El manuscrit de Litk

Un relat de: Alexandre Roa Casellas

La desordenada habitació del famós escriptor Samuel Litk brillava sota la tènua llum de la làmpada. Les piles de llibres envoltaven el professor i el submergien en el seu propi món, que ell explorava cada cop que obria les gruixudes tapes d'un d'aquells volums, o quan teclejava el seu antic ordinador. Li agradava que l'ordinador fos vell; el feia sentir d'una manera indescriptiblement especial, amb aquell teclat gairebé de màquina d'escriure, que l'obligava a apretar fortament les tecles per fer aparèixer cada lletra a la pantalla.
Aquella tarda no tenia ganes de teclejar; utilitzava l'estilogràfica. De vegades li venia de gust escriure a mà. Aquell dia n'era el cas. Les paraules, els versos, les estrofes, apareixien lenta i progresivament darrere la punta de la ploma. La seva ment elaborava rimes i descrivia emocions, i les transmetia al full de paper. La inspiració sorgia segurament de l'ambient que l'envoltava i que ell mateix havia creat i, màgicament, l'envaïa amb sensacions que derivaven en versos profunds sobre la vida, el món, l'amor i altres pensaments que depositava amb cura sobre les pàgines del seu quadern.
La porta es va obrir de sobte i va deixar entrar la llum del sol, que va trencar aquella atmosfera tallant així bruscament la inspiració de Samuel.
-Perdoni, senyor.-Va dir la Brida, la seva secretària, des de l'altra banda de la porta.-És el telèfon. Demanen per vostè.
El poeta es va girar desorientat, acabava de despertar de la catàrsi, i va vacil·lar uns segons abans de contestar.
-De qui és la trucada?
-D'una noia, senyor.
-Una alumna?
-No, senyor. M'ha dit que no es coneixen. Es diu Eva Laberta. Vol que li digui que...?
-No, no. Ara m'hi poso. Digues-li que ara m'hi poso.
Samuel es va dirigir al hall i va agafar l'auricular del telèfon. La veu que va sentir després de saludar el va hipnotitzar. Era una veu dolça i suau.
-Professor Litk? Hola, em dic Eva Laberta, i el truco per parlar-li d'un document que crec que li pertany.
Aquella afirmació va sorpendre el professor, que va guardar silenci durant llargs segons, sense saber exactament com reaccionar.
-B... bé, doncs...de què es tracta, exactament?
La resposta d'Eva va ser una pregunta.
-Què li sembla si ens trobem en algun lloc, demà a la tarda?
Ell s'ho volia pensar millor, però es va obligar a donar-li una resposta immediata. I afirmativa.
-Oi tant! Li va bé a casa meva?
-D'acord. Doni'm l'adreça i vindré...a les sis de la tarda?
-Em va bé.
Després de penjar l'auricular, Samuel es va sentir estranyament emocionat. Tenia un pressentiment; com si alguna cosa especial s'acostés des de la llunyania, prometent una aventura, o almenys aportant una escletxa de llum en l'avorrida foscor.
L'endemà, el professor Litk es va llevar d'hora, com de costum, i va sortir de casa amb un quadern vell i una ploma que duia sempre a sobre. Pensava en la trucada del vespre anterior i es preguntava contínuament què podia ser aquell misteriós document del que la jove l'havia parlat. Buscava i rebuscava en la memòria l'esbós d'algun relat, qualsevol cosa insignificant que ell hauria pogut perdre. Però malgrat el fictici caos del seu despatx, Samuel era un home ordenat i meticulós en quant a la seva feina i els seus documents; per tant va acabar acceptant que aquella situació el desconcertava, fins al punt de ser-li impossible trobar una explicació per a aquelles estranyes afirmacions que, la noia anomenada Eva Laberta, li havia fet el vespre anterior. Hauria d'esperar l'hora de la cita.
Després de dinar, va pujar al seu despatx, d'on no va sortir durant hores. Però aquest cop no seia a l'escriptori, no teclejava ni escrivia literatura; passejava per l'habitació, xiuxiuejant frases sense sentit i tararejant cançons inexistents, i amanyagant els lloms dels llibres, i observant, a través de la finestra, els lluents carrers, transitats per persones que tenien pressa, per persones alegres i calmades, per persones il·luses i persones escèptiques.
I, finalment, el timbre va sonar, i Samuel va fer un bot i es va dirigir corrent a la porta d'entrada, i la va obrir.
-Porfessor Litk?-Va dir la noia.
-Senyoreta Laberta?
Era de cabells llargs i castanys, ulls d'un color marró fosc i molt atractiva. I era exactament com Samuel l'havia imaginat, partint de la seva veu com a referència. Va calcular que tenia uns trenta-dos anys, tres menys que ell.
-Si.-Va dir ella.
-Benvinguda, entri.
La va conduïr fins al seu despatx, on li va oferir d'asseure's. Ell va seure al costat oposat de la taula, davant de l'Eva. Ella ja havia depositat una carpeta, que ell encara no s'havia adonat que duia, sobre l'escriptori.
-Suposo-va dir-que encara deu estar-se preguntant el motiu de la meva trucada, i de la meva visita.
Ell es va limitar a assentir.
-Doncs...-Va treure de la carpeta un llibre molt gruixut, amb precioses tapes de cuir, i li va mostrar.-Aquest és el motiu.
Samuel estava cada cop més intrigat. Eva va continuar.
-Es tracta d'un diari. I és el document del que li he parlat per telèfon. El document que crec que li pertany a vostè.
Les paraules van sortir escopetejades dels tremolosos llavis del professor, que encara estava fascinat pel misteriós document.
-I de qui és el diari?
Els llavis d'ella van separar-se lentament per formar un preciós i suggerent somriure amb el que Eva expressava la seva ignorància, però amb el qual comunicava que encara no havia dit tot el que sabia.
-No sé de qui és, data del segle dinou i està firmat per un tal Armand Litk...amb aquesta dada comprendrà el perquè de la meva visita. Oi?
Eva va adonar-se que, des del moment en què havia pronunciat aquell nom, Samuel ja no era allà, amb ella, encara que estés assegut davant seu. Els seus ulls s'havien perdut entre la pròpia noia, la biblioteca de les parets de l'habitació i els llibres amuntegats sobre l'escriptori, el terra i els altres mobles. Entre els seus llavis hi havia uns mil·límetres de separació i les seves celles dibuixaven dos arcs perfectes. L'Eva, en adonar-se de la còmica expressió del professor, no va poder reprimir una rialla, que va despertar Samuel. Aquest, en compendre el perquè de la rialla, es va ruboritzar, i, sense més explicacions, es va alçar de la cadira i es va acostar lentament a la finestra, on va romandre en silenci llargs segons sense fer res més que observar aquells carrers que cada dia veia, que semblaven ser allà pintats per a ell, per a la seva vista, per als moments com aquell en què necessitava evadir-se, paradògicament, del seu despatx, que era precisament el seu espai d'evasió.
-Professor...-Va intervenir tímidament la noia, preocupada per la possibilitat d'haver ferit l'orgull de l'escriptor.-No vol fer-hi una ullada?
Litk es va girar, seriós però amb una expressió suau, i va tornar a seure. Amb molt de compte, va apropar-se el llibre al cos i, sense llevar-lo de la taula, el va obrir per la primera pàgina escrita, on va trobar una dedicatòria:

Aquí només hi escric la meva vida, i si l'escric és aquí, i no enlloc més. Però si l'escric aquí, i per tant, si l'escric, és perquè senzillament la necessito escriure.
Armand Litk Gerlint

Samuel, després d'uns segons de vacil·lació, es va incorporar mirant l'Eva als ulls. Ella lluïa un somriure especial, afectuós i, sobretot, comprensiu. Aquella mirada va durar més del que ell hagués desitjat, doncs l'encant de la imatge d'Eva el va hipnotitzar llargs segons, fins que es va adonar que ja era hora de despertar.
-No conec aquest tal Armand Litk.-Va dir secament, amb un to gairebé de decepció.-Crec que el cognom és l'únic que tenim en comú, però que no sóc qui busca, senyoreta Laberta...
-Eva, si us plau.
-...Eva. Ni tan sols conec el segon cognom del tal Armand, ni tan sols em sona un membre de la meva família amb aquest nom.
Litk es mostrava antipàtic. El seu to de veu era sec, i els seus llavis escopien les paraules amb contundència i duresa. Ella ho havia advertit. De fet, sentia l'odi del seu cor des d'on era, i creia que era degut a les paraules que havia llegit en la dedicatòria, o fins i tot pel nom que apareixia a sota. No ho tenia clar, però estava segura que aquell odi anava dirigit a ella, qui només volia ajudar. Però tenia la sensació que l'havia de convèncer, que era la persona que estava buscant. El seu cor li ho deia amb els batecs cada cop més forts que allà, davant del professor, ella sentia. El mirava amb rebuig, com si aquell sentiment negatiu que ell desprenia hagués posseït també la seva ànima. Es va aixecar de la cadira i es va dirigir a la porta del despatx, des d'on va tornar a mirar en Samuel.
-Cregui el que vulgui, però abans miri's aquest llibre. Llegeixi'l. Faci el que li dic i després podrà jutjar.
I va marxar, tancant la porta darrere seu. El professor, sense esperar ni un segon, va passar pàgina i, amb una curiositat assassina, va començar a llegir la vida d'aquell desconegut, la vida d'aquella persona que la jove, també desconeguda, assegurava que era un familiar d'ell. I, malgrat la seva actitud escèptica davant la noia, ell també en tenia l'esperança.

Quan Litk va obrir la primera pàgina, va quedar atrapat entre la teranyina de lletres que formaven el manuscrit. La seva imaginació l'ajudava a fer-se una imatge de l'època de la qual el llibre parlava, i crear tot el món on existia la història de la vida del tal Armand.
Ni tan sols alçava els ulls dels fulls de paper, no feia un sol esguard al seu rellotge; llegia. I llegia. I llegia més. I somreia. I s'emocionava. I es sorprenia. I...va devorar l'extens manuscrit en poques hores. Els seus pensaments onejaven encara en la història mentre tancava lentament la tapa, amb una actitud hipnòtica. Tornava a reviure moments d'aquella història que mai havia viscut...Qui dimonis l'havia escrit, aquell manuscrit? Era real, aquella hist
òria? Era la vida d'un home real?
Aquestes preguntes castigaven la ment de Litk i l'obligaven a fer voltes pel seu despatx. Però n'hi va haver una que el va fer caure sobre el sofà, com si fos de plom. Era aquella història la vida d'un familiar seu? De fet, si era així, això el convertia en el bes-net de l'home amb la vida més interessant que mai ningú havia escrit.
Sentia la necessitat d'ésser aquell bes-net, aquella persona afortunada. Potser el que hi havia al manuscrit no era real, però existia en la ment del seu autor, i això el convertia en un geni. El seu pit se li comprimia, suplicant-li que li donés l'alegria de formar part de l'herència d'aquell home.
Va trucar l'Eva, però no responia. La va tornar a trucar; res. I una altra vegada; res de res. I així van passar les hores, i l'escriptor estava ja submergit en un món en què s'imaginava al costat de l'Armand Litk, saborejant la glòria de la creativitat, exprimint cada segon que eren conscients de trobar-se en una plena felicitat. Samuel va seure davant el seu vell ordinador i va teclejar i teclejar fins crear un món en què ell hi era inclós, juntament amb el seu bes-avi Armand. Passejaven junts pels buits carrers, mantenint converses d'allò més intel·ligents i compartint els més plàcids somriures.
Samuel Litk necessitava tot això, necessitava saber més sobre un home que compartia els seus mateixos pensaments, ja que això era el que havia trobat al manuscrit: una història que ja li semblava haver imaginat abans de llegir-lo. Volia conèixer aquell escriptor que havia escrit el que ell havia pensat.
I, entre paràgraf i paràgraf, despenjava el telèfon i marcava el número de la senyoreta Eva Laberta. Ella no responia. Va veure com el sol neixia i s'introduïa discretament a la seva habitació sense forçar el llisquet de la finestra, mentre seguia escribint la història per a la qual s'havia inspirat en el manuscrit d'Armand.
I quan el cel tornava a enfosquir, havent marxat el sol, va acabar d'escriure. Sense adonar-se'n, havia escrit ja quatre-centes pàgines d'una història rodona, complerta, plena de tot allò que havia trobat a faltar en la d'Armand, però amb un estil molt semblant a aquesta i una mateixa idea. I va trucar a l'Eva. I aquesta, per primer cop, va contestar.
-Hola?
-Eva Laberta!-Va exclamar Litk.
-Qui és, vostè?
-No reconeix la meva veu? Sóc el professor i escriptor amb qui va parlar ahir al vespre.
Ella va fer silenci. Un silenci que va inquietar Samuel.
-Vam parlar ahir al vespre.-Va insistir ell.
-No. Jo ahir al vespre no vaig parlar amb ningú.
-A la tarda...
-Tampoc. Qui dimonis...?
I va penjar.
No podia creure's el que acabava d'ocòrrer. Havia reconegut la veu de la jove! Com podia ser que ella no hagués reconegut la seva, i com podia ser que hagués negat la cita del dia anterior? No podia imaginar què l'havia dut a fer una cosa així.
Es va endur les mans al cap, acte que va permetre que s'adonés que el tenia completament cobert de suor. Va apagar el vell ordinador i es va dirigir al lavabo, on es va plantar davant el mirall per mullar-se la cara i afeitar-se; no recordava dur una barba tan abundant.
Però quan els seus ulls van creuar el vidre del mirall i es van fixar en la persona que hi havia a l'altra banda, es va adonar que la barba no era seva, que el rostre no era seu, que el cos sencer era d'un altre home, molt més vell i arrugat que ell. Va fer un bot de l'espant i es va dirigir corrent a l'habitació de la seva secretària. I quan va entrar i ella va apartar la mirada del televisor per mirar-lo a ell, va reaccionar igual que ell mateix després d'amirallar-se. Va saltar del llit i va agafar un pal d'escombra per defensar-se.
-Brida?-Va dir ell, neguitós, desconcertat.
-Calla! Trucaré a la policia!-Va respondre ella.
Ell va fer un pas enrere.
-Sóc jo...
-Marxa! O trucaré a la policía!
Aquella situació començava a aterroritzar Samuel, i va haver de cridar per dominar la situació.
-Calli o la mataré, dona!
Havia decidit que si ella no el reconeixia, assumiria el paper d'un personatge amb el comportament que ella esperava d'aquest.
-Ara faci el que li dic i no prendrà mal.
La Brida va assentir, nerviosa. Alguna llàgrima de por començava a creuar el seu rostre.
-Segui.
Ella va obeïr.
-Despengi el telèfon i marqui el número 987765235.
Ella va tornar a obeïr.
-Ara digui-li a aquesta noia, amb molta tranquilitat: "Sóc la secretària del senyor Samuel Litk, ahir a la tarda li vaig obrir la porta, s'en recorda?"
Ella ho va dir.
-Què ha respós.
-Que s'en recorda.
-Molt bé. Ara dígui-li que si li va bé que ens tornem a trobar, aquest cop a la plaça del centre de la ciutat, demà a les onze del migdia.
I Brida va obeïr.
-Diu que li va bé.-Va informar.
-Bé. Acomiadi's i penji.
I Brida va obeïr per últim cop.
Després d'aixó, Litk va abandonar la casa sense dir res més i va passar la nit sota el porxo d'un edifici del mateix carrer.
Va despertar aviat, a les sis del matí, i es va permetre el luxe, si és que en aquella situació hi havia res que ho fós, de passejar per la ciutat i observar-ne cada racó.
Van ser les onze menys cinc minuts, i ell es va plantar al mig de la plaça. Al cap d'uns minuts més, la noia va aparèixer, i el va mirar de passada, buscant algú per la plaça. Samuel s'hi va acostar amb el pretext de demanar-li l'hora.
-Les onze i un minut.-Va dir ella. Va fer una pausa abans de tornar a parlar, amb un to encuriosit.-Perdoni, el conec?
-Crec que si. ahir vaig parlar amb vostè per telèfon.
L'Eva va reflexionar abans de respondre.
-Ah, si! Es va equivocar. No havia parlat mai amb vostè.
-No?
-No.
-I amb Samuel Litk?
Ella el va mirar als ulls. Arrugava el front amb sorpresa.
-Com sap que he quedat amb ell?
-M'ho acaba de dir vostè. Només sabia que hi havia parlat.
-Com?
Litk no va respondre a aquesta pregunta.
-Sap vostè què és el que Litk li dirà?
-Només hem quedat per parlar d'un manuscrit.
-El d'Armand Litk?
Ella va tornar a mostrar la seva sorpresa amb una expressió de perplexitat.
-Si. Pensava que era el bes-avi de Samuel, però aprofitaré la cita per explicar-li que havia estat un error...Per cert, què li importa a vostè tot això? Com sap tantes coses?
Va estar temptat de respondre-li: <>, però sabia que la reacció no seria positiva. Es va limitar a dir:
-Sóc periodista i m'informo força bé de les coses...
La resposta clarament no satisfeia la noia.
-Només digui'm una cosa, Eva.
-Què?
-De qui és, el diari, sinó del bes-avi de Samuel Litk?
-És el diari d'un home que no té res a veure amb Samuel. Però aquest home ja és mort. Va morir molt vell fa més d'un segle. No el vaig conèixer, però conec la seva fascinant autobiografía, que es troba en el manuscrit del que li parlava...
Es va aturar. Alguna cosa l'havia espantat.
-Qui dimonis és vostè?-Ara la seva veu sonava histèrica.
Només al cap d'uns segons, i acostant molt els llavis a l'orella d'Eva, Samuel va encertar a respondre, amb tota la raó del món:
-Jo sóc Armand Litk, Eva. Jo sóc Armand Litk.





Comentaris

  • Enhorabona![Ofensiu]
    franz appa | 02-05-2009

    Enhorabona per aquest relat, molt ben ideat i ben narrat. Coincideixo amb el comentari anterior: té un final rodó, per la precisió amb què es descriu i per la seva contundència.
    Salutacions,
    franz

  • Desconcertant i fantàstic[Ofensiu]
    Romy Ros | 02-05-2009 | Valoració: 10

    relat que ens has regalat per tal de gaudir d'una estona de lectura i reflexió. M'ha agradat molt i vull felicitar-te per aquest final que a mi ja em resultava previsible però desconcertant. Seguiré llegint-te

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Alexandre Roa Casellas

Alexandre Roa Casellas

16 Relats

12 Comentaris

16390 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
Vaig néixer el 21 de maig de 1992. Visc a Fornells de la Selva i sóc un apassionat cinèfil, amant de la literatura i devot admirador del metal i la música clàssica.
Dirigeixo petits curtmetratges a fi d'agafar pràctica en el cinema i escric relats com aquests que penjo a la pàgina per practicar la literatura.
La novel·la gòtica és la meva predilecta, així com el cinema negre i el thriller son els meus gèneres cinematogràfics preferits.
A través dels meus relats intento transmtre certa visió personal que tinc del món i, per damunt de tot, divertir-me.

alexandre_roa@hotmail.com