AQUELL MIG SOMRIURE

Un relat de: Blanx

Febrer de 2008
Aquets dies es compleix el cinquè aniversari de la mort del meu pare. El seu record agafa vida i el meu cos em demana a crits expressar-ho perquè són dates que, amb el transcurs del temps, cada cop incrementen més la seva força.
L'u del dos del tres. Fins i tot la data fa una cantarella inesborrable.
Els records s'acosten al meu cap, miro d'ordenar-los i, inevitablement els associo amb sentiments. Escriure m'ajuda a deixar fluir aquets pensaments, a recrear el passat, gaudir del present i imaginar el futur. Fins i tot de vegades no estic segura si els records me'ls invento. Però m'és igual, ja m'està bé.
El dia que va morir el meu pare, la primera nit que ja no era entre nosaltres vaig tenir la necessitat imperiosa d'escriure, vaig posar-m'hi i el relat el vaig titular Un peto cap al cel. Llavors, vaig imaginar allò que ell hauria volgut veure des d'allà dalt, per sobre de tots. De fet, la frase que va sorgir llavors, avui forma part del llenguatge del codi intern que sovint utilitzem les persones que l'estimàvem, la qual cosa m'omple d'orgull: Un petó cap al cel.
Petons.
Paraules pronunciades i associades a sentiments, pensaments transparents.
Jo no vull oblidar i ni tan sols arraconar aquells sentits moments d'ara fa cinc anys encara que els ulls se'm omplin de llàgrimes perquè a mida que transcorre la vida te'n adones que existeixen moments bons i dolents i que el temps passa i ho cura tot i els records s'enalteixen. I que tant les coses bones com dolentes et donen lliçons de vida. Perquè parlar d'absències es tant sa com fer-ho de la felicitat i les alegries. El secret reudeix en trobar l'equilibri i anivellar la balança.
La malaltia del meu pare i els seus sis darrers anys de vida ens va ensenyar moltes coses. Ens va obrir les portes de pensaments que, fins llavors, ens eren absolutament desconeguts.
Les tardes que compartia amb ell es van convertir, amb el temps, en reptes personals on jo em plantejava personalment l'objectiu d'aconseguir trencar la terrible rutina que dóna la manca de mobilitat per un mateix. Escodrinyava el meu enginy per mirar de proposar activitats o plantejar situacions que el fessin sortir del tancat terriblement opressor de la seva malaltia. De vegades, si ho aconseguia, ell em mirava de repent amb aquella cara de "pillu" i el seu mig somriure, com si despertés d'un somni llunyà i em somreia. Amb aquell simple gest, aquell petit somriure, em feia sentir única.
Sí, per a mi era un repte aconseguir aquella expressió en el rostre del meu pare.
M'agrada molt pensar amb aquella seva expressió! M'agrada molt recordar-ho!

Comentaris

  • S'ha de viure[Ofensiu]
    Guiomar | 08-02-2010 | Valoració: 9

    Per mtal d'entendre aquell mig somriure s'ha de viure.
    M'ha agradat molt.
    Pilà.

  • EQUILIBRI[Ofensiu]
    Fada del bosc | 25-01-2010 | Valoració: 10

    Una de les paraules que més m'ha agradat del teu relat, un relat ple de melangia, però positiu que mira endevant. Tan de bó tots trobèssim l'equilibri...
    M'he identificat amb el teu relat, ara fa un any de la mort del meu pare, també recordo el seu somriure i aquells ulls que em miraven....
    tan sols que jo encara no he trobat l'equilibri entre la pena i els records.

  • no tinc paraules[Ofensiu]
    an_na | 25-01-2010 | Valoració: 10

    Tot aquest conjunt de sentiments m'han deixat sense un paraula per descriure el què m'has fet sentir.
    Un text trist i intens. M'agrada. Perquè un text sigui maco no ha de ser per res divertit.

    Et seguiré llegint...
    Ptons i molts ànims!!

  • Bé. !Et seguire llegint.[Ofensiu]
    jos monts | 25-01-2010 | Valoració: 10

    Un relat ple de tristor, molt ben explicat.
    Records i melangies de un ser volgut, en la ment un buit irreparable i en al cor uns sentiments inexplicables.

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Blanx

7 Relats

9 Comentaris

6715 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Vaig néixer, i no pas per casualitat, en el si d'una família nombrosa en una masia de gran tradició familiar, en un poble del Vallès Oriental (Barcelona) ón el Passeig té un encant tan especial, que el fa únic. Va ser un diumenge, 12 de febrer.

Ocupo la vuitena posició d'entre dotze germans, nou noies i tres nois, i sóc de caràcter obert, emprenedor i, sovint un xic fantasiós i irreflexiu. Tinc un fill de paper, disset nebots i un nombre tan gran de cosins germans que perdo el fil si intento fer el recompte, però que no deu distar gaire del centenar si afegim les parelles i els seus fills.

De petita m'agradava jugar al cuit i amagar entre els sacs d'avellanes que s'apilaven a l'entrada del Mas, al final del Passeig i que amb prou feines deixaven lliure l'accés a l'interior de la casa. Sovint frisava per fer cabanes als arbres o construir cases a l'era amb caixes de fusta (d'aquelles d'encaixar pomes grosses) i culminar els seus sostres amb cobertes de sacs d'arpillera i llits de canyes tot gaudint de les llargues tardes d'estiu, que s'omplien de jocs i aventures.

Fins que l'esport, cada cop més exigent, va anar substituint aquells jocs d'infància pel que seria una llarga carrera esportiva, lluny d'aquell Passeig, buscant sempre millorar cada dia; créixer en la cultura de l'esforç.

I segueixo el camí de la vida, ple d'experiències pròpies, i compartint les d'aquells que volen explicar-les.


Novembre de 2010