AQUELL MIG SOMRIURE

Febrer de 2008
Aquets dies es compleix el cinquè aniversari de la mort del meu pare. El seu record agafa vida i el meu cos em demana a crits expressar-ho perquè són dates que, amb el transcurs del temps, cada cop incrementen més la seva força.
L'u del dos del tres. Fins i tot la data fa una cantarella inesborrable.
Els records s'acosten al meu cap, miro d'ordenar-los i, inevitablement els associo amb sentiments. Escriure m'ajuda a deixar fluir aquets pensaments, a recrear el passat, gaudir del present i imaginar el futur. Fins i tot de vegades no estic segura si els records me'ls invento. Però m'és igual, ja m'està bé.
El dia que va morir el meu pare, la primera nit que ja no era entre nosaltres vaig tenir la necessitat imperiosa d'escriure, vaig posar-m'hi i el relat el vaig titular Un peto cap al cel. Llavors, vaig imaginar allò que ell hauria volgut veure des d'allà dalt, per sobre de tots. De fet, la frase que va sorgir llavors, avui forma part del llenguatge del codi intern que sovint utilitzem les persones que l'estimàvem, la qual cosa m'omple d'orgull: Un petó cap al cel.
Petons.
Paraules pronunciades i associades a sentiments, pensaments transparents.
Jo no vull oblidar i ni tan sols arraconar aquells sentits moments d'ara fa cinc anys encara que els ulls se'm omplin de llàgrimes perquè a mida que transcorre la vida te'n adones que existeixen moments bons i dolents i que el temps passa i ho cura tot i els records s'enalteixen. I que tant les coses bones com dolentes et donen lliçons de vida. Perquè parlar d'absències es tant sa com fer-ho de la felicitat i les alegries. El secret reudeix en trobar l'equilibri i anivellar la balança.
La malaltia del meu pare i els seus sis darrers anys de vida ens va ensenyar moltes coses. Ens va obrir les portes de pensaments que, fins llavors, ens eren absolutament desconeguts.
Les tardes que compartia amb ell es van convertir, amb el temps, en reptes personals on jo em plantejava personalment l'objectiu d'aconseguir trencar la terrible rutina que dóna la manca de mobilitat per un mateix. Escodrinyava el meu enginy per mirar de proposar activitats o plantejar situacions que el fessin sortir del tancat terriblement opressor de la seva malaltia. De vegades, si ho aconseguia, ell em mirava de repent amb aquella cara de "pillu" i el seu mig somriure, com si despertés d'un somni llunyà i em somreia. Amb aquell simple gest, aquell petit somriure, em feia sentir única.
Sí, per a mi era un repte aconseguir aquella expressió en el rostre del meu pare.
M'agrada molt pensar amb aquella seva expressió! M'agrada molt recordar-ho!