EL SILENCI DE LA PALMERA

Un relat de: Blanx

Fa tants anys que et veig,
sempre creixent cap amunt,
tota recta,
sense adonar-nos que cada dia erets més alta
buscant el sol, cercant el cel,
has anat morint en silenci.

Tu que has tirat amunt valenta,
al costat nostre,
sent testimoni mut dels nostres jocs d'infància,
en aquest pati que hem vist canviar tan al llarg dels anys,
buscant el sol, cercant el cel
has anat morint en silenci

Ara ens abandones, a la deriva,
i aquelles fulles grans i verdes
que han estat el cau de milions d'ocells d'arreu,
buscant el sol, cercant el cel,
ara són marrons i mortes,
cauen,
deixant enrere una pila de records, de vivències.

Palmera, plorarem la teva mort
perquè has estat icona en les nostres vides
i quan mirem aquell recó del patí,
segur, sentirem un cuc dins nostre que ens dirà:
Aquí s'alçava la palmera de Can Nualart, arbre monumental
inclòs en el catàleg d'arbres més importants del poble,
que va ser el símbol familiar de les diferents generacions
que van viure, créixer i morir a la casa.

Viuràs per sempre,
dintre de la bossa cada cop més plena
dels nostres records,
dels nostres pensaments.

El pati ja no veurà
mai més la teva ombra

La Garriga, 26 de desembre de 2009

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Blanx

7 Relats

9 Comentaris

6725 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Vaig néixer, i no pas per casualitat, en el si d'una família nombrosa en una masia de gran tradició familiar, en un poble del Vallès Oriental (Barcelona) ón el Passeig té un encant tan especial, que el fa únic. Va ser un diumenge, 12 de febrer.

Ocupo la vuitena posició d'entre dotze germans, nou noies i tres nois, i sóc de caràcter obert, emprenedor i, sovint un xic fantasiós i irreflexiu. Tinc un fill de paper, disset nebots i un nombre tan gran de cosins germans que perdo el fil si intento fer el recompte, però que no deu distar gaire del centenar si afegim les parelles i els seus fills.

De petita m'agradava jugar al cuit i amagar entre els sacs d'avellanes que s'apilaven a l'entrada del Mas, al final del Passeig i que amb prou feines deixaven lliure l'accés a l'interior de la casa. Sovint frisava per fer cabanes als arbres o construir cases a l'era amb caixes de fusta (d'aquelles d'encaixar pomes grosses) i culminar els seus sostres amb cobertes de sacs d'arpillera i llits de canyes tot gaudint de les llargues tardes d'estiu, que s'omplien de jocs i aventures.

Fins que l'esport, cada cop més exigent, va anar substituint aquells jocs d'infància pel que seria una llarga carrera esportiva, lluny d'aquell Passeig, buscant sempre millorar cada dia; créixer en la cultura de l'esforç.

I segueixo el camí de la vida, ple d'experiències pròpies, i compartint les d'aquells que volen explicar-les.


Novembre de 2010