Olor de molsa

Un relat de: Blanx


M'emociona la claredat dels meus records ...

A l'entrada de casa, al Mas, hi havia una taula de fusta amb unes potes treballades amb espiral.
Tot just dues setmanes abans de Nadal, la mare o alguna germana més gran, baixava dels altells de les golfes una caixa de cartró rectangular de color marró molt velleta i atrotinada on estaven guardades totes les figuretes nadalenques embolicades amb paper de diari o de seda ja grogós pel pas del temps, tot barrejat amb una virolla que preservava la seva continuïtat any rere any, generació rere generació.

La major part de les figuretes de la caixa eren de guix o porcellana, i tenien, de ben segur, més anys que jo. N'hi havia més d'una escrostonada per l'acció incontrolada de les manetes entusiastes dels nens i nenes de la família, al llarg dels anys. Fins i tot, hi havia algun camell d'algun dels reis al que li faltaven les potes o que el temps li havia esborrat el patge, cosa que feia que haguéssim de fer servir l'enginy per suplir aquestes importants mancances.
El ritual de fer el pessebre començava dies abans que, amb el Land Rover conduït pel pare anàvem a Puiggraciós, tot seguint un ritual màgic, a buscar la molsa, no sense abans haver passat pel santuari, pujant les escaletes, a fer un petó a la Mare de Déu. Anàvem carregats de caixes de fusta d'aquelles de encaixar pomes grosses que finalment omplíem fins a rebassar d'aquell substrat verd que era la molsa, afegint escorces i troncs, dissenyant mentalment el pessebre que construiríem en arribar a casa. El jeep era ple de nens i màgia ...

Recordo que feia molt fred i anàvem molt abrigats amb guants i bufandes. Un cop al bosc, darrera el santuari, fèiem competències per trobar el tros de molsa més gran i d'un color més bonic. Sempre tornàvem amb les caixes plenes, amb molta més molsa que la que faríem servir, i els cors rebentats d'il·lusió i entusiasme pel projecte del pessebre. De tornada cap a casa, sovint ens aturàvem a recollir el pa al Moncau: un sac de gran farina de paper grogós de doble capa amb 12 quilos de pa ben calent (sempre de pagès perquè aguantava millor tota la setmana) on no hi faltava mai la torna, un petit llonguet que, sempre amb els germans ens barallàvem per aconseguir fer-nos amb ell. Recordo aquell viatge, amb aquella forta olor a molsa fresca i a pa recent enfornat...

En arribar a casa, a l'entrada, la mare ja havia vestit la taula de fusta amb papers de diari sobre un llit de canyes, per evitar que l' humitat de la molsa la fes malbé davant on descarregàvem les caixes carregades d'aquells preciats tresors de Puiggraciós. La taula era vestida amb les faldilles de color granat descolorit pel pas dels anys sota les quals, en acabar, amagaríem les caixes de fusta, els sobrants de molsa, les restes d'escorces, els papers groguets i la mateixa caixa velleta de les figuretes. L'entrada de casa s'omplia de l'olor a molsa...

Llavors, sempre hi havia algun germà disposat a liderar i portar la direcció del projecte que col·locava les muntanyes i els arbres que nosaltres mateixos havíem fet. Començàvem decidint amb una imaginació màgica on posaríem la cova i amb quins dels materials que havíem portat la construiríem, desprès les muntanyes, el riu, les petites valls, el llac,... tot sense que hi faltés el més mínim detall. Les petites masies de suro atrotinades que col·locaven estratègicament en el paratge. Sense oblidar les ovelles, repartides per totes les valls,,,,,

Desprès començàvem a desembolicar les figuretes de la caixa velleta fins a trobar els principals personatges que, com no podia ser d'altra manera, posàvem entremig del bou i la mula perquè estiguessin ben calentons. La resta d'elements i figuretes anaven apareixent a l'escenari del pessebre, col·locades per diferents manetes, completant una preciosa escena que sempre vaig tenir la sensació que rememorava aquella que, tot pujant a Puiggraciós, els nostres ullets d'infants veien en arribar El Serrat on es mostraven un munt de cases rústiques amb els seus personatges, la major part d'ells coneguts i estimats per nosaltres. Tot envoltat de pastors i ovelles, moltes, moltes ovelles... rodejats d'una forta olor a molsa humida.

Llavors, amb el paper de plata de les rajoles de xocolata Nestlé, que havíem reservat cuidadosament en el calaix de la dreta del bufet de la cuina, fèiem el riu on hi col·locàvem els pescadors, perquè pacientment, poguessin omplir els seus sarrons amb els peixos d'aquelles gèlides aigües, on no hi faltaven unes bones basses, on els ànecs i demés aviram del pessebre poguessin abeurar, tots vigilats pels pastors ben atents, repartits per les valls

Amb el pas dels anys, com les figuretes antigues anaven minvant, n'apareixien de noves, sovint de plàstic, la mida dels quals no guardava cap relació amb la resta i haig de confessar que el col·locar-les en l'escenari significava una veritable obra d'enginyeria ja que s'havien de tenir seriosament en consideració conceptes bàsics de perspectiva per tal de no desvirtuar l'obra. El mateix passava amb aquelles figuretes que amb el pas del temps s'havien anat deteriorant i els mancava alguna extremitat que calia posar estratègicament en el pessebre perquè no es veiés la minusvalia.

I oblidava el cel, que havíem col·locat al davant abans de començar, per protegir la paret que omplíem d'estels, un dels quals tenia cua i era el que hauria de guiar als reis mags de l'orient fins arribar a la cova per adorar a nen. Aquells mateixos reis, els seus patges i els seus camells que el dia cinc de gener, fets un farcell de nervis, avançàvem pel pessebre fins quasi arribar a la cova. Jo, sempre vaig pensar que els macs venien de l'orient fins a casa baixant per la muntanya de Puiggraciós.

Recordo que havent sopat tocava anar a dormir d'hora, però no sense haver donat un petó al nen Jesús custodiat per una llumeta que la mare havia situat sobre la caixa del líving. Sempre deixàvem tres copes de cava en una safata pels reis i una galleda d'aigua pels camells que haurien d'entrar al Mas per la xemeneia. Pujàvem les escales neguitosos per anar al llit a dormir la nit més màgica de totes.

Aquella nit no hi havia manera de agafar el son, estàvem pendents del més mínim soroll, però... finalment, vençuts i aclaparats ens adormíem profundament. El meu rei preferit era el negre, que segurament era el que omplia de color i il·lusió els meus somnis d'aquella llarga nit. Santa innocència. Tant de bo però, pogués avui sentir-ne encara ni que fos una ínfima espurna d'aquella d'il·lusió. Tots els nens i nenes arreu del món haurien de viure moments com aquells.

Era dur, molt dur (perquè érem molts, molts, ... tants com dotze germans) haver d'esperar que s'aixequessin tots al dia següent per a obrir la porta del menjador per comprovar que no era cert allò que els grans deien quan ens volien fer creure que, potser, sols ens haurien portat carbó. Ens apilàvem a la porta per ordre d'edats, dels més petits als més grans. Els dotze i tot seguit els grans en una espècie d'escena de teatre on nosaltres, els nens, érem els protagonistes. Llavors, algú treia el cap per la porta i deia, cridant, que no hi havia res, cosa que augmentava la nostra angoixa i nerviosisme tot tement que fos veritat.
Fins que algun germà gran obria la refotuda porta i, llavors ... tot era ple de regals grans i petits, de serpentines, de globus, de disfresses, de colors, de crits, de corredisses, de sabates noves, de joguines, de genolleres,... Hi havien tants rètols amb els noms de tots que costava trobar el teu i més d'algun de nosaltres plorava angoixat de pensar que els reis l'havien oblidat fins que la mare o algun dels germans grans l'ajudava a trobar la seva cadira plena de sorpreses.

I ......, en mig de la llarga taula del menjador, una petita safata de cartró amb una blonda blanca amb brillants monedes de xocolata, botifarronets marrons de massapà, paquets de cigarrets, paraigües de xocolata i ..... una mica de carbó. I que no hi faltés el clàssic tortell embolicat amb el paper de Can Mario tot lligat amb un cordill. I, mentre tan a l'entrada del Mas, seguia present el pessebre que havíem construït amb el consens de tots plegats, amb aquella forta olor a molsa que omplia la casa i que anava minvant amb el pas dels dies, per l'escalfor de la casa i de l'ambient nadalenc de la llar de foc.

Recordo quan arribava el darrer dia de l'any, a casa ens deien que a la plaça del poble podíem trobar l'home dels nassos, un home què tenia tants nassos com dies té l'any. Allò em feia rumiar molt, com podia ser?, com podia existir un home amb tants nassos? No vaig saber fins més tard, que aquell misteriós personatge eren tots els homes que trobàvem pel carrer, doncs només tenia un nas que era el dia que li restava per acabar l'any.

Sovint sento nostàlgia d'aquells moments en els que sempre estaven acompanyats de la família, quan a tot hora somrèiem i ens quedàvem bocabadats tot mirant les petites llumetes allargades de colors que es repartien màgicament pel pessebre. Tanco ells ulls i sento aquella olor....

I, desprès dels anys d'innocència, varem seguir creixent durant molts pujant a la muntanya amiga a buscar camagrocs, que llavors en dèiem moixernons, rememorant aquella olor entranyable a molsa i a bosc que barreja la humitat i el fred de l'hivern... damunt d'aquella terra vermella plena de records que un any, de sobte, va canviar per sempre amb el maleït incendi de 1994, ....

Revisc records que em transporten a l' infància, en una viatge ple de sensacions que em són molt i molt familiars. Quan pujo, allà ja no hi agafo molsa. Hi busco herbes: romaní, farigola, ... per desprès assecar-les penjades del sostre de casa en un manat, picar-les desprès amb el molinet i fer-ne un polsim verd que, en l'olorar-lo, rememoro amb nostàlgia aquells moments. De fet, sovint les regalo als meus amics amb la intenció, silenciosa i sense paraules, de compartir amb ells aquella sensació.

Fins i tot, a l'h
ivern, en caure la tarda, algun dia baixo al Moncau i demano: teniu llonguets?... Potser, en menjar-me'l, reviuré aquella fascinant olor...

Comentaris

  • Coincidències i aroma[Ofensiu]
    Unaquimera | 21-01-2011

    Eiii, jo tinc una capsa com aquesta que descrius en el primer paràgraf del teu relat: rectangular, de cartró marró, velleta i atrotinada i plena de figuretes embolicades amb paper de seda esgrogueït...

    Amb les figuretes que nomenes en el següent, passa quelcom semblant: un dels camells té les potes enganxades amb pega i l’àngel té una ala trencada...

    Després comencen les grans diferències, però aquestes no m’han impedit gaudir de les incidències que has anat explicant, de les escenes que has recreat i de les sensacions que has despertat en mi:
    sincerament, el teu escrit fa una olor de molsa, romaní i farigola, molt i molt agradable!
    I els teus records d’infantesa, tenen un encant que han fet que els minuts de lectura hagin resultat curts...

    En vista del què he trobat en el teu espai, al que he arribat per casualitat, tinc clar que tornaré a passar per aquí per anar descobrint altres creacions teves... no et fa res, oi? Evidentment, els meus relats són a la teva disposició!

    I ara t’envio una abraçada per celebrar que avui t’he descobert com autora,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Blanx

7 Relats

9 Comentaris

6712 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Vaig néixer, i no pas per casualitat, en el si d'una família nombrosa en una masia de gran tradició familiar, en un poble del Vallès Oriental (Barcelona) ón el Passeig té un encant tan especial, que el fa únic. Va ser un diumenge, 12 de febrer.

Ocupo la vuitena posició d'entre dotze germans, nou noies i tres nois, i sóc de caràcter obert, emprenedor i, sovint un xic fantasiós i irreflexiu. Tinc un fill de paper, disset nebots i un nombre tan gran de cosins germans que perdo el fil si intento fer el recompte, però que no deu distar gaire del centenar si afegim les parelles i els seus fills.

De petita m'agradava jugar al cuit i amagar entre els sacs d'avellanes que s'apilaven a l'entrada del Mas, al final del Passeig i que amb prou feines deixaven lliure l'accés a l'interior de la casa. Sovint frisava per fer cabanes als arbres o construir cases a l'era amb caixes de fusta (d'aquelles d'encaixar pomes grosses) i culminar els seus sostres amb cobertes de sacs d'arpillera i llits de canyes tot gaudint de les llargues tardes d'estiu, que s'omplien de jocs i aventures.

Fins que l'esport, cada cop més exigent, va anar substituint aquells jocs d'infància pel que seria una llarga carrera esportiva, lluny d'aquell Passeig, buscant sempre millorar cada dia; créixer en la cultura de l'esforç.

I segueixo el camí de la vida, ple d'experiències pròpies, i compartint les d'aquells que volen explicar-les.


Novembre de 2010