ELLA

Un relat de: Blanx

Diuen alguns que existeix un mite basat en la convicció popular de que si algú es casa amb un altre que té fills, esta obligat a estimar-los per imperatiu social.

Ella no creia que això fos així.

Pensava que són els adults els que es casen i que l'amor no es pot exigir a ningú. L'evolució dels sentiments, de les relacions i el respecte als espais de tots és fonamental per construir un futur amb garanties. Amb sort, molt respecte i paciència, l'amor, si existeix, fluirà sol, de mica en mica, poc a poc.

Ella creia que aquest era el seu cas.

Tots els nens desitgen veure junts els seus pares i no poden, ni volen imaginar-se que la seva separació sigui per sempre. Als seus somnis d'adolescents es repetirà la imatge del retorn a casa tots junts, sense afegits ni agregats. És ben clar que la seva adaptació a noves situacions dependrà molt de l'actitud de les persones que els envolten, que els costarà més o menys entendre i acceptar les decisions dels grans i que, encara que siguin costoses i un xic doloroses, formen part de la realitat i que, amb ella, aniran dibuixant la seva personalitat i dissenyant les seves vides.

Ella sentia que la seva presència segurament sovint els neguitejava, i no volia que això passés. Desitjava de tot cor que, quan estiguessin amb el seu pare, no sentissin incomoditat per res. Els volia posar el camí fàcil, en una situació en la que ella era la primera que entenia i estava convençuda que no era gens fàcil per ells. No els volia fer res més costós.

Sempre, a mida que anaven fent-se grans, va intentar no imposar rés, únicament la seva presència que era inevitable perquè era la nova parella del seu pare. Mai va criticar davant d'ells la seva mare perquè pensava era la que més de prop els estava educant; tot al contrari, sempre va mostrar el respecte que es mereixia i mereix algú tan important a les seves vides de sempre i per sempre, fins i tot en situacions dures que van haver de patir tots per alguna actuació, de ben segur, reprovable per alguna de les parts.

Ell sovint li recordava carinyosament i per ajudar-la, que ella era l'adulta, que tenia que ser ella la que s'endinsés més cap el llindar més íntim de la relació i dels sentiments amb els seus fills. Però ella, l'adulta, no sabia com fer-ho i sovint es mostrava, sense poder evitar-ho, distant, lluny de l'actitud que li hagués agradat mostrar, però era incapaç tot i que s'esforçava en fer-ho. Però fins i tot des d'aquella distància, al costat de tots, li encantava veure com ell compartia amb els nens jocs, somriures, vivències, alegries i penes. Sovint se sentia una mica fora del cercle. I no era gens fàcil. Tots havien de fer un esforç. Els nens eren adolescents i ella no era la seva mare.

Moltes vegades, per que ells se sentíssim més còmodes, mirava de fer-se invisible i era una situació estranya que la feia sentir llunyana, fora de lloc fins i tot a la seva pròpia casa encara que, de fet, mai van fer-li cap retret i sempre van ser respectuosos amb ella, amb la nova parella, amb la persona que el seu pare havia escollit per compartir la seva vida.

Ara, passats els anys, creu que segurament el que ells necessitàvem era molt temps per comprovar que ella era bona gent, que no era la dolenta que havien pintat per començar a entendre el perquè el seu pare l'havia escollit per compartir la vida i, així, començar a respectar la seva decisió, respectar-la a ella i estimar-la.

Sempre va estar plenament convençuda que el temps normalitzaria la situació i que no calia forçar les coses perquè, si ho feia, tots podien córrer el perill de fer dolorosos passos enrere. Cada un d'ells aniria trobant el seu espai en les seves vides compartides; en aquella família.

De fet, el que li hagués agradat hauria estat dir-s'hi als fills d'ell que la família es la base, l'origen, la mà que sempre ha d'anar al seu costat encara que el que succeeix és que sovint la realitat que emana del present no encaixa amb els desitjos més profunds de les persones i les experiències viscudes.

I va anar passant el temps i, efectivament, els sentiments van anar agafant forma i el respecte i l'estima van anar incrementant la seva força i va aparèixer l'amor per la nova família on tots tenen el seu espai.

I els fills d'ell, que ja són família van construint les seves pròpies vides, escollint lliurament les seves parelles. I arriben noves persones que van prenent força i que van, mica en mica, encaixant en el puzle.

I les filles dels fills que són l'alegria de tots i representen un futur ple de colors i formes.

Ara està orgullosa que formin part de la seva vida. Ara ja no li costa gens dir-los que els estima.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Blanx

7 Relats

9 Comentaris

6712 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Vaig néixer, i no pas per casualitat, en el si d'una família nombrosa en una masia de gran tradició familiar, en un poble del Vallès Oriental (Barcelona) ón el Passeig té un encant tan especial, que el fa únic. Va ser un diumenge, 12 de febrer.

Ocupo la vuitena posició d'entre dotze germans, nou noies i tres nois, i sóc de caràcter obert, emprenedor i, sovint un xic fantasiós i irreflexiu. Tinc un fill de paper, disset nebots i un nombre tan gran de cosins germans que perdo el fil si intento fer el recompte, però que no deu distar gaire del centenar si afegim les parelles i els seus fills.

De petita m'agradava jugar al cuit i amagar entre els sacs d'avellanes que s'apilaven a l'entrada del Mas, al final del Passeig i que amb prou feines deixaven lliure l'accés a l'interior de la casa. Sovint frisava per fer cabanes als arbres o construir cases a l'era amb caixes de fusta (d'aquelles d'encaixar pomes grosses) i culminar els seus sostres amb cobertes de sacs d'arpillera i llits de canyes tot gaudint de les llargues tardes d'estiu, que s'omplien de jocs i aventures.

Fins que l'esport, cada cop més exigent, va anar substituint aquells jocs d'infància pel que seria una llarga carrera esportiva, lluny d'aquell Passeig, buscant sempre millorar cada dia; créixer en la cultura de l'esforç.

I segueixo el camí de la vida, ple d'experiències pròpies, i compartint les d'aquells que volen explicar-les.


Novembre de 2010