Aquell estiu

Conduïa un Panda blau. Això sí, era un fatxenda de cap a peus....Totes les adolescents del poble l'anomenaven dins d'un xiuxiueig. Però jo era massa petita per a participar d'aquelles converses, i me n'assabentava la majoria de cops, llegint-ne els llavis. M'aburria tant allà; sort que l'endemà tornava a Barcelona.

Passà el curs i les notes fóren excel.lents. Marxàvem a passar la nit de Sant Joan a ca l'àvia. Sopariem ràpid i aniriem corrents a Cal Moro, on cremava la foguera més impressionant de la comarca..... pots comptar....

El meu cos havia experimentat molts canvis aquell darrer any.... El primer vell púbic, el contorn marcat dels malucs, un fluix lleu a l'entrecuix... La mare ja m'havia explicat que totes les nenes es desenvolupaven d'aquella manera i per tant, allò només volia dir una cosa : m'estava fent gran.

Aquell vespre, mentre jugava amb el gos al jardí, s'aturà un vehicle davant la porta. Era en Xavier Olivé i ja no duïa el Panda blau. Em vaig posar vermella sense motiu. Ell em saludà amb un gest afectiu tot obrint la porta de ferro del carrer i sense solta ni volta em picà l'ullet. En Xavier no se'n va adonar, però el meu cor bategava acceleradament i ma veu s'amagà com si fos de contraband.
- Vinc a veure un moment la teva àvia. Demà, al dinar popular, ens toca repartir les coques.

I mirant-me descaradament continuà :

-Saps que estàs feta una noieta molt maca?. Caram, si no fos perqué ja estic compromès, et demanaria per sortir junts - digué amb to burleta.

Llavors, l'escalfor allotjada a la meva cara , va recòrrer tot cos, s'apoderà del baix ventre i una dolça esgarrifança m'obligà a recolzar l'esquena suada al tronc d'un salze, testimoni d'aquell primer encís.