Apropiacions indegudes

Heus aquí una vegada un gos que un bon dia es va despertar i va decidir que ja no volia pertànyer més a la seva espècie.

Considerava un abús de la condició canina moltes de les seves activitats quotidianes: perseguir gats per tot arreu, disposar de menjar cada dia a la seva menjadora de color vermell coure, rebre banys d'escuma amb la temperatura de l'aigua al seu punt exacte per no incomodar-lo gens ni mica...

Així doncs, i després de pensar-ho detingudament, va dir-se que ja n'hi havia prou. Que n'estava fins al capdamunt de tants privilegis, de tantes atencions, i va afirmar que des d'aquell mateix dia, capgiraria la seva situació.

Ja no seria mai més un elegant i envejat setter irlandès, sinó que va decidir que es convertiria en una llefiscosa, pudent i fastigosa rata de claveguera.

I dit i fet. Va abandonar la llar, i va dirigir-se cap a la boca de claveguera més propera.

Aprofitant que estaven fent obres a la calçada, i quan ningú no mirava en la seva direcció, va córrer tant com va poder i es va endinsar en aquell fantàstic i desconegut món subterrani que tant anhelava descobrir.

Al principi li va ser molt difícil acostumar-se a la foscor.

Ja ni tan sols recordava la quantitat de cops que havia rebut del miler de ramificacions de tubs, canonades i estructures de ciment que conformaven aquell desconegut laberint.

Però mica a mica els ulls van anar habituant-se a la manca de llum.

El seu estómac també va patir un lent i no gaire agradable procés d'adaptació al nou medi.

Evidentment no era el mateix menjar aquells deliciosos quadrats de carn que cada dia es trobava a la seva menjadora, que les deixalles que mitja ciutat havia desestimat en acabar el seus àpats.

Van passar els dies, les setmanes, els mesos, i el percentatge de pertinença a ambdós categories animals s'anava invertint amb una rapidesa esparverant.

Si no fos per aquell pèl de color panotxa, amagat sota la brutícia pròpia de la seva nova espècie, per la longitud de la seva cua, i per aquelles potes quinze vegades més llargues del normal, temes totalment secundaris segons ell, qualsevol hagués fet un xisclet i l'hagués volgut esclafar ràpidament en veure'l per aquells racons.

Es va dir a ell mateix que per millorar el seu procés d'adaptació, havia d'aprofundir més intensament en el fantàstic món del formatge i els seus derivats.

I dit i fet. En poc temps, ja s'havia tornat un expert en el tema. De fet, podia detectar-ne les diferents categories només d'olorar la flaire a varis metres de distància.

El seu preferit era el formatge semi sec. No obstant, el sec també l'atreia amb especial interès.

En canvi, no sabia perquè, el formatge de cabra sempre era l'última opció a escollir.

Les sobres de les amanides més de moda a la ciutat no eren de les seves preferides, i si podia, passava de llarg tot buscant alguna altra exquisitat de què alimentar-se.

La seva integració a la nova espècie estava resultant del tot exitosa.

De tant en quant, sortia de nit pels carrers de la ciutat.

Enyorava aquella flaire d'aire pur. Bé, d'una puresa superior al de les clavegueres.

La reacció d'alguns vianants nocturns en veure'l, no es pot dir que fos del tot agradable, però en el fons el reconfortava el fet que ja no el consideressin un fantàstic exemplar amb pedigrí.

Li agradava recórrer aquells carrerons i remenar entre les bosses de deixalles que la gent abandonava al costat dels contenidors.

Era com si es trobés en un bufet lliure constant, a gust del consumidor. Només es tractava de tenir paciència per trobar els plats adequats en algun racó d'aquell enorme restaurant.

Aquell dissabte, però, va decidir que volia delectar-se amb un sopar a base de peix.

Es va dirigir al restaurant que hi havia al final de l'avinguda, tot arribant al port, el qual havia descobert tot just feia tres setmanes.

Va tenir sort. El cubell de les escombraries era ple de les restes de gambes, escamarlans, sípies, cloïsses, i de tot un seguit d'espècies aquàtiques que el fascinaven.

Va fer-se el seu propi menú a la carta.

De primer: una barreja de cloïsses, musclos, i navalles.

De segon, es menjaria una sípia i un parell de llenguados.

I per postres, les restes d'un flam amb caramel que tenia una pinta deliciosa, el que segurament faria impossible no llepar-se els dits en acabar-lo d'assaborir.

De cop i volta, però, va notar una presència desconeguda al seu darrera.

Sense tenir temps de reaccionar, va notar una forta pressió al cap i instantàniament va perdre el coneixement.

No va poder veure com de forma extraordinàriament eficaç, aquell fantàstic exemplar de siamès que fa tres anys es va cansar de ser un simple i marginal ratolí de ciutat, se l'emportava carrer enllà, tot llepant-se els bigotis, i pensant en la sort que havia tingut de trobar una vulgar rata de claveguera amb aquell sabor tant exquisit.