Quan tinguis fills ho entendràs

Ara no recordo si va ser a l'etapa infantil o ja al mig de tot el desgavell de l'adolescència, que la meva mare sovint em deixava caure la frase: “quan siguis gran ho entendràs”.

Era una resposta vàlida per a qualsevol tipus de discussió, i que generalment utilitzava al final d'una conversa quan ja no quedaven masses arguments a cap de les dues parts.

Recordo que en aquells moments pensava: “i tu què saps què passarà quan sigui gran?”. Com volent dir: “no en tens ni idea…”.

Però ai amics, això no és tot. Hi havia una segona frase amb més càrrega emocional que l'anterior. Lapidària. Contundent. Una frase que em treia de polleguera ja que en aquell moment la trobava encara més buida argumentalment parlant que la primera: “quan tinguis fills ho entendràs”. Pam! Ja la tens!

Davant d'una afirmació com aquesta, sabies que no hi havia possibilitat d'èxit perquè significava la fi de qualsevol discussió, encara més que la ja comentada “quan siguis gran ho entendràs”. Aquesta última podia aplicar-se a múltiples situacions i contextes, però “quan tinguis fills ho entendràs” ja tocava més la fibra sensible i anava més adreçada a debilitar el flanc emocional.

“I tu què saps si tindré fills jo?” “En tot cas, si els tinc, no faré el que tu fas...”. Aquestes i un llarg etcètera de frases temporalment ubicables a l'etapa adolescent intentaven contrarestar els torpedes llençats directes a la meva línia de flotació.

Doncs bé, més o menys uns vint o vint-i-cinc anys més tard, amb un fill de tres anys i esperant el segon (amb la primera part de la famosa frase assolida), he de dir amb rotunditat i sense vacil·lar que si, ara si, ho he entès.

No comparteixo el cent per cent de la metodologia educativa que vaig rebre de petit (això no crec que sigui notícia perquè gairebé tothom canviaria alguna petita cosa de l'educació que va rebre), però l'essència i la columna vertebral de la frase és una veritat com un temple.

Jo sempre dic que en el moment del part del meu primer fill no vaig tenir en cap moment aquell sentiment de: “és el millor que m'ha passat a la meva vida” o bé: “l'estimo com mai he estimat ningú abans”. No. En aquell moment més aviat vaig tenir la sensació de que allò petit i indefens sí que suposaria un canvi a la nostra vida, i no un viatge a l'Índia o al Nepal per trobar-se a un mateix.
I també una segona sensació o sentiment. Potser una mica fred (molta gent posa cares estranyes quan els ho comento), però és el que jo sentia. Pensava: “val, primer potser que ens donem un temps de prova per conèixer-nos, no? I si no ens caiem bé?”

Amb el pas del temps i sumant les experiències viscudes, he de dir que ben aviat el que se suposa que tot “bon pare” ha de sentir des del minut zero va acabar sortint. I com va sortir! Una barreja d'instint animal, amor incondicional, sentiment de protecció, gratitud, orgull. Molt d'orgull! I un llarg etcètera de sentiments que ara mateix no sé com expressar... Bé, si que ho sé. Hi ha una frase que s'escau molt. Molt adient. Es tracta d'una frase que sintetitza tots aquest sentiments en cinc paraules. Només cinc. Ni una més ni una menys. A vegades, quan vull explicar-ho a algú, no sé com dir-li-ho i em quedo sense arguments. Llavors callo, el miro als ull i li dic: “quan tinguis fills ho entendràs”.