Tempus Fugit

Tempus fugit. El temps s’escapa.

És de les poques coses que encara escapa al control dels humans.

Us imagineu poder comprar temps a Amazon o a Wallapop?

Comprar dues hores per anar a córrer, per poder fer un cafè tranquil, per poder gaudir dels fills i de la família com Déu mana, dels amics...

En resum: comprar temps per poder dedicar-lo a allò que dóna un sentit a aquesta cosa tant boja i inexplicable a què anomenem vida.

Naixem, creixem, envellim i morim. Això és tot. Per què? Ningú ho sap del cert.

Quant de temps? Tampoc ho sabem.

L’atzar fa que qualsevol previsió pugui truncar-se en qualsevol moment.

Suposo que aquesta és la “gràcia” de tot plegat: tenim una moneda i només podem jugar una partida. That’s it!

I tot això quin sentit té? Quin és l’objectiu de tot plegat? Què coi hi fem existint en aquesta ínfima porció de l’Univers?

Després de fer-te totes aquestes preguntes i moltes altres de similars una i una altra vegada, arribes a la conclusió de que tot plegat només pot tenir sentit si l’objectiu és un: estimar i ser estimat.

Tan senzill i tan complicat.

Res en aquest mon podrà omplir tant el calaix de la felicitat com estimar i ser estimat per aquells a qui estimes.

La felicitat, per tant, n’esdevé la segona derivada.

És a dir, focalitzar els nostres esforços en aconseguir el primer, ens conduirà inevitablement al segon.

Però com que encara no hem aconseguit poder comprar temps per poder fer tot el que volem, ens veiem obligats a repartir cada una de les vint-i-quatre hores que té el dia.

I aquí és on tot encaixa. Perquè toca decidir. No hi ha opció.

Tempus fugit. El temps s’escapa.

Per sort, si te n’has adonat que només aquest amor bidireccional et portarà a triar la solució correcta, tot es torna més senzill.

I saps perfectament quina serà la decisió encertada.

Ja sigui durant aquesta vida, o durant qualsevol de les altres que puguin venir després.