Traïció

Un relat de: Jortx

Com més temps passava amb la Júlia, més me n'adonava de que no podia seguir ocultant la relació.

Cada cop el sentiment de culpabilitat em feia estar més allunyat de tot i de tothom.

Havia perdut la majoria dels meus amics.

La de vegades que els havia posat excuses inversemblants ja no es podia contar amb els dits de les dues mans.

Passaven les setmanes, els mesos, i el dia a dia amb el món anava esdevenint cada cop més trist, més fred, més buit. El meu amor per ella m'estava fent renunciar a tot allò que m'envoltava. Tot allò que fins que vaig estar amb ella em feia feliç.

Ens vam conèixer a la universitat. Ella estava acabant la carrera de ciències polítiques a l'Autònoma, i jo intentava aprovar també les últimes assignatures de la carrera d'història.

Sempre havia estat una persona molt involucrada en els moviments socials i polítics al campus. Les seves fortes conviccions polítiques en defensa de la llengua i la llibertat de la terra l'havien portat més d'una vegada i de dues a rebre severes represàlies per part de la direcció del centre.

Però tal i com ella deia, mai cap càstig faria canviar la seva concepció de com havia d'esdevenir el futur del nostre país. Un país el qual posava per davant de tot.

Evidentment també davant meu.

Sovint penso en les nombroses ocasions que vam estar a punt de deixar estar la relació i engegar-ho tot a dida.

Però ella ho era tot per mi. La meva atracció cap a ella superava totes les possibles barreres que s'interposaven entre nosaltres.

No he pogut acabar de trobar mai cap explicació lògica sobre què és exactament el que em feia estar al seu costat.

Potser la seva forta personalitat. La seva forma d'enfrontar-se a tot i a tothom amb aquell coratge. Aquella convicció.

Els seus ulls, desprenien una intensa brillantor en cada un dels seus actes que denotava la passió i la intensitat amb què vivia cada situació amb que s'havia d'enfrontar.

Era aquesta passió i intensitat la que va fer que cada cop portés més a l'extrem les seves conviccions polítiques, un cop acabats els estudis.

Havien estat uns anys de forta repressió, i els postulats de la dictadura imposada, encara seguien molt vigents entre certs sectors de la societat.

Qualsevol intent de defensa de les llibertats del poble topava amb la mà de ferro imposada pels opressors, i mantenir els ideals, no només polítics, sinó també els culturals i intel·lectuals era una tasca molt difícil de dur a terme. Sempre des de la clandestinitat, amb la foscor com a aliat més fidel.

Ella no havia volgut mai que jo m'involucrés en els seus actes.

"No vull que vinguis" sempre deia. "No tens perquè córrer cap risc innecessari per culpa meva".

"Però jo vull acompanyar-te" li responia.

"Vull estar al teu costat per protegir-te".

"Ja t'he dit que no." Replicava de forma imperativa. "No em perdonaria que et passés res per culpa meva".

Passaven els dies, els mesos, i la seva implicació en els moviments per la defensa de les llibertats del país era cada cop més agressiva.

Les reunions i assemblees a l'empara de la llum de la lluna eren també cada cop més freqüents.

Les nits en blanc sense poder dormir, amb el cor encongit, amb la mirada perduda en l'horitzó de la ciutat, anaven ferint poc a poc el meu cor, i em portaven sense cap remei a plantejar-me si tot allò era just. Si era lícit.

I és que jo, amb el meu silenci, amb la meva discreció, amb el meu suport incondicional vers la Júlia, també em sentia en part culpable de les seves accions.

Però el meu amor per ella, d'alguna manera equilibrava la balança i em feia estar al seu costat. Amb tot el que allò comportava. Amb totes les conseqüències.

Era just trair tot un país per no descobrir-la a ella? Quant de temps seria capaç de suportar aquella situació?

Aquelles preguntes no paraven de repetir-se una i altra vegada dins del meu cap.

Em feien adonar de la realitat. De la crua realitzat.

La Júlia, l'única persona a qui havia estimat de veritat. La persona per qui ho hauria donat tot, absolutament tot, havia esdevingut sense gairebé adonar-me'n una de les terroristes més buscades de Catalunya.

Edificis d'institucions privades, casernes de la guàrdia civil, seus d'empreses de forta ideologia nacional i espanyolista, eren les víctimes dels seus atacs, i dels atacs dels altres membres de l'organització.

Què podia fer jo? Denunciar-la? No n'hagués estat mai capaç. No m'ho hauria perdonat mai a la vida.

Havia de deixar-la? Renunciar a ella? No seria això també un acte de traïció al nostre amor?

Ella m'estimava. Jo ho era tot per la Júlia. El seu suport. El seu confessor. El seu amic i a la vegada amant.

Sempre que ens retrobàvem després de cada un dels seus actes, ens abraçàvem com si el món hagués de deixar de girar.

En el fons, érem conscients de que aquell moment podria no haver-se produït si alguna cosa hagués anat malament.

La por a perdre'ns l'un a l'altre ens feia romandre units. Una por que es traduïa en intensitat, però a la vegada també en dolor.

Dins del meu cap però, el sentiment d'estar fent quelcom incorrecte s'anava fent cada cop més fort.

Cada vegada em costava més exercir el paper de còmplice.

No era just que gent innocent pogués deixar de viure i que jo no fes res per impedir-ho.

"No és just. No és just..."

Aquelles paraules es repetien centenars, milers de vegades dins meu, perseguint-me per tot arreu. Fins que van arribar a fer-se insuportables.

Sabia que havia de prendre una decisió. I vaig fer-ho. No hi havia cap altre sortida.

De fet, sense necessitat d'haver-ho comentat mai, tots dos havíem estat sempre conscients de que un dia ens hauríem de separar. Sense voler-ho. Sense desitjar-ho. Però ho hauríem de fer. I aquell moment havia arribat.

Vaig estar assajant i decidint què li diria. Com li ho diria. Ho havia memoritzat tot. De dalt a baix.

Havia llegit i rellegit aquell paper milers de vegades. Corregint-lo, modificant-lo. Canviant l'ordre de totes aquelles frases que no eren capaces de mostrar del tot el que volia expressar. El que li volia dir.

Estava decidit. Quan arribés li diria que la deixava. Que me n'anava. Li diria tot el que l'estimava i l'havia estimat. Tot el que m'havia aportat i havíem compartit. Que no l'oblidaria mai. I que sempre, d'alguna manera o altra estaria amb mi. Al meu costat. De la mateixa manera que esperava que jo sempre estigués al seu.

Li diria que potser en un futur, no molt llunyà, ens podríem tornar a trobar.

Potser les nostres vides es tornarien a creuar en un altre lloc. En una altra situació.

Sense complicacions. Sense interferències. Només ella i jo.

Va entrar per la porta. Jo l'esperava dret al menjador.

Volia recitar-li tot el meu discurs meticulosament preparat, però vaig ser incapaç d'articular ni una sola paraula.

Vam quedar mirant-nos els dos. Drets. Sense moure'ns. Sense dir-nos res.

Una llàgrima va començar a caure avall fins a la meva galta. Després la va seguir una altra. I una altra...

Ella es va acostar a mi. Em va abraçar. Més fort que cap altre cop abans.

Els dos estàvem immòbils, allí drets. Abraçats l'un a l'altre dient-nos-ho tot, sense necessitat de dir res.

Al cap d'una estona, ella es va separar. Em va mirar fixament. Em va fer un petó eixugant-me les llàgrimes de la cara i se'n va anar.

Aquella va ser l'última vegada que la vaig veure. No n'he tornat a saber mai més res.

Això en el fons és una bona senyal. Vol dir que mai no l'han arribat a enxampar.

Jo, però, encara segueixo mirant les notícies cada dia. Esperant no veure-l'hi mai.

Confiant que un dia d'aquests, potser no gaire llunyà, en un racó qualsevol del món, el destí ens acosti una altra vegada.

I ens puguem tornar a abraçar. Com aquell dia. Quan el món va obligar a separar-nos.

Tornant-nos a quedar muts. I dient-nos amb la mirada tot allò que les paraules, fa tant de temps, tampoc van saber reproduir.

Comentaris

  • genial[Ofensiu]
    Nyanga | 17-10-2009

    Si tots els que venen son així tens com a minim una lectora assegurada fixa, ja que m'has deixat ben parada amb aquest text..
    m'ha encantat la historia dels dos personatges, m'he posat a la historia i les llàgrimes del teu protagonista s'han convertit amb meves!
    M'encanta la part en que les mirades ho diuen tot, malgrat estar ensejant un discurs ple de sentiments, només va caldre una mirada, i ja va estar tot dit, trobo que això és preciós..!

    Una abraçada i espero el pròxim!

  • Traició o coherència?[Ofensiu]
    Unaquimera | 17-10-2009

    He vingut fins aquí seguint la teva invitació i he llegit un parell de cops aquest relat basat en dos personatges que s'atreuen malgrat les seves diferències, que s'estimen però s'allunyen, que romanen units malgrat la por, que se separen definitivament...

    El que més m'ha sorprès ha estat el títol que li has posat: per què vas triar el mot Traïció?
    L'he trobat explicitat en la pregunta "Havia de deixar-la? Renunciar a ella? No seria això també un acte de traïció al nostre amor?" però, a banda d'això, a mi em sembla que cadascun dels protagonistes es manté fidel als seus principis, a les seves creences, al seu convenciment... no entraré en si encerta o s'equivoca, sinó que tal com tu els has creat d'integres, sembla que cap d'ells no pot fer una altra cosa...

    M'ha agradat conèixer aquest primer relat teu; crec que els primers sempre són especials, no? i per això t'ofereixo el meu primer text publicat en aquesta pàgina: Amb les cames separades; espero que t'agradi! Ja em diràs...
    També confio en què aviat podré llegir un altre relat teu.

    Fins tornar a saber de tu, t'envio una abraçada de les bones,
    Unaquimera