Cercador
Prejudicis
Un relat de: Jortx- Compartir:
Fa tres dies vaig anar a l’Abacus a comprar-me una llibreta d’aquestes que tenen una mida de perfecta per poder-les portar a tot arreu per prendre notes, agafar idees i apuntar temes pendents.
És una llibreta molt simple i austera, feta de paper reciclat amb les tapes de color marró clar i amb els fulls blancs. En total té 192 pàgines (96 fulls) de 90 grams per metre quadrat.
Les primeres notes que hi vaig apuntar van ser les idees que se’m van acudir ahir al matí per escriure un nou relat. Una pàgina sencera de frases aïllades i reflexions sobre la temàtica triada. I aprofitant l’estrena, vaig enganxar un adhesiu a la part interior de la tapa frontal amb el meu nom i el número de telèfon per, si un dia la perdo, que no sigui dit que no ho he posat fàcil perquè em puguin trobar.
A la tarda havia d’anar a Barcelona a una taula rodona i vaig agafar-la per aprofitar el trajecte amb els Ferrocarrils i anar desenvolupant l’escrit, però vaig rebre una trucada d’una ex-companya de feina amb qui feia dies que teníem pendent d’explicar-nos com anava la vida així que, vam estar xerrant quasi tot el viatge i ja no la vaig ni obrir.
La taula rodona començava a les sis, i es va allargar fins a les vuit i mitja. Més del previst, el que suposava haver de córrer i molt perquè a les deu i mitja teníem entrades per anar a veure l’Albert Pla a Badalona.
Agafa els Ferrocarrils de tornada, ves fins a casa, agafa alguna cosa per menjar, puja al cotxe i cap a Badalona falta gent!
Tot sortint de l’estació, vam decidir anar al paqui que hi ha tres cantons més amunt de casa a buscar una barra de pa per fer-nos uns entrepans així pim pam, i anar tirant cap al concert, però no quedava pa i ens vam haver de conformar amb un paquet de pa bimbo que, entre la gana que teníem i les presses, feia totalment el fet.
Si ho arribem a saber haguéssim afluixat el ritme ja que un cop a la sala, el concert va començar amb trenta cinc minuts de retard. Però bé. A l’Albert se li perdona. Nosaltres i crec que tothom que emplenava la sala.
Va ser una hora i quaranta minuts aproximadament de bona música, bon rotllo, riures i lletres transgressores i animals barrejades amb una dosis de sinceritat i quotidianitat com només ell sap mesclar. En resum: un espectacle com n’hi ha pocs al que sempre val la pena anar.
Ara fa una hora, després d’haver estat tot el dia amunt i avall, i aprofitant uns moments de tranquil·litat, he mirat de seguir avançant amb el relat i he anat a buscar la llibreta però oh, sorpresa, no era al seu lloc, a dins de la motxilla negra del despatx.
“Que estrany...On carai deu ser?”
He buscat i rebuscat per tot arreu, però no ha aparegut.
“Segur que me la vaig deixar ahir al tren...o a la taula rodona.”
Però no pot ser, perquè recordo perfectament anar de l’estació fins al paqui amb la llibreta a la mà...
“El paqui! És veritat! Me la vaig deixar al paqui!”
Ara ho recordo perfectament. Ens faltaven 50 cèntims per pagar i vaig deixar la llibreta a sobre el mostrador per agafar la moneda de la butxaca dreta de darrera els texans.
“Hòstia quina mala llet! I a sobre al paqui...ara si que ja l’he vist prou!”
“A més, vaig posar el nom i el telèfon. Ja m’hauria trucat per dir-me que me l’havia deixat. Segur que ha arrencat la pàgina escrita i ja la fa servir per les seves coses.”
“Saps què, me n’hi vaig un moment amb la bici a veure què em diu. I si fa veure que no sap de què parlo li diré: escolta, me’n recordo perfectament de deixar-me la llibreta a sobre el mostrador així que, torna-me-la si us plau i no em vinguis amb històries.”
Dit i fet. Agafo la bici, tiro carrer amunt i en tres minuts ja hi sóc. Deixo la bici just a la porta, a la vista per si de cas, i entro. No hi ha ningú comprant, només el dependent que recordo perfectament que és el mateix que hi havia ahir.
“Hola! Disculpa, por casualidad no habrás encontrado una libreta pequeña de color marrón que ayer noche me olvidé encima del mostrador?”
El noi em mira, mira amunt amb aquella expressió que indica que estàs intentant recordar quelcom, s’ajup un moment i de sota el mostrador, de sobre un calaix, treu una llibreta.
“Es esta?”
“Sí. Ésta es. ¡Muchas gracias!”
Fa una petita inclinació amb el cap tot fent aquell gest que vol dir: de res, i tot seguit
ens acomiadem dient bona nit.
Surto, agafo la bici, hi pujo, i mentre torno cap a casa em veig amb la necessitat de reflexionar i pensar en tot el que ha passat. I al cap de res, un minut a tot estirar, mentre estic parat al semàfor tot esperant que es posi verd i amb la mirada perduda en l’horitzó em dic a mi mateix:
“Nen, encara ens queda una mica de feina per fer!”
És una llibreta molt simple i austera, feta de paper reciclat amb les tapes de color marró clar i amb els fulls blancs. En total té 192 pàgines (96 fulls) de 90 grams per metre quadrat.
Les primeres notes que hi vaig apuntar van ser les idees que se’m van acudir ahir al matí per escriure un nou relat. Una pàgina sencera de frases aïllades i reflexions sobre la temàtica triada. I aprofitant l’estrena, vaig enganxar un adhesiu a la part interior de la tapa frontal amb el meu nom i el número de telèfon per, si un dia la perdo, que no sigui dit que no ho he posat fàcil perquè em puguin trobar.
A la tarda havia d’anar a Barcelona a una taula rodona i vaig agafar-la per aprofitar el trajecte amb els Ferrocarrils i anar desenvolupant l’escrit, però vaig rebre una trucada d’una ex-companya de feina amb qui feia dies que teníem pendent d’explicar-nos com anava la vida així que, vam estar xerrant quasi tot el viatge i ja no la vaig ni obrir.
La taula rodona començava a les sis, i es va allargar fins a les vuit i mitja. Més del previst, el que suposava haver de córrer i molt perquè a les deu i mitja teníem entrades per anar a veure l’Albert Pla a Badalona.
Agafa els Ferrocarrils de tornada, ves fins a casa, agafa alguna cosa per menjar, puja al cotxe i cap a Badalona falta gent!
Tot sortint de l’estació, vam decidir anar al paqui que hi ha tres cantons més amunt de casa a buscar una barra de pa per fer-nos uns entrepans així pim pam, i anar tirant cap al concert, però no quedava pa i ens vam haver de conformar amb un paquet de pa bimbo que, entre la gana que teníem i les presses, feia totalment el fet.
Si ho arribem a saber haguéssim afluixat el ritme ja que un cop a la sala, el concert va començar amb trenta cinc minuts de retard. Però bé. A l’Albert se li perdona. Nosaltres i crec que tothom que emplenava la sala.
Va ser una hora i quaranta minuts aproximadament de bona música, bon rotllo, riures i lletres transgressores i animals barrejades amb una dosis de sinceritat i quotidianitat com només ell sap mesclar. En resum: un espectacle com n’hi ha pocs al que sempre val la pena anar.
Ara fa una hora, després d’haver estat tot el dia amunt i avall, i aprofitant uns moments de tranquil·litat, he mirat de seguir avançant amb el relat i he anat a buscar la llibreta però oh, sorpresa, no era al seu lloc, a dins de la motxilla negra del despatx.
“Que estrany...On carai deu ser?”
He buscat i rebuscat per tot arreu, però no ha aparegut.
“Segur que me la vaig deixar ahir al tren...o a la taula rodona.”
Però no pot ser, perquè recordo perfectament anar de l’estació fins al paqui amb la llibreta a la mà...
“El paqui! És veritat! Me la vaig deixar al paqui!”
Ara ho recordo perfectament. Ens faltaven 50 cèntims per pagar i vaig deixar la llibreta a sobre el mostrador per agafar la moneda de la butxaca dreta de darrera els texans.
“Hòstia quina mala llet! I a sobre al paqui...ara si que ja l’he vist prou!”
“A més, vaig posar el nom i el telèfon. Ja m’hauria trucat per dir-me que me l’havia deixat. Segur que ha arrencat la pàgina escrita i ja la fa servir per les seves coses.”
“Saps què, me n’hi vaig un moment amb la bici a veure què em diu. I si fa veure que no sap de què parlo li diré: escolta, me’n recordo perfectament de deixar-me la llibreta a sobre el mostrador així que, torna-me-la si us plau i no em vinguis amb històries.”
Dit i fet. Agafo la bici, tiro carrer amunt i en tres minuts ja hi sóc. Deixo la bici just a la porta, a la vista per si de cas, i entro. No hi ha ningú comprant, només el dependent que recordo perfectament que és el mateix que hi havia ahir.
“Hola! Disculpa, por casualidad no habrás encontrado una libreta pequeña de color marrón que ayer noche me olvidé encima del mostrador?”
El noi em mira, mira amunt amb aquella expressió que indica que estàs intentant recordar quelcom, s’ajup un moment i de sota el mostrador, de sobre un calaix, treu una llibreta.
“Es esta?”
“Sí. Ésta es. ¡Muchas gracias!”
Fa una petita inclinació amb el cap tot fent aquell gest que vol dir: de res, i tot seguit
ens acomiadem dient bona nit.
Surto, agafo la bici, hi pujo, i mentre torno cap a casa em veig amb la necessitat de reflexionar i pensar en tot el que ha passat. I al cap de res, un minut a tot estirar, mentre estic parat al semàfor tot esperant que es posi verd i amb la mirada perduda en l’horitzó em dic a mi mateix:
“Nen, encara ens queda una mica de feina per fer!”