Any 2100

Desastre ecològic.

Sense arbres, sense plantes ni flors,
la terra no té contrast:
gris sobre blanc, negre sobre gris.
La cendra es va apoderar del paisatge
que ja no és més que una silueta.
No hi haurà verd a la primavera,
ni grocs a la tardor,
ni els vermells violents
de les roselles silvestres.
Tot està mort o quasi mort:
la terra resseca, cremada, no té gorja.
No pot beure!
No hi haurà llavor que germini,
que obri un terròs,
que broti valenta
desafiant les ments malaltisses
dels que recremen els boscos
que els seus pares ja havien cremat.
la terra calba
ha deixat de ser humida,
ha deixat de ser fèrtil.
Visió fotogràfica, d'imatge esvaïda
a mig revelar.
Mimetisme decadent:
els homes es tornen cendrosos
com morts que marxen i marxen,
sense trobar cap rierany,
cap rajolí d'aigua pura,
una flor per olorar,
un niu, un ocell,
un amor color de rosa,
perquè el rosa no existeix.
El cel ennegrit pels fums de les fàbriques
ha esborrat els contorns de les coses,
ja no és possible distingir l'horitzó.
Els homes-cendra, abatuts
i maleint el desastre ecològic,
busquen i busquen un brot d'herba
que obri una gleva, que l'espongi,
que la torni humida,
que els doni l'esperança
d'una terra més verda.