Antonio

Diari de Prudenci Reguant.- 22 DE JULIOL DE 1997.


Escric aquestes línies en el meu diari, ara, arribant a casa a l'hora de dormir -Ja són les tres de la nit- i he begut una mica, com acostumo a fer sortint de treballar, mentre em dono una volta per el Casc Antic, concretament al Passeig del Born, costum que tinc fa gairebé deu anys, des que visc al Carrer Montcada, carrer de Palaus i Museus.
Aquí, prop de Santa Maria del Mar em coneix tothom, i jo conéc tothom. Sóc un dels característics del barri, i m'agrada ser-ho, car a finals de mes tothom em fia, i si et poden fer un favor quan tens algún lio amb els quinquis, també t'el fan.
Aixó que vaig a explicar és absolutament real. Jo no crec en els OVNI ni en els ET, ni en l'Elixir de Llarga Vida, ni en res d'aixó. Jo sóc un home del carrer, de la terra, educat al carrer i havent viscut gairebé sempre per el carrer, venent o demanant.
Avui he vist a l'Antonio. L'Antonio Fuentes Guerrero.
L'Antonio era a l'Institut quan féiem 5è de Batxillerat a la Verneda, i els dos teniem catorze anys, el millor alumne de la classe, peró també era el més brétol i rebel. Quan no estava corregint les fórmules que el profe feia a la pissarra, estava en un racó mirant a la Cristina -una noia rossa y molt maca de la classe- i masturbant-se.
Constantment el treien de classe i constantment es tornava a masturbar o tornava a corregir al professor en els seus teoremes. Peró ho feia sense admirar-se de la seva inteligéncia. Ho feia com una cosa normal i necessária, al igual que es feia la masturbació a la salud de la Cristina, en la qual no s'avergonyia de la seva desvergonya.
A mi, grácies a l'Antonio que em va treure el nom, a classe em deien Pluto, per el gós de Disney. No sé si perqué era alt i prim o perqué, com l'Antonio deia, era un orellut.
El primer dia que m'ho va dir - ho recordaré sempre - va ser per el camí de la Verneda, llavors sense cases, que anava al Clot, on jo vivía.
Cada dia feiem el camí junts en caure el vespre, i a l'hivern ja es veia l'astre del vespre amagant-se en el seu camí vers el sol ponent.
Em va dir: Ahora te llamaré Pluto porque eres un "orellut" como decís aquí.
Jo li dic: - Antonio, ahora que lo dices, nunca me has dicho de donde eres...
Va callar, es va mirar l'astre que devallaba a ponent i la grisor violeta del cel i em va contestar greument:

-Mira Pluto, a ti te lo voy a decir, pero no lo comentes. Yo no soy de aquí.
-Vaig esclatar a riure: ... para esto no hace falta ser muy inteligente, no hablas ni una palabra de catalán...
.- No Pluto, quiero decir que no soy de aquí, de la tierra, de tu mundo, de vuestro mundo...
Vaig seguir rient, i ell va callar amb una mueca greu que va deixar veure aquella dent trencada que el caracteritzava d'una forma inconfusible.
L'Antonio era bru, de pell morena oliva, quasi verdós, i tenia una cicatriu a la galta quasi a la mateixa alçada de la dent trencada.
- ¿Cómo te hiciste esto? - li dic un altre vespre al camí de la Verneda, en una de les nostres converses fútils...
-En el accidente - em diu seriós
...De fet des que m'havia fet la broma de que era extraterrestre que ja no m'haviam somrigut més, encara que seguiem sent amics i fent el cami junts al capvespre.
- ¿En qué accidente? li responc encuriosit...
Respirá fons, com aquell que ha de fer un esforç..,.
- No te rías Pluto, sólo tu lo sabes; en él murieron mis padres. Es muy fuerte para mi. Fué al caer..
.- callá un moment com penssant-se com ho diría-... fué al bajar, al caer la nave en la que viajábamos.
No em deixá contestar.
- Pluto, calla por favor, no se lo digas a nadie, te lo ruego, ... soy de Alfa-Centauri, bueno, de un planeta de su sistema. Es la estrella más cercana al sol, a unos 2 y pico de años luz de aquí.

Jo ja no sabia si riure o plorar. Pensava que em prenia el pel i que la seva broma ja anava massa enllá.. o que el meu amic estava simplement enfollint. La nít començava a caure vers el Tibidabo, i la Plaça de les Glóries, deserta i terrosa, deixava veure l'ombre de les porteríes dels dos camps de fútbol que hi haviem fet per a passar els diumenges, sota l'únic focus central que les il.luminava.
.-Adios Antonio, cuidate.
-Adios Pluto. Ahora voy a estudiar un rato, pero no lo mismo que tu...
Em va irritar. Jo sempre havia qudat el segon de la classe, en tot menys en comportament, per culpa d'ell, i ara em tirava en cara que estudiava més o diferentes coses que jo.
- No eres buen amigo Antonio, esta broma está llegando demasiado lejos. Deja ya de decir tonterias.
- Es cierto, amigo Pluto, lo siento. Eres libre de creerlo o no. Es mi vida, no la tuya.
Se'm va despedir agafant-me de l'espatlla i amb un -Hasta luego Pluto.. que vaig recordar tota la vida, i es va perdre en la foscor de la Plaça de les Glóries, sota la nit de Novembre, i no el vaig veure mai més.
Els amics deien que havia anat a viure al poble amb una tieta, ja que era orfe de pares, i ella era qui li enviava els diners per estudiar des de Salamanca, peró jo em sentia molt enguniós per ell, i finalment el temps, que tot ho borra, em va fer oblidar l 'Antonio.

Aquesta anécdota que ara he recordat repassant el meu diari de l'any 64, l'he recuperat i curiosament está explicada amb diferents paraules allá i aquí, peró d'una forma exacte a la que ara he dit. Vaig anyorar-lo molt a l'Antonio, peró jo sempre vaig creure que havia caigut malalat i era a un Sanatori Psiquiátric. Era massa intel.ligent per a la seva edat, massa estrany, i tenia massa imaginació.
La vida em va fer oblidar l'amic Antonio, i em va dur a mi al Psiquiátric als trenta anys d'edat, just quan començava a ésser un bióleg conegut que treballava en enginyeria molecular amb el Dr. Oró, el premi Nobel de Biología de l'any 1973.
L'any vuitanta va comengar un calvari de vuit anys que va durar fins els trenta-vuit, en el qual any l'enfermetat va remetre. Peró la vida no remet i segueix, i es va convertir en un buscar-me la vida constantment per el carrer.
Ja feia nou anys que vivía al carrer Montcada, rodejat de Palaus, peró pobre; ara bé, la gent em volia i m'apreciava, i quan tornava dels Encants o de Sant Antoni de vendre les quatre coses que havia aconsseguit podía pagar-me la meva copa al Copetin o al Borneo, i quan no, m'invitaven, car malgrat tot, el meu taranná social i simpátic mai havia canviat.

Un vespre, quan l'astre que segueix al sol brillava magníficament darrera Santa Maria del Mar com assenyalant el campanar, vaig anar, com cada día, al Copetin, un bar del Passeig del Born.
El Copetin era un bar Sudamericà a on tocaven la Salsa Latina de moda. L'Ivan, el propietari, i en Christian, el seu fill de divuit anys, eren amics meus. Llavors em deien Pruden, com a diminutiu de Prudenci, i alguna vegada , en fer-me broma de les orelles, els hi explicava que hi havia hagut un noi que va aconsseguir que tothom em conegués per Pluto, i que el pobre havia anat a parar a un psiquiátric perqué es pensava que era extraterrestre. Ho deia rient perqué el temps et fa recordar les coses, siguin veritat o mentida, com fets irreversibles, i que no es poden negar, per absurds o falssos que siguin.
Aquest vespre no havia begut més de tres Jack Daniels i una copa de cava, lo qual vol dir que estava bastant seré; peró a través del mirall obscur que hi havia davant de la barra de punta a punta de la pared, em molestaba la preséncia de una persona jove que em miraba insistentment, encara que de manera disimulada.
Quan no vaig poder aguantar més me´l vaig mirar de fit a fit a través dels sis metres virtuals que el mirall ens donava, encara que en la realitat ell era a mitad de la distáncia aparent.
Ens várem mirar fixament un moment, i ell em va fer un lleu somriure, ensenyant-me una dent trencada dessota una curta cicatriu que mostrava a la galta.
Era una persona de uns vint o vint-i-dos anys, d'un color bru d'oliva i amb uns ulls tristos peró brillants, malgrat la tristor que reflectien.
Jo vaig desviar la vista pensant-me que potser era un homosexual, peró el cor em va bategar amb força contra el pit dient-me que era ell, l'Antonio, peró ... no podia ser.
Compulsivament m'aixeco de la barra, i compulsivament també començo a introdir monedes a la máquina escurabutxaques. Era una costum que tenia de feia dos anys, des d'els quaranta-cinc, en que vaig comengar a tenir menys diners.
Ara en tenia quaranta set, precisament feia mig dia, car ja era 22 de Juliol de 1997, i jo vaig néixer el 21 de Juliol del cinquanta.
Quan ja havia introduit unes mil pessetes sense rebre cap premi, el jove es va aixecar, i passant per el meu costat en direcció a la porta de sortida, amb tot 1'encant dels seus vint-i-dos anys, s'aturá un moment al meu costat i em demaná foc.
-¿Tienes fuego por favor?
Sense gosar dir-li res, li encenc la cigarreta, i a la llum de l'encenedor els seus ulls eren més tristos i brillants encara, com l'astre del vespre quan cau sobre el campanar de Santa Maria en direcció al Tibidabo, i es pot veure d'arreu, fins i tot desde el camí de la Verneda, ara, al cap dels anys, plé de cases.
Va encendre la cigarreta, va observar per uns moments la meva barba gris i els meus ulls mig arrugats per els anys, i amb un ampli somriure em posá la má damunt l 'espatlla en senyal d'amistat i despedint-se, soposo que per sempre, em digué:
- Hasta luego, Pluto.
Havien passat trenta tres anys.