Animals perduts

Un relat de: allan lee



Si mai t’han estimat no et pots perdre. Tu mateix ets la pèrdua definitiva, l’errant jueu sobre l’aigua. Només si has estat emparat pots conèixer que t’han deixat sol.

Hi ha menuts animalons de pèl encabits en la runa de la casa. Molt endintre meu. Sempre és mullada la desolació. Conills de potes ranques, gossets de morros punxeguts, gats vells i ferits. Els conec, però no els recordo. Tràfecs innumerables em porten aquí i allà, sense descans. Impossible aturar-se, tornar enrere, encendre el foc. La vida és una voràgine odiosa: has de menjar per poder aixecar-te. Penso tendrament en la vida sense mi. En les trifulgues en què ja no intervindré. Només desitjo descansar. No busco la mort, no. Tan sols és que no se’m acut altra manera d’estar-me una temporada sense treballar. Però sóc una obedient estadant de tal vida, i m’inclino a les lleis químiques que se m’imposen. A vegades, el meu cos es neula. Afina la pell, obre els opercles com un teixit de clorofil•la ho fa sota la pluja, rep innumerables andanades de l’exterior que no pot respondre ni combatre. Sovint emmalalteix degut a aquesta involuntària promiscuïtat. Seriosament divago sobre l’empatia no buscada, una activitat molt perillosa. Si fora cert i potser ho és que alguns vivents funcionen com paràsits energètics, dec ser una víctima propicia. Però ser una víctima em posa de molt mala llet, i llavors escolto música de LinkinPark a tota hòstia, o faig veure que encara tinc el cor jove. Tenir el cor jove és com tenir una cristalleria pels dies de festa. Una copa o dos sempre s’acaben trencant entre la pica i el rentavaixelles, però tota la resta es conserva nou i brillant, i no és el cas que ens ocupa, el meu cor concretament, que s’assembla més a aquests vasos alts i gruixuts de l’Ikea, que es fan servir varies vegades al dia, reben patacades ara sí i després també, i es tornen opacs de tant rentar-los, encara que duren bastant perquè són com blindats, i això està bé, però no hi anem a buscar brindis de filigrana ni esperits de joventut. Quan tens la pell així que t’entra tot sense filtre, t’acabes posant malalt. A vegades aquest estat pot durar tota una vida. Hi ha gent d’aquesta mena; per ells, l’empatia resulta una broma una mica pesada. Altres acaben regulant la situació, i només els entra el què volen. Jo no sé ja per on navego ni si he regulat res o m’han abduït els vampirs d’energia, més que res perquè ja no recordo les successives experiències. No recordo gran cosa de res, i això és una benedicció i a vegades un mal rotllo. Per això escric sense ordre ni fil conductor; el fil es trenca, el qui condueix va passat de voltes o no arriba als mínims, i escriure no costa tant com pensar. Pots somriure i somriure i ser un malvat. Pots escriure molt i no saber res de res. Això és un mal. Tinc animals abandonats a tots els llocs d’aquest món, que vaig perdent i perdent. El món i els animals. Per distreure’m de tanta angoixa, imagino vides lluny d’aquí, llançades a l’espai exterior sense càmera d’oxigen ni impermeable per pluges d’electrons. Imagino el vol sense motor, ni ales, que costen tant de fer anar i mantenir. La serenitat de l’espai on dormen entitats víriques i llampants en les fosses emergents dels forats negres, que un dia o altra s’acabaran girant com un mitjó i ompliran tot l’univers de coloraines i música de rock melòdic. Mentre això no passa, vagarejo per innumerables barris de la meva ciutat declinant, a ras del terra, descobrint ínfims espais que es van fent inabastables a mida d’anar-los observant al microscopi. Gran, petit, què importarà a hores d’ara què és cada cosa; de què parlem a la fi: de mides, d’estralls, de potència, de física o de clíniques odontològiques...? Què resultarà més gran i en quin moment o en quin estat, gasós o metàl•lic o poètic...? Sóc jo més gran per l’impacte que deixo a la terra – sediments i fills amb deutes- que la roca que gira a l’espai, coberta d’un borrissol d’ARN de ves a saber què, o és més gran la lluminària d’una petita estrella sense satèl•lits on emmirallar-se, o el carboni primordial que es compacta en silenci, o la pròxima bactèria mutant que regnarà dins tots els trams digestius dels cucs de terra...? Sí, això rumio, en estones de lleure, per no sofrir tant pels problemes de veritat. I com que encara no puc definir les paraules amb què m’expresso o que em defineixen, torno sobre elles com un peixot de bassa freda, ple de dents afilades i ulls d’ocell boig que es retorça sobre la ma que l’agafa per la cua: veritat, paraula gastada i fallida, que ha perdut significat en l’escalada del coneixement, igual que altres paraules del mateix ram: bé, mal, amor, fe. No dubto que van bé per mal descriure el dia a dia de l’amor humà i de la fe que encara ens mou als incondicionals de Blade Runner de la primera versió. Res, era per dir una frase amb totes aquestes paraules juntes. Ara, diguem la veritat- altra paraula del llistat de memorables: tot és relatiu, com deia un savi, però ho és tant, de relatiu, que ja no saps a on tens la mà dreta. Els cristians del regne d’aquest món i de l’altre ja ho deien i em sembla que a vegades encara ho diuen. Que una mà teva no sàpiga què fa l’altre. Era quelcom semblant, almenys. Ells donen per suposat que ja ho saps, a on tens cada mà. En aquest sentit, els cristians i jo som extrems oposats, però no per això incompatibles. Vull dir que si mescles conceptes, com faig jo abastament i a tothora, és natural que surti tal samfaina. Jo pressuposo, clar, que no sé quina mà és cada una i que no sé tampoc on tinc el cap. Llavors, és molt difícil de tenir fe, esperança, o caritat, o altres coses encara més virtuals. La veritat és una entitat tan complexa que per força s’ha d’acotar contínuament. Però acotar és cansat, perquè has de utilitzar arguments, i jo només vull que no hi hagin tantes velletes soles pel carrer quan fa fred i vull córrer pel camp ara que tot és preciós i cauen les fulles i sobretot poder prendre cafè a totes hores. I no omplir-me de tristesa quan sento que he deixat tantes coses a mig fer, tants animals darrera meu, que no puc recuperar. Ni les coses, ni als animals. La felicitat és una finestra oberta amb el vidre ple de enllepissades, per on entra un bon sol d’octubre, desprès d’un mati de boira baixa, amb el portàtil encès i el gat dormint sobre la taula. Sí, no conec una altra felicitat que aquesta, que ja és molt i potser massa, perquè de bona tinta sé que hi ha persones que tenen fred sempre, o estan malaltes, o viuen en un món on els gats tenen el valor del què pesen i a on no hi ha portàtils que es puguin fer servir. I alhora que em sento desolada per aquestes i altres certeses, continuo buscant espais per on perdre’m en defensa pròpia. Tinc un mapa dels barris de la ciutat i de les diverses possibilitats: volteta, petit passeig, mig barri, llarg recorregut. La Tati i jo anem fent un treball de camp exhaustiu a força d’examinar variants diverses: trànsit, tipus de gent, sorolls, obres, velocitat dels vianants, tipus de converses escoltades o la seva absència, estat general de lucidesa, edats predominants, bicicletes en trànsit, nombre de gossos amb corretja o sense, aparadors – brillants, tristets, pretensiosos – i sobretot, situació de llibreries i pastisseries, per si en qualsevol cantonada ens entra el mono, o sia la fam de l’ànima o del cos, i ens trobem lluny de casa i de la nostra nevera. La Tati i jo som els convidados de piedra de tots els barris; ens parem a les cantonades, mirem la gent i les pintes que fan, no ens fiquem gairebé mai en cap trifulga, no sent que hi hagin nens o gossos pel mig; a vegades parlem amb velletes que fan cara de bones i trontollen pel carrer, per escoltar la seva veu i veure de prop els seus ullets de nina. Els nois amb rastes ens agraden bastant, encara que no cal generalitzar. Hi ha barris que semblen llocs de pas, sempre amb gent que fan cara de pressa, que van tots encarcarats dins una roba que no els hi escau, i que obren de molt lluny els seus cotxes amb el mando, per no perdre temps, hi ha barris foscos amb bars petits i botigues de queviures, hi ha barris amb placetes plenes de gent asseguda, vells, nens, que observen la gent que passa, hi ha d’altres barris als afores, amb grans edificis de pisos a mig fer, amb voreres amples i arbrets prims amb llistons lligats perquè creixin rectes, amb bandes de nanos amuntegats als portals i gent que passeja el gos. Però aquest estudi és improductiu perquè la seva vaguetat de contingut no aprofita a ningú tret de la Tati i de mi, que fem exercici, ens toca la fresca i a sobre passem una estona distreta. O sigui que ja és molt i no demanem més. Jo oblido llargues hores als meus animals perduts i ella olora totes les cantonades i de passada s’hi pixa. Desprès, en la relativa calma de la nit, les pèrdues es tornen a fer grans i terribles, i m’ataquen encara que la Tati dormi al meu coixí i el Bàldric faci rruuuu-ruuuu als peus del llit, fent quaranta voltes abans de trobar la postura ideal aclofat entre el nòrdic i les meves cames. No s’ha de subestimar l’escalfor dels pèls dels seus cossets de gos i gat de casa bona, encara que de tant en tant una puça eufòrica passi d’uns als altres, amb les presses del que vol pujar a totes les atraccions del part temàtic en què es converteix la nostra habitació, de nits, entre respirs, bufs, cops de peu, esternuts, miols i grataments d’orella. A vegades, penso que jo també sóc un animal perdut per algú que em va estimar i que no recordo. A vegades, imagino que del meu deambular sense aturador per tots els carrers, n’acabaré trobant el desllorigador; potser estic buscant quelcom sense saber-ho. I que un dia, algun portal del barri vell s’obrirà al meu pas per engolir-me cap a una espècie de forat negre de tots els barris, a on hi van totes aquestes coses belles que vam tenir i que ens esperen, passejant per amples voreres amb arbres magnífics i cases pintades de colors, amb jardinets, sota un esplèndid sol de primavera, en un aire fresc d’olor de tinta nova i pa acabat de sortir del forn.




Comentaris

  • Bonic[Ofensiu]
    Alexandra Grebennikova | 27-08-2011 | Valoració: 10

    El trobo molt bonic. Una abraçada des d'Andorra

  • Descobrint[Ofensiu]
    Declivi Decliví | 18-08-2011 | Valoració: 10

    Crec que a vegades em costa entendre't. He captat un surrealisme i unes al.legories que m'han divertit, com d'altres comentaris teus, però m'he "il.luminat" una miqueta, t'explico: a vegades he entès drames eterns en les teves paraules, malgrat no t'ho hagi confessat. Ara entenc que la teva manera d'escriure és una manera de divertir-se, almenys ho entenc fins a cert punt, i que no interpreto sempre com ho podria fer moltes vegades.

    Bé, Silvia! Prosperitat, que te la veig dins, i endavant a la teva manera, que per gaudir que no falti! : )


    Sergi

  • La felicitat és una finestra oberta... oh, quanta raó tens![Ofensiu]
    Núria Niubó | 17-08-2011 | Valoració: 10


    Oh Sílvia, no tinc paraules per descriure com m'he sentit llegint aquest profund i intens relat, és magnífic!
    Al temps que gaudia llegint-lo per la seva riquesa el meu estat d'ànim anava transmutant i el cor se'm encongia. M'encanta el teu estil, és tan personal, crec que si algú volgués imitar-te no podria pas!

    Desitjo de tot cor que aquest estiu ets deixi bons records.
    Una abraçada molt sentida,
    Núria

  • M´has deixat sense paraules...[Ofensiu]
    Jaume VINAIXA SOLÁ | 16-08-2011 | Valoració: 10

    ... Refot, Silvia! Això s´avisa! Això no és un conte! Jo porto escrits vint-i-dos "Quaderns de color indefinit" de 300 fulls tamany quartilla (o sigui: 600 planes/quadern) més cinc o sis "Quaderns paral.lels" (de viatges) i, sincerament, després d´haver llegit el que acabo de llegir, no sé si deixar la ploma que se´n vagi de vacances una bona temporada.
    Això que ens has mostrat és un dia a dia del que escrius sovint? Correria a les llibreries a comprar-te totes les entregues com faig amb Trapiello i Marias.
    No em posaré a descriure (com sovinteja entre els comentaristes) el doll d´imatges del teu escrit. Només et diré que, aquest, concretament, el penso tornar a llegir moltes vegades. I, amb això ja ho he dit tot.
    Tota la meva admiració i una abraçada
    Jaume

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de allan lee

allan lee

47 Relats

594 Comentaris

209575 Lectures

Valoració de l'autor: 9.94

Biografia:
Em dic allan lee per Geddy Lee, Alan Lee, Edgar Allan Poe ( music, il.lustrador i escriptor respectivament).
També em dic Silvia Armangué Jorba.


allan.armangue(arroba)gmail.com