Angelets

Un relat de: dacar

Vaig entrar a l'ascensor per pujar al despatx, deixant a fora un matí de primavera preciós. Pujava tota sola. I avorrida. M'esperava un dia sense gaire història. Vaig encendre l'ordinador i vaig anar cap al fax a recollir papers. A mig passadís em vaig trobar amb uns quants pètals de flors. Vaig mirar al meu voltant pensant que feia un moment no hi eren, « i d'on han sortit ? ». En girar el cap, darrera meu hi havia una estesa immensa de pètals de tots colors. Llavors, de sobte, vaig sentir una suau carícia al braç: era una finíssima pluja de pols daurada que em queia des del sostre. Em vaig quedar paral.litzada; no vaig tenir ni temps de pensar quan vaig sentir que picaven a la porta. I caminant per damunt dels pètals, acompanyada per aquell delicat ruixat de purpurina, vaig anar a obrir. Em vaig trobar un curiós sèquit: un personatge grassonet i vestit únicament amb una fina túnica de seda, damunt d'una carrossa en forma de petxina, amb un somriure maliciós d'orella a orella. Un estol de petits personatges, també grassonets, amb unes ales minúscules a l'esquena, incapaces d'aixecar aquells cossets molsuts, anaven llençant pètals al seu pas, tocant petites flautes i lires, rient amb rialles infantils, amb unes galtones vermelles i brillants com a pomes : semblaven acabats de sortir d'un quadre de Murillo. Els acompanyava una pluja incessant de confetti, serpentines i llaminadures lleugeres com a plomes.

El personatge de la carrossa de petxina va fer un senyal amb una mà i tots es van aturar just enmig del rebedor del despatx. "Hola", em va dir, fent-me l'ullet, com si ja el conegués i en portéssim alguna de cap. "Te'n recordes de mi?", em va demanar, mantenint aquell somriure de dimoniet. Em va pujar una escalfor a les galtes. Encara no sortia del meu astorament quan vaig veure que aquells personatges molsudets llençaven les flautes i les lires i corrien pel passadís, perseguint-se, obrint les portes dels despatxos, seient damunt la fotocopiadora i fent-se fotocòpies. "Ei, tu!", els vaig cridar l'atenció mentre per la safata de la màquina anaven sortint còpies de culets en blanc i negre. Quan anava a treure aquelles fotocòpies de la vista, vaig sentir que algú havia posat en marxa la cafetera. Vaig sortir corrents cap allà, trepitjant caramels, pètals i omplint-me les vores dels pantalons de purpurina. De la cafetera en sortia un vapor que anava canviant de color. Aclaparada encara per aquell seguit de sorpreses, vaig sentir unes rialletes esmorteïdes. Vaig obrir la nevera i en vaig veure uns quants asseguts damunt d'uns iogurts.

« Però què passa aquí?", vaig preguntar, enmig d'aquella bogeria. "De debò que no te'n recordes de mi?", em va tornar a demanar l'homenet de la carrossa de petxina. Jo no sabia què contestar-li, perquè sí sabia qui era, però alguna cosa em deia que no era prudent rebre'l. Mentrestant, notava que algú em tocava la cama: era un d'aquells angelets rabassuts que demanava pas per seguir fent malabarismes caminant damunt d'una poma que feia rodolar per tot el passadís.

"Et vinc a portar un regal, a veure si fas memòria", em va dir finalment l'homenet. Dos d'aquells angelets em van acostar una capsa no més gran que una de sabates, embolicada amb paper brillant i un gran llaç. En obrir-la vaig descobrir amb horror que es tractava d'una massa musculosa, solcada de capil.lars, lluent i viscosa, que bategava nerviosament. Allò confirmava les meves pitjors sospites. "Em sembla que hi ha hagut un error", vaig fer, tancant la capsa de cop i allargant-la a l'angelet que tenia més a prop. L'homenet em va mirar contrariat. "És a la porta del davant", vaig dir resoludament, obrint la porta i empenyent-los cap enfora. Quan vaig tancar la porta a l'últim, el hall va quedar impecable, com si no hi hagués hagut cap pluja de confetti, ni purpurina, ni llaminadures. Cap rastre d'angelets entremaliats. Em va envair una estranya buidor. Aquell hall feia escassos moments que semblava un circ de bojos, i de sobte, altre cop l'ordre, el silenci, l'assèpsia. Vaig tornar a la meva taula, disposada a oblidar aquell episodi. Però vaig obrir el calaix i en vaig treure una claueta. Me'n vaig anar a l'arxiu i vaig localitzar la secció "factures compres 1.999". Em vaig ajupir i vaig estirar el braç per arribar a una capsa de sota de l'estanteria. La vaig arrossegar cap enfora i la vaig desprecintar. La vaig obrir i vaig treure un parell de carpetes. A sota va aparèixer una capsa vermella metàl.lica, com la que faig servir per guardar els diners de caixa del despatx. Vaig introduir-hi la clau suaument i va cedir. En obrir-la vaig trobar un munt de cendres. Quan estava a punt de deixar-me endur pel record, vaig sentir una veueta infantil des de la porta de l'arxiu: "és aquíiiiiiiiiiiiiiii".

"Qui et va parir ! », vaig sortir corrents darrera seu. En arribar al hall ja tornava a tenir tot aquell festival d'angelets i efectes especials per tot arreu: fanalets de paper de colors penjats del sostre, serpentines, espelmetes pels racons. I més pètals, més confetti…
« Bon intent. Però això és per tu », em va dir l'homenet allargant-me la capsa amb aquell cor bategant. Darrera meu va aparèixer l'angelet « xivato » carregat amb la capseta vermella de l'arxiu. Es va enfilar dalt de la taula, va obrir la finestra i va abocar al buit les cendres. Em pensava que del mastegot que li clavaria saltaria per la finestra darrera de les cendres que havia abocat, però sorprenentment em vaig sentir alleujada. "Això toca quan toca, maca", em va dir taxatiu. Jo el mirava i li vaig dir "però és que em fa tanta mandra tornar a començar...". "Ja saps el que has de fer", em va dir. Vaig mirar aquella víscera que va accelerar els batecs i vaig sentir una forta ventada que gairebé em deixa sense respiració. Uns instants després em vaig veure envoltada per un terrible incendi de flames rabioses. « Ja ha començat, oi ? », vaig demanar resignada. Aquell homenet va dir que sí. I vaig sospirar pesadament. Que "gamberro" és l'enamorament... Igual que l'altra vegada, igual...

Comentaris

  • Moltes (i sinceres) gràcies[Ofensiu]
    dacar | 16-06-2004

    Estimat/da NinGran i Ilargi: vosaltres sí que m'enteneu, snif...

    Moltes gràcies pels vostres comentaris. De veritat que compensen coses com ara haver d'aguantar certs "elements" que només saben desmuntar la feina dels altres, però no tenen els c... de publicar.

    I no sé què més dir, snif...

    Una abraçada ;)

  • Excel·lent relat i comentari[Ofensiu]
    NinGran | 16-06-2004 | Valoració: 10

    Ostres Dacar! El teu relat dels Angelets ja m'havia fet passar una gran estona però el comentari que afegeixes ja és el la cirereta final. Em tiraran fora de la feina com no pari de riure. Moltes felicitats!!!!

  • Hahaha[Ofensiu]
    Ilargi betea | 16-06-2004 | Valoració: 9

    Quin comentari més bo, dacar, m'ha fet riure molt. Tot i que potser t'has emprenyat massa, no creus ? ;)
    Aquest relat m'ha encantat! A més trobo que és una bona manera de descriure el que passa quan un trenca amb el passat i s'enamora de nou (si, benaflec, em sembla que el missatge "secret" era aquest, si te'l relleigeixes veuràs que no era tan complicat...).
    Mai m'hauria imaginat aquesta situació amb els angelets folls, però m'ha semblat molt original.
    Enhorabona!

  • Jo t'ho explico[Ofensiu]
    dacar | 16-06-2004

    Benvolgut benaflec,

    no l'entens perquè hi ha un missatge amagat. S'ha de llegir en diagonal, cada tres consonants hi ha la lletra que has d'agafar per anar construint el missatge autèntic. Els signes de puntuació no compten. Un cop recopilades totes les lletres, les poses al microones un minut, i si et surt un bol de crispetes, felicitats!!! te'l tires per damunt. No hi posis sal perquè com t'entri als ulls ja veuràs.

    Millor així?

  • No l'entenc[Ofensiu]
    benaflec | 15-06-2004

    Podries ser més concret? Què és el que hi passa? Què és tota aquesta paranoia? De debò que no l'he entès.

  • Però què passa aquí?[Ofensiu]
    platon | 04-06-2004 | Valoració: 8

    M'he trobat com la protagonista, no tenia ni idea de que coi passava, però això és un problema meu, i encara ben bé no estic segur.

    De totes maneres, et diré que he rigut molt, crec que és un dels relats més divertits que has
    escrit, fas que la història/histéria t'enganxi.

  • Perdó[Ofensiu]
    pèrdix | 31-05-2004 | Valoració: 10

    Et volia puntuar més alt. Amb això soluciono el despiste.

  • Angelets literaris[Ofensiu]
    pèrdix | 30-05-2004 | Valoració: 7

    els que em visiten cada vegada que llegeixo un dels teus contes.
    Ja els trobava a faltar.

Valoració mitja: 8.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de dacar

dacar

41 Relats

178 Comentaris

97149 Lectures

Valoració de l'autor: 8.91

Biografia:
Virgo, del setanta-dos.

c.boladeres@gmail.com, pel que considereu oportú.