Anem a cal mosques?

Un relat de: thule

Era diumenge. Em vas preguntar, "Anem a cal mosques?". A casa meva en dèiem així, d'anar a menjar a la fonda. "Sí dona, allà on el teu germà va dir que fan unes mandonguilles amb sípia que te'n llepes els dits!" Contenta amb la proposta, vaig acceptar sense pensar-m'ho dues vegades.

Recordo vagament quan vàrem entrar. Tot era silenciós, només dues taules eren plenes: una família amb una criatura petita i una parella ja madureta. Ens van col·locar a prop seu. Me'ls guaitava de cua d'ull: no parlaven ni es miraven gens, semblava que no dinaven junts; la distància entre ells era més gran que la taula on seien. El Jordi em va distreure amb la seva conversa i em vaig oblidar de la gent que ens envoltava. Mica en mica el saló es va anar omplint i les converses pujaven de volum. El meu xicot i jo estàvem en aquell moment dolç en què les parelles semblen pops, enganxats tot el dia i buscant gresca a tothora. Després de menjar l'amanida, ens van portar les mandonguilles amb sípia, motiu de la nostra sortida diumengera. Jo duia faldilles, un fet sense importància que va ser motiu de recordatori molt de temps. La qüestió és que mentre sucava pa a la salsa, vaig notar un peu sota les meves faldilles; de poc que no salta una mandonguilla al cap del senyor del costat del bot que vaig fer al seient! "Jordi què fas? estigues quiet!", encara no m'havia refet de l'esglai, quan ell va apropar la cadira cap a on era jo i va passar a l'acció, intentant tocar el piano a dues mans. Els madurets del costat, van trobar per fi un motiu per creuar mirades… i quines mirades! Ella semblava dir "I tu a què esperes, això no ho intentes mai" i ell deia "Si t'hi posessis bé!" I jo em vaig deixar fer, mentre em llepava els dits per evitar que els gemecs em traïssin. La parella va decidir aixecar-se i marxar. Jo reia entre descarada i neguitosa en una situació cada vegada més indiscreta, insostenible diria jo, tenint en compte el lloc i l'hora.

Vam marxar a fer les postres fora. I quines postres!



Comentaris

  • Molt divertit[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 09-01-2010

    i molt ben escrit el relat, si fossis de Barcelona et diria que estaves al restaurant La Habana, del barri del Raval, on he menjat les millors mandonguilles amb sèpia que jo conegui, i que cada volta que ho torno, repeteixo, no te'ls perdis.
    M'ha agradat molt el relat, té ritme, precisió i és concís. espero que les postres fossin de pel·lícula!

    Felicitats

    Ferran

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: