No era un joc

Un relat de: thule

*


-Per què no puges a la taula?
-A què vols jugar?
-Un joc que juguen els grans!
-A pares i mares? Sí, sí, va!
Era el seu cosí i per a ella era com un germà. Un germà gran, entremaliat i savi. Va seure a la taula, com ell li demanava.
-Mira, em deixes que et pugi la faldilla?… i m'ensenyes les calces.
-I si ve la mama? -va fer ella una mica avergonyida.
-Ei, que no passa res, estem jugant, que no ho veus? - pincant l'ullet li pessigava la galta enjogassat.
La Mariona reia, el seu cos s'estremia. Era divertit, aquell joc.
-T'agrada? -el Roger li tocava el pubis per sobre les calcetes.
-Sí…, una mica, em fa pessigolles!
-SI? i si me les fas tu?
Es va abaixar els pantalons perquè l'acariciés el penis. Ella s'avenia amb ulls innocents i esbatanats.

A partir d'aquell moment tot va ser un joc de pistes. Cada dia una prova i en cada prova un regal, una juguesca plena de misteri, on el premi era el descobriment de noves sensacions.
A vegades era ella que s'anticipava, però sovint ell la sorprenia amb noves fórmules de plaer sense arribar mai a consumar el sexe.
En el seu caparronet no hi cabia la maldat, mai ho explicava a ningú, ell li repetia que era un secret entre ambdós.
Va anar passant el temps, la nena que era, es convertí en dona també abans d'hora, i el seu cos va canviar de fesomia: primer els pits, després el pèl al pubis i per molt de temps la vergonya arrapada a l'ànima

*

-Noia si us plau el carrer Balmes? -va dir l'home amb cara de babau.
-Doncs miri, ha de tirar tot recte i després...
-Acosta't noieta, sóc una mica sord saps?
La Mariona va acotar el cap a la finestra del cotxe, i va veure l'home com es masturbava a l'interior. Aquell penis vermell i inflat li va fer fàstic. I va córrer… córrer fins que l'aire va netejar tot rastre de les llàgrimes que li queien galtes avall. I fou quan la veu interior, ofegada per l'engany i el joc furtiu del seu cosí, va sortir bo i clara de les seves entranyes com si fos un dimoni esmunyint-se d'un cos posseït.

No era massa tard per ella. Havia d'aturar aquell joc.

Comentaris

  • Clar de lluna | 18-07-2008

    ...uf! Se'm posa la pell de gallina només pensar-hi! I per desgràcia n'hi ha tants casos... bon relat, de fàcil lectura i amb un missatge més que entenedor, cru i real. Felicitats.

    Una abraçada!