Somnis entelats

Havia quedat amb en Dídac en aquell local. Malgrat la seva amistat, la feina els unia encara més. Havien coincidit a la universitat quan estudiaven la carrera de biologia. En Dídac era la seva dèria. Ell era capaç de posar en ralentí totes les accions de la seva vida. L'esperava. Eren quarts de quatre de la tarda i la granja era gaire bé buida; de fons se sentia el dringar dels gots i plats que els cambrers netejaven o recollien a la barra, el fil musical omplia tots els racons amb una música de balades. Li agradava aquella granja decorada amb motius modernistes, les cadires de fusta i boga; la barra de marbre blanc i les vitrines de vidre. Era molt acollidora, res comparat amb la mullena insuportable de la pluja al carrer.

-Hola! no cal que et pregunti com va oi? tot negre? he,he
-Fas broma o què?
-No, no què va!-va rectificar maleint-se interiorment.
-Mira la Laura m'ha co-mu-ni-caaaat que se'n va! i jo que faig diga'm. No m'ha deixat ni les engrunes… s'ha gastat tots els estalvis que teníem, em quedo sense feina, sense casa…
-Però i com…?
-Si, veuràs… ja feia mesos que havia emplenat les sol·licituds per una plaça a Brusel·les i no m'ho ha dit fins avui. Què et sembla la llunàtica aquesta, quina decepció! Ja se sap sempre hi algú que interromp els nostres somnis! -es va queixar tot marcit.

Ella el va mirar desconcertada, no podia deixar escapar aquella oportunitat
-És molt senzilla la solució: vine al bufet a treballar amb mi! -va etzibar de sobte, amb to murri i persuasiu.
-Però… jo… estic acostumat al treball de camp, a la observació… -Tu tranquil et buscarem un lloc! Què me'n dius?

En Dídac va quedar quiet, mut, no s'esperava aquella proposta. La va mirar amb expectació. A fora continuava plovent. L'aire escopia les gotes cap als vidres de la granja. La Núria mirant cap al cel embogit, esperava amb anhel la seva resposta, mentre feia gargots en silenci al vidre entel·lat.