Anècdota de David Hume. El filòsof "poc filòsof" que es va tornar boig. Amb els seus deguts comentaris i humor...

¿¿Et sona d'alguna cosa el filòsof empirista, historiador, literari, i escriptor (modèstia apart), en David Hume?? ¡¡Sí, sí, bé home, no t'enfadis si no et sona de res...!! Ningú ho pot saber tot... És probable que no et soni de res (tu sabràs el que et perds...). En tot cas, et faré un favor: em deixaré de preàmbuls i anirem a per l'anècdota. Ok? Doncs endavant.

Doncs bé. T'explicaré una anècdota en que "el tal" Hume va agafar (t'ho juro) una alienació mental transitòria. Conec l'anècdota gràcies a Paul Stratern (del qual m'haig de creure que no barreja cap ficció amb aquests suposats fets reals). Jo agafo l'anècdota al peu de la lletra; només hi afegeixo la meva valoració crítica, com suposo que llegiràs aviat. No he canviat ni un punt de l'anècdota. Ara ho veuràs.

Anem a veure l'anècdota. Fil i a l'agulla!!

S'explica de Hume que, de resultes d'una missió diplomàtica que feia al servei d'un general (no donaré més detalls al respecte), de retorn d'aquest viatge, va agafar alguna malaltia misteriosa, possiblement a través de contagi. De resultes d'aquest fet, en un moment determinat, va agafar doncs una demència transitòria, i es va descontrolar l'assumpte...

S'explica que Hume, ja de retorn en aquesta missió, embogit, sense saber molt bé el que feia, va desesperar-se, i deia paraules (molt estranyament, siguent com era ell un empirista radical) ben clares sobre "el dimoni, l'infern, i la condemnació divina". Posseït per la bogeria, una nit, aprofitant que el seu infermer estava dormint, va anar a corre-cuita en direcció al pou, se suposa que amb intencions d'ofegar-se i posar a tot punt i final. Com que va resultar que una porta tancada li ho va impedir, aleshores es va dirigir cap a l'habitació on es guardaven les espases, amb la intenció d'agafar una d'elles, i igualment acabar amb la seva existència. Però de nou una porta tancada li va frenar els peus. Al final, els criats es van acabar despertant a causa del soroll, i, un cop s'adonaren del que passava, el van obligar a quedar-se de nou tancat en la seva habitació per la força.

En Hume es va recuperar aviat de la bogeria, i els seus companys, a resultes d'això, li van fer molta conya per tot aquest episodi tant singular. Però en Hume els va replicar amb un comentari un tant curiós; va ser aquest:

- ¿Què, us penseu que la filosofia protegeix de la bogeria? Doncs no! L'organització del meu cervell estava debilitada, i jo estava tant boig com qualsevol llunàtic en un manicomi.

Parem-nos en aquest comentari, i en el que podria implicar...

No sé si en Hume va dir aquest comentari perquè tenia fe (o en deixava de tenir) en la filosofia; ¿era un filòsof que es sentia poc filòsof, com passaria després amb Marx, Hegel i d'altres? ¿Com si fos una espècie de capellà que fa servir la religió, però que, d'amagatotis, dubta de les seves creences? No sempre es creu en el que es practica i predica...

També un altre dubte. ¿Per què la culpa de no haver sabut impedir de cap manera la bogeria de Hume la tenia "la filosofia", precisament la filosofia? Ell té un atac de bogeria, i ja corre a culpar a la filosofia, i no culpa (¿perquè no?) a la religió o a altres doctrines. ¿Hauria sabut la religió impedir la bogeria de Hume? Jo crec que no. ¿Haurien sabut els escrits de Newton (que Hume llegia i admirava) impedir potser aquest atac de bogeria? Tampoc, tan poc com la "filo". I parlant més en general, ¿perquè sovint la filosofia és com un "sac de boxa" que acumula totes "les òsties del saber"? Com si el pensament especulatiu tingués "totes les culpes" del mal del saber... En fi, cadascú s'estimula dient el que li surt...

En tot cas, mira tu quin detall curiós: en Hume enganxat en plena bojeria, i se li acut (¿perquè no se li va ocórrer una altra cosa?) pegar-li les culpes a la filosofia, per no haver sabut impedir la seva bogeria. (Un pensa que la culpa, o almenys l'acusació de Hume, se la mereixeria més aviat la medicina una mica deficient de la seva època. ¿Tenia Pitàgores la culpa que la medicina del segle XVII no fos massa bona? En fi...).

També paro compte en un altre detall curiós d'aquesta anècdota. ¿Com és que Hume, que alguns mencionen com "el gran atéu", és pillat, en plena bogeria (sí, vale, la filosofia era indirectament culpable d'aquesta bogeria, que sí lenye), en plena bogeria el pressumpte Gran Atéu menciona i blasfema de temes com el diable, la condemnació divina, i d'altres fets clarament divins i trascendents? ¿Potser Hume, encara que fos interiorment, no era realment tant ateu com deixaven a entendre els seus escrits? (Per cert, jo penso que era més aviat un agnòstic que no pas un ateu, però no remenem més el tema).

Així era Hume. Un filòsof que no es sentia molt filòsof. Un ateu militant (en la seva cordura, almenys). Un home vulnerable com qualsevol altre. I, perquè no dir-ho, "l'únic filòsof que en l'actualitat diu idees que ens creiem avui en dia" (bé, això ens vol fer creure Stratern...).

Una moralitat? Per exemple, que si sou pillats en un post-trauma emocional, ja sabeu com carregar-li el mort a la filosofia, ha ha ha (¿i per què no li plantem el mort a Zapatero, ja posats?). O sinó, no sé... Us inventeu una moralitat, benvolguts lectors.

Ja he expressat el meu relat. Que les muses de l'audiència li donguin l'èxit que es mereixi. Fins el proper relat. Salut!!

----------------------------------------------------

Sigues benvingut a La Stoa: www.lastoa.cat .