Allò

Fa dies que penso què és allò que tan m’agrada de tu?
Allò que no saps descriure amb cap més paraula que aquesta: allò.
Allò que et fa tremolar que et fa sentir viva, aquella sensació de levitar a res, a dos mil·límetres del terra però que ho fa tot més lleuger, menys xafogós.
La pluja no és tant freda, i hi fa més sol a la ciutat.
Últimament posen bona música al fil musical del metro i fins i tot de les botigues.
Em passa allò, amb tu. La sensació de que tot va bé.
I et miro, i em dic... uf... és la noia més interessant que he conegut mai.

I ara, que et penso tant, que t’enyoro, ara que els meus sospirs porten dièresi.
Ara t’imagino, ens imagino a la teva habitació, jo encara fent mandres perquè em vesteixo més de pressa i et miro des del llit, i tu estàs dreta, davant meu buscant no sé què a l’escriptori. I de sobte et gires, em mires,i em dius: -Amor... has vist el meu mòbil? I somric, i penso que ets un cas.
Però et miro, i darrere d’aquesta despistada que sempre va de tard, si rasques una mica, si llegeixes entre línies, me’n adono de que tinc davant meu algú que no para d’estimar, algú que vol canviar el món, algú, que per més que passi el temps no perd la fe en la vida, en l’amor i en les persones. I trobo que conservar això, és tant difícil i tan pur...
M’encanta com ets. Molt. Moltíssim. I tinc ganes de descobrir-te una mica més dia a dia, pas a pas, de costat.
Estimant-nos de la única manera que ho sabem fer: amb el cor a la mà, amb gats que semblen tigres i com mai ho havia fet abans.