Ales que tornen a créixer

Sort que ens tornen a créixer les ales,
i tornem alçar-nos d'una revolada,
fins la propera entrevancada,
i així un dia i un altre,
com a papallones entremaliades,
anem a batzegades.
Gràcies per tot. Un petonet. Pilar.

És cert Rosa, que tothom acara la vida de manera ben singular i genuïna.

Tots hem ensopegat i, per ventura, la majoria ens tornem a alçar. Això és bo, en efecte, no és estar perdut en un laberint, és estimar la vida i les persones tal com són i seguir endavant.

Malament aniríem si, al meu modest entendre, amb el temps els colors de tot plegat no anessin canviant. Convé que prenguin noves tonalitats i fer petites concessions al somni, a la il·lusió compartida i volguda per afrontar aquest vaivé inevitable de la vida.

Alguns petons no convé que es marceixin, algunes paraules convé que no quedin dins d'un calaix; en aquest sentit, jo que tant admiro les roses, vaig considerar que, per la seva bellesa, el més bell dels petons ha de ser de la llum del Sol, que alhora et desvetlla i t'enforteix.

I el que és veritablement important: els teus escrits. Les tres primeres metàfores són de tres àmbits diferents que li donen un caire, eteri i proper, sí Rosa.
El teu cor dansa amb una elegància exquisida, jugues amb pensaments, il·lusions i somnis sempre envoltada d'elements naturals que trobo indispensables. Jo els considero bàsics, sense mirar enrere, òbviament!

Saps il·lusionar-te i veure-hi clar per afrontar aquests monstres tan arrelats.
No són quimeres. És el teu inesgotable voler ferm que estima tant la vida que et permet fer aquest difícil exercici i sortir-ne sempre, de nou, reforçada i amb voluntat de créixer de valent. Encomiable.

(Et prometo no estendre'm tant, però realment el que escrius s'ho val).

Una abraçada de tot cor!

T'he escollit aquest a l'atzar per dir-te hola de nou i les ganes que tinc de llegir-te tota, i mira que costa triar entre els teus titols que prometen literatura de la mes bella que ronda per aqui!

Sempre organica, sempre delicada i mig bruixa, m'embriagues amb les teves paraules, prou que ho saps.
Has fet un poema precios, ple d'energia i de saba renovada, aixi que a estendre les ales!

Una abraçadassa!!

m

Per cert! Que m'havia oblidat!

Has dit que has llegit la meva novel·la? Moltes gràcies. Per la confiança, vull dir. Per atrevir-te a provar-ho. Digues-ho com vulguis.

I... més o menys, t'ha agradat?

Sense por, de veritat. Necessito crítiques per aprendre dels meus propis errors. Una mateixa no ho veu amb facilitat. O potser és que jo sóc curteta (que també podria ser).

Bé... no et vull obligar a res, que quedi clar. Però si hi ha algun tema que consideris que cal ser comentat, em pots trobar a llibre_silvia@yahoo.es

Petons,

LLIBRE

M'ha agradat.

I sé que aquesta és una manera ben pobra de començar un comentari. Però tenia necessitat de dir-ho.

M'ha transmés... aquella estranya sensació que de vegades s'apodera de nosaltres, una barreja d'alegria i gratitud per allò que tenim, o que podem tenir al nostre abast, però alhora també la incertesa de la foscor que ens aclapara, en forma de problemes, de malsons, de situacions complicades.

Hi veig, però, una energia positiva que s'enlaira més enllà de la tenebror. I hi veig un desig de comprensió, una necessitat d'entendre's un mateix per poder, per saber fer front a les pròpies pors.

Una abraçada,

LLIBRE

somiar, retirar-se, amagar-se una estona, protegir-se una nit, la soledat escribint uns versos a la llum d'una espelma, un passeig per la lluna parlant sola... però després es baixa, s'aterra, es surt al carrer, es trepitla la multitud, se senten veus i mirades, pors, gelos, enveges, ambicions, empentes, ser més que ningú... i ens pasem la vida lluitant contra aquestes mentides tant ben disfressades amb terenyines de plata i seducció...
sort que sempre tenim uns instants per retirar-nos uns instants, beure un refresc que sua frescor i... tornar de nou a la lluita diària contra sargantanes i dracs bestials...
tens un art en ls venes que ey fa... invencible!!! una abraçada!!!
celebro que t'hagin anat bé les vacances i que tornis amb nosaltres plena d'imaginació i energia poètica!
a mi em falten 23 dies encara per les vacances...

al fons de l'abim d'un mateix és necessària. Cal que ens retrobem amb les nostres pors interiors, Rosasp, amb els monstres (...) dracs i foc entranyes endins que en ens sotgen i fer-los front per poder ressorgir amb les Ales que tornen a créixer i així aprenem, en part, a ser el que som.

Molt ben expressat el sentiment de por retrobar-se un mateix i el desig de supervivència a través de les ales, amb el teu estil farcit d'imatges sempre belles i suggeridores i de la riquesa lingüística que posseeixes.

Petons