Això si que és amor

I allà estava, una vegada més davant jo, el mirava com si mai ho hagués fet així, que major era ja, me'n record de quant jo era més petita, sempre havia tengut una mica d'enveja, ens veiem poc, però el temps que ens veiem, sempre era el centre d'atenció...
Sempre era qui armava escàndol, qui es feia notar, i quant ens quedàvem sense ell, tot era silenciós, com un estiu sense gent...
Com podia ser amiga seva? Mai ho havia estat, no sabia com es feia això.
Quin era el mètode per a poder accedir al món de les coses que l'importaven? Com podia considerar-me una amiga, més que una enemiga?
Poc a poc va ser com fer-nos individus desconeguts, ell no em coneixia a mi, ni jo a ell, no sabia com pensava, que feia en el seu temps lliure, només sabia que feia feina de tècnic informàtic, enxufat per sa mara es clar...Això dels estudis no era lo seu...Cada pic estava més ocupat amb la seva vida, i el temps anava passant i veia com se'n anava del meu costat...

Tenia por a perdre'l, aquella por que tens a alguna cosa que encara no ha passat i tal vegada tampoc passarà, però sents aquella cosa dintre teu que et fa pensar que pot ser algun dia te dirà que se'n va, com quant ets a la platja i encara que no hi hagi ones tens por a que puguin venir i tapar-te fins el coll deixant-te ofegada dins l'aigua salada, o quant surts en ple hivern sense jaqueta i saps que fa fred...pot ser algun dia s'acomiadarà de tu i només el veuràs un cop cada quant...

Jo en tenia 14 i ell 17 quant tots els nostres encontres eren només per a discutir, una paraula, una mirada, un silenci.
Aquell silenci, com m'incomodava aquell silenci! Com me mirava, com si me agafés el coll i me estrangulés lentament...

Ell era així, tal vegada per la seva edat, per els seus problemes juvenils, per la seva poca implicació en els estudis, per la família...
Ens vam tornar a distanciar, cada cop que passava això, era com si un ganivet es clavés sense compassió dins la meva anima i jo que l'admirava tant...
Admirava la seva forma de caminar, la seva forma de riure, els seus cabells, aquell nas tan característic, aquells ulls tan pareguts als meus...
Les coses van canviar quant jo vaig complir els 16, el ja en tenia quasi 20, i les coses ja no eren infantils, ja no discutíem, directament no dèiem ni una paraula, les seves mirades ho deien tot, me deien: "No diguis res...pot ser no em caigui bé i tornem a discutir" . Què podia fer? Que devia fer si no podia ni tan sols saber d'ell, que podia oferir-li que ningú mes pogués donar-li...

Tenia por últimament, quedar-me sola, quedar-me dins l'obscuritat sense saber que feia ell, amb qui anava, on era, si estava bé, només me quedava tranquil·la quant sentia el pany de la porta rodar, i era un sentiment tant satisfactori...

Amb el temps ho vaig entendre...Passaven els mesos i ell es preocupava cada pic més per jo, tenia al·lota i passava bastant de temps amb ella. Ella tenia la meva edat, vam ser companyes a la guarderia, la coneixia bastant bé.
Cada pic que sortia de casa sense dir on anava, o arribava sense dir de on venia, el tenia plantat davant la meva porta demanant-me mil explicacions que no podia contestar en una sola frase.
Em demanava amb qui havia estat, que havia fet, si tenia noví... I es que a pics els germans són així, fins una certa edat no entenen res del que ells ja han passat, no entenen com tu pots jugar a les pepes mentre ells ja fan feina o es plantegen el seu futur...

Fa poc que el meu germà va plorar per jo, vam discutir a mort i fins i tot em va dir que per ell em podia morir, que no li sabria greu...
Vaig estar dos dies sense mirar-li la cara, on era aquell nin que jo idolatrava?
On era aquell somriure i aquelles preocupacions que tenia abans per mi?

Amb dos dies vaig poder odiar la seva presencia, la seva olor familiar, la seva mirada d'interrogant i els seus llavis hipnotitzats sense poder dir paraula.

El vaig veure plorar, no sabia perquè però allà estava, assegut damunt el llit desfet, amb les mans agafant-se les galtes i les llàgrimes anaven caient damunt uns pantalons tirats en terra.
Me vaig quedar mirant-lo des de la porta, no sabia que dir ni com actuar, però el meu cor va començar a sangrar sense motiu, per que encara seguia donant-me pena després de tot allò que hem va dir? Jo que l'admirava...
Ens vam abraçar i no vaig poder contenir-me les llàgrimes, no podia controlar un sentiment tant gran com aquell, no podia obligar al la meva anima a dir-li que no a un cor indefens.

-Queda't amb jo...-Em va dir rompent a plorar una altre vegada.
-Ho faré...-Vaig contestar jo mentre el nus de la meva gargamella passava cap a l'estomac.

Pot ser tots els germans discutin, pot ser tots s'estimin, pot ser tots siguin així, pot ser no...
Jo se que tenc un tresor, se que cada cop que surti de casa tendré algú que es preocupi per jo, algú amb qui parlar, algú a qui contar-li els meus problemes i sobretot, algú que un dia em va dir que m' estimava més que a la seva vida...
Sang de la meva sang, ulls iguals que els meus, cor empresonat dins uns cos dur i "passota"...

Encara que algun dia el seu vent no sigui el meu, encara que el mar que vegi des de la finestra no sigui el mateix que el que vegi jo, encara que els seus ulls no plorin al recordar-me en un futur, encara que el vegi cada dia, jo soc el que ell m'ensenyà, jo soc seguidora del les seves petjades, admiradora incondicional, i el meu cor mai en la vida podrà separar-se d'ell perquè l'estimació que li tenc va més enllà del que tot l' univers podria entendrer...

T'estim germà meu...