Aigua tèrbola

Perquè l’aigua del rec baixa tèrbola
si avui el dia és clar?
La mirada em plora com els vidres
de la finestra i les lletres que escric
fugen del paper.
Tinc el cor ple de dol quan parlo
amb les ombres de la paret, i crido
al Sol que no se’n vagi
per no estar sol aquesta nit.
Si és que m’adormo, enviem
l’ocell de les plomes grises,
que em tregui el respir i em dugui
amb tu al bosc de les fades blanques.
Ja amb cap alba vindrà el teu somriure
i els silencis es quedan la teva veu,
sobre la calaixera buida,
Un vestit de núvia arnat es mou amb l’aire gelat
que entra per les escletxes del enfustisat
corcat que aguanta els mes peus.