Ai... la meva Barceloneta

"Al darrera n'hi ha un, al darrera n'hi ha un..." un vailet atrevit s'enfilava al damunt de l'aparell de reg que duia a la part posterior el petit camió municipal de parcs i jardins que ruixava les grosses i bonyegudes llambordes dels carrers de la Barceloneta quan jo era petita. "Al darrera n'hi ha un..." cridàvem la canalla per avisar el conductor i frustrar el passeig de franc d'aquell pillet. Era una cadència musical que es repetia tots els dies a quarts de tres, quan pels carrers deserts de cotxes fèiem camí cap a l'escola.
Recordo la infància com una època estranya, ni feliç ni dissortada. Aquests són conceptes on posteriorment ens obliguem a encabir els records de les nostres vivències tot i classificant-les. Era molt curiós aquell camionet de reg que adaptat a l'amplada dels carrers llançava mitja dotzena de rajolins d'aigua a dreta i esquerra, regulant-ne la potència a fi d'adaptar-se als obstacles que anava trobant, engrandint o reduint la humida estela que deixava enrere. Això era especialment pràctic pels volts de Sant Miquel - patró del barri i moment en que es celebrava la festa major- quan es guarnien els carrers amb cels de paperets retallats de colors i a cada cruïlla entrades amb portals de cartró pintat simulant la cova d'Alí Babà o la boca oberta d'una bruixa desdentada, a fi de no mullar els fràgils paraments que els veïns, amb penes i treballs, aixecaven.
El vint-i-nou de setembre, la quitxalla ens amuntegàvem al davant de Sant Miquel del Port esperant la sortida del canó el qual reclamàvem amb una cançoneta :"senyor rector, traieu el canó..." repetida fins que no sortia per la porta un canonet petit amb unes rodes que permetien el seu desplaçament - del qual no sabíem de quin segle era, ni on ni en quina batalla s'havia emprat, ni per què es guardava a la parròquia- el qual menava un personatge molt curiós del barri, que sovint anava disfressat, en aquest cas duia un uniforme que a nosaltres ens semblava d'oficial napoleònic però ara penso que podia ser molt bé de soldat d'artilleria espanyol dels temps de Carles IV o també pertànyer al difunt Marquès de la Mina que pel que sembla a dins de l'església se n'havia conservat el fèretre (i del que , alguns veïns afirmaven que un dia, durant la guerra, en van treuree l'esquelet i que el seu cap rodava per la plaça servint de pilota de futbol), el qual amb casaca, barret amb plomall i sabre que quant l'aixecava amunt la cridòria arribava al punt àlgid i després de demanar silenci, plenament investit d'autoritat, dirigia un discurs completament inintel·ligible amb una veu rogallosa, de cassalla, per les "barreges" a les que havia estat convidat pels pescadors ja de bon matí. Tan bon punt la nostra paciència s'havia esgotat i tornàvem a reclamar a crits que comencessin les canonades, un galifardeu que li feia d'ajudant encenia la metxa i tothom corria i s'escampava per terra esperant l'espetec eixordador que llançava un bon grapat de caramels enlaire que queien en cascada sobre l'alegre comitiva que una i altra vegada faria sentir la seva veu i aniria recorrent els carrers i fent espetegar el canó fins que la canalla quedava afònica.
Per la tarda anava amb les meves dues amigues al carrer de les tietes d'una d'elles i per això ens deixaven participar en els jocs organitzats per als menuts d'aquell carrer, primer a trencar l'olla, ulls embenats, tres voltes, endavant i garrotada ... a l'aire, doncs l'olla mai no la vàrem encertar, però sí que ens agradava passar corrents a arreplegar pomes d'un cossi ple d'aigua (pomes de rebuig, petites i macades però a finals dels cinquanta encara hi havia molta gana i les trobàvem boníssimes) ; a les tardes i als capvespres i a la vigília de festa per la nit hi havia festa grossa: ball i música, en directe en alguns carrers, o amb discos on no hi havia pressupost per més. N'hi havia que portaven algun cantant melòdic de "boleros" o fins i tot algun conjuntet que semblaven "cubanos" amb maraques i tot. Les nenes, més agosarades que els xicots, ballàvem entre nosaltres sense saber-ne gens.
Un dia, poc temps després, tot van ser cares llargues però pocs comentaris entre els veïns. A l'escola, les nenes més grans portaven una notícia: la festa major de la Barceloneta, pel que feia al guarniment dels carrers, els balls i el conjunt d'activitats que amb tant d'esforç els veïns mantenien, estava ferida de mort. Un nou impost que l'alcalde Porcioles havia establert, era inassumible per les dèbils economies del barri format majoritàriament per pescadors, descarregadors del moll i treballadors dels estrats més humils del oficis. La Barceloneta tradicional i popular havia rebut un cop mortal.
Les nenes al pati ho comentàvem :"quin mal li hem fet a aquell home?".. "perquè ens fa això?"... després a casa els grans ens miraven i callaven, no sabien o no volien contestar-nos. Aquell lligam que s'establia entre els veïns cada any a fi d'organitzar la festa de cada tram de carrer durant mesos, que anava teixint amb sentiments i esforç el traspàs generacional d'amor al barri i el foment de la solidaritat i la cooperació entre els veïns més vells i els nouvinguts que s'incrementaven dia rera dia es va estroncar. Aquelles tasques senzilles de retallar sostres voleiants de papers de coloraines, de remullar paper i cartró per fer-ne monstres i sirenes... a qui i per què molestava això?.
El sant Miquel següent, asseguda al meu sillonet de boga, al balcó d'un entresol, mirava trista com de despullats quedaven els carrers sense aquelles entranyables fantasies amb que omplíem la nostra senzilla realitat . Miserable, he pensat posteriorment, aquella vida dels anys cinquanta de la postguerra només es pot titllar de miserable, humiliant i embrutidora, però no ho vèiem així els infants d'aleshores, només hi havia un gran interrogant: per què?.
A la cruïlla del meu carrer amb el d'Almirall Cervera hi havia caigut una bomba durant la guerra que havia enderrocat un parell de cases a banda i banda. Amb la runa algú hi va construir unes barraques on aixoplugar-se amb la seva família. Cada estiu els hi donaven una mà de calç a la façana. Les tenien molt netes per dintre i per fora. Del balcó estant sempre em cridava l'atenció un senyor que totes les tardes dels diumenges plantava una tauleta al davant de la porta de la barraca, al damunt de la vorera inexistent i es posava a jugar escacs tot sol o amb algun veí. Traspuava dignitat ell i la seva família malgrat aquell entorn descoratjador. Encara ara em pregunto com aquelles persones havien arribat a aquella situació? no és difícil de respondre: històries de la guerra, vaig pensar més tard.
Quan vaig ser més gran, a les acaballes del mes d'agost amb un parell d'amigues agafàvem el tramvia trenta nou i anàvem a les festes de Gràcia. Ells sí que varen poder resistir l'escomesa tributària continuant la seva festa major; potser era que els seus carrers eren més llargs i tenien més veï, o hi havia més botigues i petits tallers i entre tots tenien més capacitat econòmica per fer front als nous impostos.
Pels carrers de la Barceloneta ja no hi cantaria més l'Andreuet vestit de gitana i tocant les castanyoles ni tornaria a veure el Ricard el descarregador del moll, vestit de ballarina del can can. Va quedar-hi només aquell silenci del jugador d'escacs i la llunyana música d'una radio per on en Machín demanava "angelitos negros".