Aflicció. Més haikus...

Continuo l’escalada pels teus relats... i arribo fins aquests versos breus, que semblen sospirs, o gràcies al ritme amb què són presentats, batecs d’un cor apenat, que no gosa parlar amb frases més llargues, i deixa anar la seva essència tímidament, a poc a poc, com un xiuxiueig que només pot captar qui no belluga i para orella atenta.

Jo ho faig, i el sento a prop, i copso la por... i animo als passos a tirar endavant, a travessar el fred i arribar fins la propera primavera que, tard o d’hora, esdevindrà.

T’envio una abraçada càlida,
Unaquimera

Em perdonaràs el comentari en forma de poema o recull de paraules anscudes deprés d'haver llegit els teus haikús...

Potser les llàgrimes
són fredes perquè
el caliu queda dins de tu.
La solitud d’una
nit fred, jo també
l’he conegut...
Però després la lluna
fa créixer nous sembrats.
L’amor no es perd mai,
perdem pètals de
la seva flor,
però l’amor és immortal.
Després dels “passos insegurs”,
aprenem a caminar de nou...
I tornem a ser estels
i volem sense por,
ho fem amb la
força de l’amor...


Des del far una abrçada amb barretina.
onatge

bon haikus sobre l'aflicció, les llàgrimes...la nit...la fredor.. el voler avançar i no poder... aflicció.. segueix profunditzant en tots aquets sentiments... busca les paraules, els adjectius, metàfores que els descriuen. Encara tens molt per treure, estic convençuda de que aquest tan sols és el principi del que tu pots arribar a escriure.

La Fada.