Cansada, desenganyada de...

Cansada d’arribar a casa i veure que com cada nit estic sola; ningú m’espera. Tancar els ulls, respirar profundament per sols palpar la soledat.
Cansada de que em diguin que sóc guapa quan en realitat ni ho creuen, que sols sigui l’estratègia perfecte perquè jo caigui als seus braços i tot quedi en un “polvo” d’una nit.
Cansada de buscar algú que vertaderament m’estimi per com sóc, que vegi més enllà del meu físic, que em vulgui conèixer i que no surti corrents quan li parli d’una relació sèrie, normal.
Cansada de que es pensin que sóc com un klinex d’un sol us, que pots utilitzar-lo però llavors no et serveix de res. Esperar aquelles carícies, petons, paraules afables... Tan se val, un simple gest que demostri amor, afecte, respecte... Adonar-me que res d’això existeix, simplement quan ell ha arribat al clímax tot el que abans podia semblar especial finalitza ara; objectiu complert, ja no cal res més.
Cansada d’esperar aquella trucada o un simple missatge amb quelcom positiu vers la meva persona. Conformar-me amb el mínim i fins i tot arribar a dir que sí per tal d’agradar quan en realitat vull dir que no; de no exigir que mereixo un respecte, ni que sigui pel simple fet de que sóc una persona, no un objecte.
Cansada de plorar per haver-me sentit utilitzada. De no ser capaç de mirar-me al mirall perquè l’únic que sento en aquell moment és fàstic i odi vers la meva persona.
Cansada de les etiquetes, de la filosofia barata, de les paraules encisadores però que en realitat són ocioses, supèrflues...
Cansada de sentir-me invisible, de veure que la majoria de gent del meu voltant ha conegut algú que potser no sempre, però que en determinats moments la fa sentir única, desitjada... Respirar profundament i adonar-me que ningú ha sentit mai alguna cosa tan màgica i forta cap a la meva persona i que potser no arribarà a passar mai.
Cansada d’abraçar el coixí cada nit al estirar-me; de deixar anar llàgrimes que es perden entre els llençols i per tant no arriben enlloc. De tancar els ulls i utilitzar la mateixa estratègia de quan era petita; imaginar-me tot allò que no sóc i que voldria ser. Visualitzar algú que m’agafa de la mà, que em diu que m’estima per ser com sóc, amb els meus defectes i les meves virtuts. Creure, ni que sigui en somnis, que aquell dia arribarà... Però quan?
Cansada de continuar sent aquell aneguet lleig que mai arribarà a ser cigne, de veure que el temps passa i que l’angoixa, la tristesa i la por són les meves úniques companyes de viatge.