17 de juliol. Què ens està passant?

El dia 17 de juliol serà recordat per a molts de nosaltres, però especialment per totes aquelles persones que van resultar ferides, que van viure l'atemptat des del seu balcó, amagats dins una botiga, un bar... I especialment els familiars i amics de les víctimes. Una persona coneguda que aquell dia caminava tranquil•lament per la Rambla de Barcelona quan una furgoneta a una velocitat desorbitada i dibuixant esses com qui circula per una carretera amb corbes, es va endur per davant tot aquell que sense possibilitat de poder reaccionar va caure estès al terra morint a l'acte o minuts després.
Com explicar a totes aquestes persones, víctimes i familiars el què ha passat? Com calmar el seu dolor? Com explicar-los el perquè d'aquest acte incívic? Com fer-los entendre que estaven al lloc i al moment inadequat quan ells simplement passejaven o es dirigien a algun lloc? Com demanar-los que no sentin ràbia, impotència, odi...?
I certament no existeix cap consol per a ells. En aquests moments sobren les paraules, doncs per més que intentem embellir el nostre discurs el mal ja està fet i res ni ningú els retornarà aquell familiar, amic/amiga... Algú sense cap mena de moral els ha manllevat una part del seu cor, algú que era part de la seva vida i que ja no podran tornar a veure riure, ni compartir un cafè, un petó, una abraçada...
No puc evitar pensar com unes persones a qui vam decidir acollir, a qui segurament vam oferir una sèrie d'ajudes amb el menjar, la salut, la seva educació..., poden actuar així. On és la seva moral? Els seus valors? Són ells o simplement són titelles d'un sistema polític que els promet quelcom idíl•lic que mai obtindran?
No vull ser racista ni vull potenciar la xenofòbia. En totes les cultures existeixen persones així, per tant, potser ens hem de preguntar on ha quedat l'educació en valors? Què ens està passant? Perquè les persones que van més enllà, que destaquen per les seves capacitats intel•lectuals i per una educació correcte en valors no estan al capdavant d'un país? O és que potser ja ens va bé no pensar massa, deixar-se portar, preocupar-nos pel futbol, per tenir el millor mòbil o tablet, obviant que tot plegat són materialismes?
Potser és que tots no deixem de ser res més que uns titelles? Em preocupa, perquè fets com els d'aquest 17 de juliol seguiran ocorrent al igual que a països com Síria cada dia moren milers de persones... Però és cert, és més fàcil canviar de canal, centrar-se en el propi ego i no anar més enllà. Perquè fer més? Pensem-hi.