Administració Pública 0 - Contribuent 1

Ha estat un partit dur i molt disputat, però al final han acabat guanyant els visitants. Una primera part de desconcert i d'indecisió creada pels de casa han fet retardar molt la capacitat d'atac de l'equip rival, tot i que conforme anava avançant el partit, els visitants han guanyat confiança en si mateixos i han pogut visualitzar la jugada que els ha atorgat la victòria.

Exactament, un partit és el que sembla anar de "visita" a Hisenda. Hacienda per als no iniciats. Primerament arribes a una oficina, la que et pertoca, clar. Que no se sap ben bé perquè et pertoca la que et pertoca, perquè potser està a trenta minuts amb autobús, en mig del no res més absolut. El que explicava, arribes a l'oficina, situada allà, al Far West i resulta que entres, i el primer que trobes és un detector de metalls, com als aeroports. Passes el detector, pites i penses: "ara toca ensenyar la motxilla". Però no, et sorprens al girar-te i no veure a ningú. La soledat absoluta habita la recepció del local. És el que té arribar a l'hora del cafè. I penses: "és igual, millor, això que t'estalvies". Però... a on vas? Allà només hi ha un rebedor immens! Penses que mai hauries trobat a faltar un Guardia Civil com els dels aeroports. Tens el primer moment d'indecisió, què fas? Esperes al "segurata"? Avances perquè tens pressa per acabar i anar allà on t'esperen després i ja hauries de ser-hi? D'acord, avances, però cap a on? Tot sembla bastant rònec i sense sortida. Alto. Veus unes escales que pugen. " Impreso 104 en el segundo piso" posa en un cartell de paper quadriculat arrencat d'una llibreta d'espiral penjat a la paret. "Guai, serà per allà" penses. Et sents com Frodo recarreguen el Bosc Obscur en direcció a Mordor, les terres del Señor Fosc.

Puges les escales, l'aire es torna més dens, arribes al primer pis, que no es pot considerar un pis, sinó un mostrador en mig de les escales. "Impuesto de Sociedades" posa en un rètol metàl·lic que penja del sostre. Decideixes continuar l'ascensió a la muntanya del Foc Etern. A cada graó, la decoració inexistent, la grogor de les parets i l'estretor dels espais, t'apropa més a "El Procés" de Kafka, un llibre tan dens i compacte que podria tapar l'esquerda del Titanic. Josef K. podria haver habitat passadissos més alegres i agradables que els actuals.

Arribes al segon pis després de superar l'ansietat i els ofecs produïts pel record de terrible llibre. No hi ha llum solar, només un paper pintat a la paret, groguenc, unes cortines beige ratades per l'ús i l'antiguitat, un terra de paviment, esquerdat. Terrible. Però, sorpresa. Allà hi ha vida. Collons si hi ha vida. Cues eternes de gent amb carpetes farcides de papers. Darrera les cues, localitzes l'espècie protegida pel Ministerio de Medio Ambiente: el funcionari. Protegida sí, però desgraciadament no pel perill d'extinció -l'autor desconeix perquè se'l protegeix-. Es una espècie sense esperança a la vida, sense il·lusió als ulls, tampoc pots esperar gran cosa d'algú que l'únic que ha volgut és una feina segura i ben remunerada, sense importar la feina a fer. Amb cap intenció de desenvolupar d'una forma ràpida i eficient la seva feina, total, els hi és igual, no els faran fora. Amb cap vocació de servei públic. Amb res.

T'espantes, no veus ni una sola cua sense gent. T'espantes més, no saps on anar. T'entra el pànic, hi ha molta gent i tens pressa i no saps on anar i no saps què fer. Et converteixes en Superman, comences a pensar de forma racional, "Información" busques el cartell d' "Información". Et passeges per tota la sala, "Renda", "Etiquetas",
"Devoluciones", "Impresos", "Cambio de datos",... de tot, però no hi la "Información". Perquè no hi ha "Información"? Hi ha mostradors per tot arreu, però cap amb "Información". És hora de treure la metralleta de la motxilla, perquè recorda que has passat el detector, has pitat, i ningú t'ha dit res. Podries portar una arma automàtica o un sable i ningú ho sabria. Recordes que no portes ni metralleta ni sable. Recordes que fins i tot ets pacifista, però en moments així se t'oblida. Optes pel mal menor: la cua més curta "Impresos", una funcionària estrafeta et mira un cop et toca. Tan difícil és dir "Buenos días"? Optes per començar la conversa, expliques que vols aconseguir i estàs de sort, ella té l'imprès que necessites. Però encara necessites més. L'etiqueta. Com a la guarderia amb els gomets. Per intuició vas a la cua d' "Etiquetas", perquè la funcionaria, recolzant la cultura popular, no t'ha indicat on t'has de dirigir. Comences a fer cua, recordes el llibre d'Astèrix i les 12 proves. Has repassat mentalment la llista "de los Reyes Godos" i encara falta un dominicà, un operari de taller i una motorista. Penses que pots anar repassant l'imprès que acabes d'adquirir, et sorprèn veure que hi ha un sobre dins el dossier que et permetrà enviar-ho per correu. Visca! Ho podrà omplir tranquil·lament a casa i no hauràs de tornar a aquell lloc horrible. Així només queden les etiquetes. Acaba la dominicana, atenen a l'operari i només et quedarà una motorista. Tremoles: "Entregar una fotocopia del DNI para obtener etiquetas" a sota: "NO se hacen fotocopias". Merda, merda, merda. No portes fotocòpia. L'oficina està en mig d'un cràter, no pots fer fotocòpies. Deixes la cua indignat. Et dirigeixes cap a les escales per baixar i deixar aquest forat d'una vegada. Veus una cua amb una sola persona, "Renda", penses que perquè no. T'hi poses i et prepares per deixar anar tota la teva ira al funcionari. Comences fent preguntes de com s'omple el formulari, de com l'envies, de quines dades poses, és a dir, els ataques amb la seva arma: l'absurditat. Quan arribes a la pregunta de com s'enganxa l'etiqueta, el funcionari està negre i et confessa que per a que et donin una sola etiqueta, no cal fotocòpia. Amb aquesta dada tan preuada, et tornes a dirigir cap a "Etiquetas". Allà torna a haver-hi la llista dels Reies Godos esperant per a una etiqueta. Et toca, ensenyes el formulari, vols una sola etiqueta, a "Renda" t'han dit que no fa falta fotocòpia, et contesta que és mentida, contraataques dient que vagi a parlar amb aquell senyor, que t'ho ha dit ell, el senyales, et maleeix mentalment i et fa escriure el número de NIF en un paper, l'agafa, tecleja el NIF que li has escrit i imprimeix una etiqueta, victòria.

Orgullós com un nen amb una Play Station 2 nova et dirigeixes cap a la fotuda sortida. Vols perdre de vista les parets grogues, les cortines beige, el terra esquerdat, els funcionaris maltractadors. Baixes les escales, l'aire es torna més respirable a mesura que baixes. Deixes enrere el mostrador al mig de les escales, només queda un pis. Comences a veure llum natural. Veus l'arc i aquest cop, el "segurata". Tornes a pitar, l'home et mira, però tu estàs fora, ja no et pot dir res. Ets en mig del carrer, a la perifèria de la ciutat, però fins i tot allò és millor que l'abominable edifici d'on surts. Desitges que els tràmits per correu siguin suficients. Només queda el partit de tornada. A "Devoluciones".