Ací i ara

M'agradaria perdre'm en alguna pell,
o en dos, o en tres, qui sap?
M'agradaria fondre'm en un cos on l'amor fou la flama,
i la suor fent d'estany, de soldadura,
i als meus dits els pits dels llavis del meu fill,
i als seus llavis el somriure del seu pare,
o no.
La carn és carn, amarga o dolça,
a més humana, a més sofrida,
els meus dits per la pell de la passió, de la curiositat,
banal, indiferent,
un simple client de l'aquí i de l'ara,
una mosca, un cuc, conscient que viurà poc,
i cada sospir marca un sospir menys,
i a falta d'aire, i entre tant sospir d'angoixa,
prefereixo desinflar-me al llit,
a gemecs, a crits,
desfent-me per la boca sobre el ventre
de la potser mare dels meus fills,
crits i risses i plors si són llibertat,
no hem vingut a callar, ni a complir ordres,
no som un conveni social,
una part del sistema, un mecanisme,
som persones, crits,
uns dits, uns pits i una pell que els recorre,
els imagine tan ben fets com un somriure regalat,
com una carícia que ningú demana,
com un t'estimo de qui espera el pas del temps.

I el calendari, que hi farem del calendari?
Ens fem vells, i què? Tant fa, això som,
jo no sóc qui era abans de començar a escriure,
tu no ets qui eres abans de començar a llegir,
potser ens sentim millor, pitjor,
enfadats, cansats, trists, contents, amargs, estranys,
mes no indiferents, mai indiferents,
car la roda no para, el rellotge no para,
la mosca ja ha mort.
I nosaltres?

Nosaltres no entenem l'amor com un costum amable,
tampoc la vida, ni el dia,
nosaltres som la nit, el somriure,
els meus dits perduts per la pell dels seus pits.
Ací i ara.