Abracadabra

Quan la paraula reneix macabre
i destenyeix l'esborrany de la memòria
retruny amb força un abracadabra
naixent el darrer poema de la teva història

Ja que els Déus posen al meu camí
el guant blau-cel del teu capritx,
el recullo en el nom del Padrí
de la nena més cursi del meu jardí

I com no em guareixo del vici d'enyorar-te
I sento el "mono" constant d'abraçar-te
Acabo votant sempre pel teu do de pit

He embastat aquests versos amb delit,
que et dormiran la nit, com la millor
i la més patètica cançó de bressol