Abominando cuanto he escrito

Plou i plourà,
ha plogut i no vol parar.

La vida (allò que desperdiciem els humans)
repleta de pluja, molla i freda.
M'explico.
Aquella teva antiga parella
a la que li deies: t'estimo, mai t'abandonaré
i ara...
Vas fer ploure moltes (masses) paraules d'amor.

Ha plogut des de llavors.

I, malgrat tot... ens fem pesats,
volem tornar a caure en la mateixa mentida,
el mateix engany, les mateixes paraules buides
amb diferent destinatari.
Mentre, penses: aquesta vegada és veritat.

No n'aprendràs.
Tornes a caure-hi, ruc, com el nen,
que no creu fins que toca el foc i es crema.

Curiosa la ment humana, caiem, repetim i caiem
altre cop, i un altre, i un altre... però...
no escarmentem, sempre tornant, sant tornem-hi, a
creure que estimem, ens estimen, ens estimem.

L'AMOR NO EXISTEIX!!

Quants han mort!
Quants han desperdiciat la vida!
Quants! Digues-me quants!

Per... per què? Un sentiment? Una sensació?
L'ombra de la mort.

Explica'm, sinò, a quantes has estimat? Quantes?
A quantes has enganyat (t'estimo, de debò), a quantes has
cregut estimar (el millor serà que ho deixem)? Foc i aigua,
és clar, éreu foc i aigua.

Pots creure en dos Déus¹? Pots estimar a dues persones?

Paro, perquè em faràs plorar.
Masses records, masses pors, masses (suposats) amors
s'encaramen a les meves espatlles...

Estic cansat... massa exhaust per la meva edat.
Potser, de confondre amistats amb amants,
d'enterbolir el núvol que ens rodeja i les mirades
innocents convertides en perverses.

Massa estúpid per saber distingir, massa inútil, que
m'ha dut a creure (no creure) a escriure, aquesta
elegia a a l'amor.

Esperant el meu Diumenge (si existeix).

Perquè, malgrat tot... espero (DESITJO)









equivocar-me.