A veure qui té collons ara de travessar en verd

Un relat de: Tiamat

Hi ha una noia. Camina contenta per la vorera. Es sent tan bé amb el món, que fins i tot espera, pacient, que el semàfor de peatons es posi verd. I això que no passaven cotxes! No sap que aquest gest li ha salvat la vida. Si hagués decidit posar el peu al carrer mentre era vermell, no se li hauria escapat el metro, i s'hauria assegut al costat d'una dona que feia pudor, s'hauria aixecat dissimuladament per anar a seure a una altra banda, hauria caminat distreta amb el vagó en marxa, hauria ensopegat, caient llarga com era, i s'hauria pelat el genoll. De fet, el gest de no travessar en vermell, no l'hauria salvat de la mort, però sí d'una mica de mal al genoll, que ja és alguna cosa. Travessa doncs, en verd, paga el metro, i veu com un senyor que és una mica més avall que ella corre per agafar el que en aquest moment surt de l'andana. Aquest home s'asseurà al costat de la dona que fa pudor, però ell no s'aixecarà, ja que només té dues parades. Baixaran els dos al mateix lloc, descobriran que són veïns, i amb el temps, s'aniran fent i acabaran enamorats. Tot i així, el marit de la dona, un home mig sonat que seu a l'últim vagó del metro següent, descobrirà l'engany i intentarà clavar-los un tret al cap. Per sort, la policia arribarà a temps i s'evitarà la catàstrofe, i ja de passada, descobriran que és el mateix home que havia violat i assessinat una pobra noia un mes abans. La nostra noia, feliç i sense pressa, baixa tranquil·lament les escales del metro i s'asseu en un banc, i per esperar, es distreu canviant la direcció de les caixes que hi ha dibuixades al terra. El metro arriba, i ella camina una mica per entrar al penúltim vagó. No ho hauria d'haver fet, perquè en aquest vagó hi trobarà una antiga companya de classe, que la convidarà a fer un cafè i que no podrà refusar, mentre que si hagués entrat a l'últim, no s'hauria trobat ningú. Tot i així, un home mig sonat l'hauria estat observant, i captivat per la seva bellesa, l'hauria estat seguint fins a casa seva per violar-la, i ja que hi era posat, matar-la. D'aquesta manera, l'home sonat es fixa amb una altra noia, que també serà violada i assassinada. El xicot, que se l'estima molt, no es recuperarà mai del tot, i s'acabarà mal casant amb una noia a qui no s'estima i que coneixerà aquesta mateixa tarda, de casualitat. La noia feliç de la qual estem parlant, aquesta tarda veurà, mig borratxa, la notícia al televisor d'un bar, i deixant de banda un petit sentiment de ganes de canviar de canal, no sentirà res més. Entra al penúltim vagó, per sort seva, doncs, i just abans d'asseure's al costat d'un nen que li hauria agafat de la mà, confonent-la amb la seva mare, sent una veu que la crida:
- Natàlia! Natàlia, què fas aquí?
Ella es gira, buscant la veu que repeteix el seu nom, i descobreix la cara somrient d'una antiga companya de classe. No s'asseu, doncs, i es dirigeix cap a la companya de classe, que de fet es diu Alba, però ella no ho recorda.
- Ei, hola, com estàs? Tu ets la..la..
- L'Alba, dona! Quina memòria, anàvem juntes a classe, a ESO! Feia tant, tantíssim que no em trobava algú de la classe! Recordes? Quins dies..
L'Alba segueix xerrant, però la Natàlia s'ha distret mirant un gosset que està amagat dins la camisa d'un noi, i que treu el nas per respirar una mica de l'aire putrefacte de dins el vagó. Si no s'hagués distret, hauria escoltat l'Alba obligant-la a anar a fer un cafè, i se n'hauria pogut desdir a temps, evitant així el seu propi desastre. Però el noi del gos, avui ha decidit agafar el mateix metro que la Natàlia. La seva gossa va tenir cadells fa poc, i ara que ja són prou grossos, ha decidit regalar-los. Aquest en concret és per la seva xicota, que ben mirat, és la que seu a l'últim vagó, i que en aquests moments està essent observada per l'home mig sonat. Així doncs, l'Alba, la Natàlia, i també el noi del gos, baixen a la mateixa parada i es separen just a la sortida. La Natàlia es troba asseguda davant l'Alba dins un bar petit, sense saber gaire perquè, i quan se n'adona, li comenta:
- Escolta Alba, no sé perquè no t'ho havia dit fins ara, però és que m'haig d'anar a casar..
- Que t'has d'anar a casar? Però quan? Ara?
- Sí, sí, ara.. i hauria de marxar..
- Carai nena, felicitats! Però digues, com es diu l'afortunat?
- És en.. de fet és en Xavier..
- Ah.
Aquest "ah" sec de l'Alba ha estat degut a que en Xavier i ella havien estat junts durant uns quants mesos, fins que una noia misteriosa s'havia interposat entremig. No havia sabut mai qui havia estat, fins aquest moment, quan veu en el rostre de la Natàlia la ruïna de la seva vida. No sap però, que en realitat, en Xavier i la Natàlia no van començar a sortir fins molt després que passés tot això, i que de fet, la noia amb qui havia estat en Xavier era la noia que d'aquí poc havia de rebre un gosset del seu xicot. L'Alba però, tot això no ho sap, i s'aixeca, dolguda, i després d'un parell de petons secs a les galtes de la Natàlia, se'n va, deixant que aquesta pagui. Aquesta, doncs, paga però ja no torna a pujar al metro, ja que per sort, ha baixat a la parada que tenia previst, i el seu futur marit queda només a cinc minuts. Malauradament, si hi suma aquests cinc minuts, està fent mitja hora i cinc minuts tard. En Xavier, impacient com és, s'ha començat a posar nerviós quan passaven quinze minuts de l'hora prevista, i furiós quan en passaven vint. Quan ella arriba, ell està que treu fum, i els testimonis no saben com fer-s'ho per calmar els ànims. Ell se la mira un moment i li deixa anar:
- Com m'ho has pogut fer això..
I després de clavar-li una mirada desconsolada, se'n va i la deixa allà, tota sola, amb el ram a la mà. Els testimonis, també desconcertats, dissimulen i marxen sense fer-se notar, ja que eren més amics d'en Xavier que de la Natàlia. Ella, sense saber com actuar, s'asseu a un banc que hi ha al carrer, i estripa les flors amb els dits, una per una. No sap què fer, està dubtant entre anar a casa seva o dirigir-se a un bar a emborratxar-se i a plorar les penes. No dubtaria tant si sabés que a casa seva l'està esperant en Xavier, que vol reconciliar-se, i que en canvi, si va al bar, l'únic que farà serà perdre la última oportunitat que té que en Xavier la perdoni. Però ella va al bar, perquè evidentment, no sap què hauria passat si hagués anat a casa. Tampoc sap que es passarà allà tota la tarda i tot el vespre, quan entrarà un noi al bar, plorant. Un home mig sonat haurà violat i matat a la seva xicota, que trobarà destripada al sofà de casa seva quan entri per regalar-li un gosset per celebrar que ja porten un any junts. Sortirà corrent d'allà, i encara no s'haurà adonat que ha de trucar la policia, deixant així que l'home mig sonat, que serà amagat darrere el sofà, s'escapi i, un mes després, intenti matar la seva dona i un home que li fa d'amant. Desesperat doncs, s'asseurà al costat de la Natàlia, i començarà a plorar. Aquesta, encomanant-se al seu plor, també plorarà, i acabaran abraçats. Amb els dies, confosos per la pena que arrosseguen, es creuran enamorats i es casaran, però de fet, no seran mai feliços, ja que ella sempre tindrà la sensació que, vés a saber, si no hagués esperat que el semàfor es posés verd, potser les coses haurien anat d'una altra manera.


Comentaris

  • resposta[Ofensiu]
    Tiamat | 23-04-2005

    Gràcies per tots els vostres comentaris! M'han ajudat molt.

    Vaig responent a les vostres preguntes,

    1.xisca: va a casar-se amb metro, sense vestit ni res, sí.. potser és una mica exagerat, però tota l'història ho és. Potser també vinc influenciada pels meus pares, que no tenen ni idea de quin dia van casar-se, ni tan sols de quants anys fa, i per mi, un casament és un pur contracte sense més trascendelitat. En xavier no tenia ganes de casar-se amb ella ja abans que fes tard, per això aquesta mitja hora de retard li dóna l'excusa per dir-li adéu. De totes maneres, necessitava posar casaments pel mig per lligar tota l'història. Però sí, tot plegat és una mica exagerat, i s'hauria d'arreglar. Respecte el noi del gosset, bé, suposo que no tothom té la sang freda com per pensar què s'ha de fer en moments com aquests. Hi ha persones i persones, i aquesta va sortir corrents. Són personatges, que reaccionen com a mi em fa falta que reaccionin. Però també és cert, és una mica estrany. Però, qui sap? Podria ser.
    2. llibre: a diferents personatges, diferents adjectius. Així el lector no relaciona de bon principi qui és qui, i només cap al final va adonant-se que tampoc n'hi ha tants, i que l'únic que fa és donar voltes sobre un mateix punt. Contradictoriament, vaig decidir posar nom a tres personatges perquè vaig creure que si continuava fent servir més adjectius, tot seria massa enrabassat. Potser hauria pogut definir-los, enlloc d'amb nom, amb un adjectiu sempre igual, és cert.
    3. gorwilya: la natalia no té cap amant. L'amant d'en Xavier va ser la noia que acaba assassinada. Però això l'Alba (l'amiga) no ho sap, i creu que l'amant va ser la Natàlia (m'he hagut de pensar la resposta més d'un cop, i encara no estic segura d'haver-te contestat el que em demanaves.. m'embolico jo i tot!)
    4. emmathesam: no podia fer que l'Alba mirés el noi del gos, perquè qui s'havia de distreure era la Natàlia. Potser és una mica xorrada que es distregui per aquest fet, però bé.. gràcies als comentaris vaig rectificant :P

    en fi, a la resta, gràcies de nou pels vostres comentaris!

  • Hola de nou![Ofensiu]
    Llibre | 31-03-2005

    L'altre dia, quan vas penjar al fòrum la teva sol·licitud de lectura, de seguida m'hi vaig posar però no disposava de gaire temps per entrar a comentar amb una mica de rigor. Avui he trobat una estoneta i me l'he llegit ja amb més calma.

    De la meva primera lectura precipitada, ja et vaig dir que se m'escapaven alguns detalls. Però em va agradar i cridar l'atenció el recurs de la càmera narrativa seguint els personatges just fins al punt on després la història els necessitarà. I en conjunt, sí que s'entenia.

    Avui, ja t'ho he dit, m'he pogut posar amb més tranquil·litat, i t'he de dir que no et perds. En tot moment, com a lectora, he pogut anar seguint l'acció i tornant al nucli, que era la prota, la Natàlia.

    Potser només m'atreviria a assenyalar un parell de detalls (plenament subjectius, per altra banda).

    En primer lloc, que podries abusar més dels qualificatius que col·loques al costat de cada personatge, per tal de tenir-lo ben situat a la primera de canvi, tan bon punt apareixen en escena. Per exemple, la dona que fa pudor, que sigui sempre la dona que fa pudor, independentment de si l'estem relacionant amb la prota o amb el seu futur amant. O per exemple que aquest futur amant, que és anomenat "senyor" la primera vegada que entra en escena, sigui sempre el senyor.

    Això té a favor, crec jo, la claredat lectora. Té en contra que si vols jugar una mica amb el lector per tal que esbrini mitjançant petits detalls de qui estàs parlant en aquell moment... doncs això: que aleshores no serveix.

    No sé si m'he explicat gaire. Ja diràs.

    I el segon detall que et volia comentar era el tema dels noms. No sé. Penso que no ens cal saber que la prota es diu Natàlia, que l'antiga companya és l'Alba i que el noi és en Xavier. Per què aquests tres i no d'altres?

    La prota, d'acord. Si és que li vols posar un nom pel motiu que sigui. Però els altres dos? L'Alba és un personatge que apareix i desapareix. L'utilitzes de contrapunt per fer avançar l'acció en una direcció determinada... però no és imprescindible, crec jo. Vull dir... que podries usar qualsevol altre personatge inventat, no? I el Xavier... sí, d'acord: és amb qui s'ha de casar, i el detonant pel qual ella, la prota, entra al bar per emborratxar-se i allà trobarà el noi. Però... ens cal, saber el nom d'en Xavier?

    Amb això el que pretenc dir és que si el joc narratiu tracta de fer unes jugades de marxa enrere i marxa endavant amb els diversos personatges per propulsar l'acció vers un final concret... no cal cap nom, perquè tots els personatges són iguals als ulls del lector (hòstia! això m'ha sonat a missa!).

    Bé. Tampoc no sé si m'he explicat molt o poc. Si més no, ho he intentat. Ja diràs.

    Espero haver-te estat d'ajuda.

    Ciao!

    Salut!

    LLIBRE

  • Molt maco i[Ofensiu]
    Josep Bonnín Segura | 30-03-2005 | Valoració: 10

    super original, t'enganxa des del principi i la velocitat de lectura és fa trepidant. Crec que cal llegir-lo un parell de vegades per agafar totes les imatges i situacions que vas descrivint. Ara l'he llegit per primera vegada i el pos al meus preferits per a tornar-lo llegir amb més calma i tranquilitat.
    Felicitats
    Un abraçaferrada pel coll des de Biniaraix (Mallorca)
    Josep- Keops

  • Fantàstic![Ofensiu]
    Gorwilya | 29-03-2005 | Valoració: 10

    He vist que volies que et comentessin el relat i aquí estic... :P
    Com algú també ha dit, tampoc no he necessitat llegir-l'ho dues vegades per entendre-ho tot... Deu ser que he prestat força atenció durant tota la lectura... :P
    Diria que he entés bé tota l'estona qui eren els personatges i la seva importància... Gairabé tota l'estona s'està parlant de la Natalia i fins al final no veus que era ella, la noia que s'acabaria casant amb el noi del gosset, la que seria la possible pròxima victima d'aquell home, etc... Hi ha una cosa per això que no sé si he acabat d'entendre, l'amant de la Natalia seria el noi que s'havia de casar amb ella, en Xavier?
    M'ha agradat molt!! És genial aquest relat, i com la Merihann (em sembla que ha estat ella) també m'ha recordat alguna pel·lícula o llibre en el qual vas veient que els vides dels diferents personatges acaben totes lligades entre elles...

    Una abraçada i petons!!

    Gorwilya

  • Ostres!![Ofensiu]
    EmmaThessaM | 29-03-2005 | Valoració: 10

    Nena, fantàstic! M'ha encantat: ara mateix l'afegeixo a la meva llista de preferits.

    Tres comentaris: un d'objectiu i dos de subjectius (és a dir, dos comentaris que pots obviar i enviar directament a la paperera de reciclatge).

    1- Tot i que, tal i com dius en el teu missatge del fòrum, cal una segona lectura per "captar" tots el detalls de la història, una primera lectura és suficient per entendre el significat global del relat: això sí que és arquitectura argumental de la bona!

    2- Des del punt de vista de l'estructura de "ping-pong" en xarxa que segueixes durant tot el relat, potser hauria estat millor que qui mirés el gos fos l'Alba. Penso que el fet que la Natàlia sigui la que mira el noi del gos i que, finalment, també sigui la que el consola a la tarda, deixa a l'Alba una mica despenjada de la història i produeix un forat a la xarxa narrativa.

    3- Tu creus que algú es pot oblidar de què s'ha de casar!!! (;D) Crec que la reacció de la Natàlia en aquesta escena no és del tot verosímil. En l'hipotètic cas de què algú s'oblidés de què l'esperen a l'església (o a l'ajuntament), no crec que en recordar-ho reaccionés d'una forma tan passiva i amb tanta tranquil·litat com ella. (A més a més, només fa mitja horeta tard, no? No ho sap en Xavier que les núvies es fan esperar?)

    Això és tot. Repeteixo: un relat fantàstic.

    EmmaThessaM

  • A mi m'ha agradat[Ofensiu]
    Brida | 29-03-2005

    l'he trobat original, fresc i no m'he fet cap embolic llegint-lo. m'agraden aquesta mena de trencaclosques. i trobo q està bé q no ens donin sempre les coses "mastegades"... no sé si m'explico...

    brida

  • Original[Ofensiu]

    Trobo molt original aquest encadenament de personatges i aquest domini del narrador que que sap el futur i que sobrevola tots els personatges. No m'he embolicat, només quan es troben les dues noies, tinc un moment de dubte i torno a llegir per saber quin és el nom de la protagonista, fins al moment jo estava encantada que no tingués nom (m'agradava així), de moment no he sabut qui era que s'havia de casar. Potser caldria remarcar més cada personatge (però no sé com, eh!).
    M'ha semblat original, irònic, divertit i fresc.

  • Hola Tiamat!![Ofensiu]
    ximxim | 29-03-2005 | Valoració: 10

    M'ha encantat aquest relat! Al principi aquest "anar-se'n per les branques" (no sé ni si és correcte en català, però ja ens entenem!) m'ha recordat a el que fa el narrador d'Amélie (i la pel·lícula m'encanta).
    Plasmes molt bé com un fet absurd com creuar en vermell o esperar que es posi verd pot canviar la nostra vida. A vegades quan em poso filosòfica (o paranoica, digue-li com vulguis) començo a pensar coses d'aquestes, però sempre paro de seguida perquè n'hi ha per tornar-se boig!

    "i si l'amor de la meva vida és al tercer vagó? però i si és al segon i jo pujo al tercer pensant que hi és i no ens trobem mai més...?" és angoixant! jajaja

    Felicitats per un escrit tan entretingut i aconseguit! I em va agradar molt poder-te conèixer a la presentació! (una mica tard, però és que em vaig quedar sense internet...)

    Mercè

  • després...[Ofensiu]
    kispar fidu | 29-03-2005 | Valoració: 9

    de la teva petició en el fòrum de que ens llegíssim aquest relat, t'he de dir, que no m'ha calgut llegir-lo dos cops per entendre'l, si que és cert, que potser si me'l llegís una segona vegada, l'acabaria d'entendre perfectament, cada detall. Però amb el primer cop, he pogut seguir la història força bé. La trobo molt original, perquè a partir d'un sol fet tant simple i rutinari com creuar un carrer havent de decidir si és necessari esperar que es posi en verd o no, extreus un munt d'històries entrelligades entre si, i que al mateix temps, cada una és un món.
    L'he trobat molt bé! M'ha agradat. Sé que diuen que dir que un escrit s'assembla o et recorda a una peli, o a una cançó, etc, no queda massa bé i que hi ha gent que li fa ràbia... però jo no crec que sigui pas dolent. Si és el teu cas, et demano disculpes per adelantat, perquè la veritat, és que mentre el llegia, la manera en que està estructurat (aquest lligam d'històries entrellaçades), m'ha fet pensar en la peli (que ara no en recordo el títol) de la "Gwitney Paltrow", on s'expliquen dues històries d'una mateixa persona, tot partint de la sortida d'un metro.

    En fi, que m'ha agradat força el relat! Està molt bé!

    (Sembla mentida el que pot arribar a canviar la nostra vida el fet de prendre o no una decisió, i ben sovint una desició tant rutinària i simple, com travessar en vermell, o esperar-se a que es posi verd!) jejejejejejejejeje

  • Doncs...[Ofensiu]
    Llibre | 29-03-2005

    tens tota la raó, Tiamat: cal llegir-se el relat un parell de vegades.

    Ara no tinc temps, però et prometo que ho faré. M'ha cridat l'atenció i m'ha agradat aquest joc que pretens fer de col·locar el que podríem anomenar la càmera narrativa tot fent contrastos, no sols entre diferents personatges, sinó també entre present i hipotètic futur.

    Quan tingui una estoneta me l'imprimeixo (la complexitat narrativa ho requereix) i provo de comentar-te'l.

    A priori, crec que puc avançar que en una primera lectura ràpida els personatges queden una mica embolicats els uns amb els altres. Però això no té per què ser dolent. Perquè ben mirat, davant d'aquesta impressió, pots rebre dues reaccions distintes per part del lector (i suposo que més, però en aquest moment em vénen al cap dues):

    1.- que el lector passi de rellegir-se'l (aquesta seria la negativa).

    2.- que el lector es piqui, i decideixi llegir-se el relat amb més atenció i fixant-se en els detalls (aquesta seria la positiva).

    O sigui que, de moment, això que he fet fins ara no és un comentari. Tot just un preàmbul per al comentari (quan disposi d'una estoneta, ja t'he dit).

    Fins... quan pugui.

    Salut!

    LLIBRE

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tiamat

Tiamat

321 Relats

1512 Comentaris

653644 Lectures

Valoració de l'autor: 8.82

Biografia:
també al bloc d'europa de l'est
transiberia.blogspot.com,
a la revista
Revista Est'
i al mail
tiamat_relats@yahoo.es

Laura Bohigas, del 85. He estudiat filologia eslava i, en el meu temps lliure, viatjo als Balcans. Visc a Barcelona, però no en sóc. I més coses, però en l'essencial, poc més

Entre els 19 i els 22 anys vaig escriure 321 coses i les vaig anar penjant aquí. Ara m'he calmat i escric de tant en tant, però no ho penjo aquí. Llegeixo molt.