A tu, padrí Ton.

La veu de la experiència jeu ara en un llit d'aigua. Mut de sentiments i pensaments. Ja no omple les seves hores llegint. Ja no rega els seus enciams. Ja no cull les olives. Ja fa dies que no juga amb els seus néts.
Mancat de desitjos. Mancat de records.
Ha de veure com el pentinen, com l'afeiten, com escullen per ell la roba que li han de posar cada dia.
Ja no reconeix ni fills ni néts.
Ja no recorda jugar a futbol. Ell que tantes i tantes hores havia passat amb els companys d'equip, entre partits, entre triomfs i celebracions.
Ja no parla, ja no escolta. Ja no sent el cant dels seus ocells.
Les arpies ho tenen difícil amb ell. Tot i que han intentat en diverses ocasions tallar el fil de la seva vida, no ho han aconseguit . És un dels grans. Ha viscut guerra, ha viscut fam, ha viscut la por...
Fa dos anys encara jugava a globus d'aigua amb els néts, encara sembrava llavors a l'hort, encara vivia.
I ara jeu esperant. Desitjant, segurament, poder tornar a veure, a sentir.
La veu de la meva experiència està patint, i jo no puc fer res per ajudar-lo. Tan sols puc jeure al seu costat i donar-li la mà, tal i com ell feia amb mi quan m'ensenyava a anar amb bicicleta.
Tan sols puc desitjar, per molt dolor que això em pugui produir, que les arpies ho consegueixin el pròxim cop. Per deixar de patir, per poder tornar a tenir.

T'estimo padrí.