A les fosques

M'encanta allargar la mà i topar-me amb la teva pell,
sentir com m'inundes al cos a petons,
obrir els ulls i trobar-me a les fosques,
i saber que hi ets.

No hi ha goig més gran que trobar-te a les fosques.
I arrebossar-te de carícies.
I empatxar-me de somriures.

M'agrada restar a les fosques,
perquè no em cal tancar els ulls per poder somiar.

Endevinar la teva mirada enmig de la foscor,
i atrapar la felicitat al vol,
perquè mentre em mires, somrius,
i em contagies l'amor.

Puc passejar-me a les fosques sense cap por,
dibuixar petons a cada racó,
puc imaginar-me la vida amb tu,
i sentir-te, tot i que siguis lluny.

I fer l'amor a les fosques,
i dormir a les fosques,
i estimar-te a les fosques,
però no viure-hi.

I és que la llum és vida,
però tot és tan màgic, a les fosques...

I resseguir amb la punta dels meus dits tafaners tota la teva geografia.
I escampar bons moments sobre el llit,
i no poder triar-ne cap,
perquè els vull tots.

A les fosques tot sembla possible,
perquè és on neixen els somnis,
on regna la imaginació,
i passa a un segon terme la raó.

Visc pels moments que passo amb tu,
gràcies a les carícies que em regales,
i per cada somriure teu.

I em moro de ganes per saber més,
sobre tu,
sobre mi,
sobre el que ens espera.


No necessito veure-hi per saber que t'estimo.
Ni olorar-te per saber que hi ets.
Ni preguntar-te, per saber el que sents.

Què hi dius,
m'acompanyes, encara que sigui a les fosques?