A la falda de la iaia Pepa

Tots sabeu què és una falda? Ho sabeu però, no n'heu fet servir mai cap?
Jo mai hauria pensat que en una falda hi cabés tanta gent, però avui m'ho he de creure, ja que jo he vist la falda de la Iaia Pepa a punt de vessar de tan plena.
Mireu, pel què m'han explicat, el primer fill a fer-la servir va ésser el meu Tiet Pere, a qui ni els meus pares ni els meus tiets han pogut conèixer.
El Tiet Pere va ésser el primer fill de la Iaia, i semblava que en néixer no tenia gaire bona salut, plorava de nit i de dia; cap tipus de llet li anava bé: la Iaia tenia dos pits com dos coixinets però mai va tenir llet per a poder criar aquell fill malaltís i sensible.
Aquí va ser quan la falda de la Iaia va començar a treballar les vint-i-quatre hores del dia, sempre gronxant el nadó, asseguda davant la màquina de cosir, de sol a sol, fent camises d'home per a una botiga del centre de Barcelona, per a poder afrontar cada dia les grans despeses que suposava la compra de llets especials i els medicaments del fillet.
Malgrat tot, el nadó va viure amb penes i treballs sis mesos, sense que arribés la substància miraculosa que el pogués curar.
La faldeta va tenir un substitut del fillet, l'Avi Ramon, el seu marit que, desconsolat per la pèrdua del primer fill, va recolzar el cap a la faldilla de la dona que, fent un esforç molt gran, va aconseguir donar consol als ulls plorosos i tristos que se li plantaven al davant, superant amb resignació i molta fortalesa la desgràcia viscuda.
Van passar cinc anys i va néixer el segon fill, el meu pare, en Ramon. Va néixer saníssim i amb una gana... En aquella casa, l'infant tocava "diana" cada dues hores, endrapava una miqueta i a dormir que no ha estat res. Menjava poquet i sovint, suposo que pensava: - Quan torni a tenir gana ja m'exclamaré; de moment ja he fet la feina.
La Iaia li donava biberons de llet condensada; ja els havien donat un prospecte amb les mides que havia de prendre el xicotet per a quedar tip a cada menjada. La llet amb pols d'avui en dia encara no havia arribat als mercats, però si la criatura era de bon menjar, aquesta llet feia l'efecte de la de la mare i la canalla anava creixent més o menys bé, i la falda de la Iaia Pepa ja tornava a estar plena.
De nit, encara que fos per a dues horetes, la bona mare tenia tot el dret del món a poder dormir. Però dues hores, què són? Temps insuficient per a poder agafar el son. Quan encara rentava l'últim biberó, el fillet ja plorava una altra vegada demanant el ranxo. Ja n'he parlat, era una personeta de menjar poc però sovint.
L'Avi Ramon deia a la Iaia: - Però dona, posa el despertador, que d'aquesta manera no dorms ni tu ni jo. L'avi feia de paleta i volia dormir i descansar. No es feia al càrrec que la pobra dona anava esgotada, ja que la història del menjar durava nit i dia i ja en tenia els nassos ben plens. Per això pensava que si en un dels àpats el noi dormia cinc minuts més de les dues hores, tot això que tenien, ella i el nen.
Varen passar quatre anys més però seguia assegut a la faldeta de la mare, a la tarda, assegut a la faldilla, berenava unes molletes de pa amb tomàquet i pernil dolç. Després de berenar, una becaineta no li anava gens malament. Després, com que sortia a jugar una estoneta al carrer, entrava tot plorant perquè la mare li curés la pelada que s'havia fet al genoll jugant a la pilota. També li a agradava estar una estona sense fer res més que escoltar la ràdio amb la marona, que anava fent moure les cames amunt i avall cosint les camises que, malgrat tot el temps passat, encara era el seu sou i treball diari.
Quan ja va semblar que la falda tenia unes hores de repòs, va arribar al món el tercer fill, la meva Tieta Assutzena i... Apa! Que no ha estat res! Tornar a començar amb els biberons, els canvis de bolquers, els plors i llàgrimes a dojo, que deixaven la falda de la Iaia Pepa com si sortís de la rentadora, xopa també de pipí...
Damunt la faldilla van sortir als fills la primera dent, la segona... Déu meu! La dentició no s'acabava mai més... ara començo a caminar; avui no ho vull fer; ara m'ajupo; ara m'aixeco... Quin tip de gronxar i gronxar es feia la faldeta!
Però tot i això aquella faldeta continuava en plena forma: ampla, segura. Mai cap fill havia caigut del seu damunt.
La Iaia Pepa tenia tots els moviments controlats: moviment de cames a la dreta, moviment de cames a l'esquerra; cames i genolls amunt, cames i genolls avall; ara feia el cavallet, ara el gronxador o es quedava ben quieta i la canalla dormia, i quines dormidetes que feien els xics a la falda!
Uns anys de neguit, i la falda ja semblava que podria agafar unes merescudes vacances, però no, res de vacances: Falsa alarma! El noi s'havia enamorat. Començava a tenir els primers mals d'amor. I on aniria per a explicar-ho tot a algú? Doncs a la falda de la mare, la Iaia Pepa.
Bé, si més no, hi acotxava el cap i la mare amb la seva mà plena d'amor escoltava les confidències del fill mentre li acaronava els cabells amunt i avall, d'una manera tan suau que el pentinat ni tan sols es desfeia: la clenxa al seu lloc, el serrell aplanat i mirant cap al nas, com si allí no hagués passat res de res.
Quan el noi ja ho havia explicat tot a la mare, encara que ella no hagués dit res, el fill pensava que la vida era d'un altre color i marxava content, a buscar nous aires.
La Tieta Assutzena mentrestant, patia d'altres mals. Encara duia mitjons curts i ja pensava que tenia l'edat suficient per anar al ball, i a la faldeta de la mare també hi posava el cap i li deia que volia anar a ballar però que encara ningú l'hi havia convidat.
I cada diumenge, festa major o revetlla, eren un mar de llàgrimes que anaven a desembocar a la faldeta de la mare.
El noi, de cop i volta, ja va tenir l'edat d'anar a fer el Servei Militar. La mili que donava tants mals de caps a les mares i promeses dels xicots. I vinga, quan va arribar el dia, tots cap a l'Estació de França a acompanyar el "quinto" que marxava a Figueres, que era com anar a l'Àfrica, ja que amb tren no s'hi arribava mai més.
Entre Darnius i Figueres, entre la tramuntana i el fred, allí va restar el fill catorze mesos servint "La Pàtria".
A la Iaia Pepa se li va començar a omplir la falda de les cartes del soldat, una cada setmana: tristes, plenes d'angoixa i malestar. El noi no va marxar gens convençut d'anar a fer la mili i ho va demostrar tot el temps que hi va ser. No va gaudir del servei militar ni un sol dia i així ho feia saber a la mare.
A Darnius no tenien aigua, i tan bevedor que era el seu fill...! -Mare, ens fem un tip de beure gasosa! I al matí, si ens volem rentar la cara, ho fem amb la mateixa beguda. Quan bufa la tramuntana, i com que mengem fora al camp, s'omple el plat de sorra i ja s'ha acabat el dinar! És impossible de distingir el que queda dins del plat; només brosses i pols. De bon matí ja toquen diana i jo tinc tanta son...
Pobra mare! Tot aquell paperam a la falda i sense poder-hi fer res!
Però, és clar, aquests problemes els compartia amb la promesa del xicot, que havia presentat a la mare abans de marxar, pensant que així es farien companyia l'una a l'altra. I la noia enyorant el xicot, cada dia cap a casa de la futura sogra a plorar a la seva falda.
La futura sogra Iaia Pepa li llegia les cartes del fill, i la noia, amb el cap acotxadet a la faldilla, tancava els ulls i es deixava portar pel la imaginació escoltant aquella veu tant dolça.
Finalment, el servei militar es va acabar, i en Ramon i l'Eulàlia, la seva promesa, es van casar.
Mentre feien els preparatius del casori, quina mà d'hores van passar amb les mans entrellaçades damunt la falda de la Iaia! Com anirien vestits, què menjarien, a quin restaurant farien el dinar, on anirien de viatge de noces, on viurien...
La parella, ja casada, va començar una nova vida, i ara representa que deixarien tranquil·la la Iaia Pepa, si més no la seva faldeta, però ara els tenia més hores que abans: coses de parella, petits problemes conjugals els portaven per separat a parlar amb la Iaia. Tenien pocs diners, els faltaven coses a la casa, treballaven molt i es veien poc, i... apa! La faldeta tenia dos caps de ""quita i pon": ara tu, després jo...
Mentrestant, la filla, que estava a l'adolescència. Pobra Iaia!
Un dia, la falda va rebre allò que pels avis és un regal, la primera néta, o sigui, jo, l'Eulalieta. Des de llavors vaig reposar a la faldilleta de la Iaia Pepa.
Jo no vaig mamar, i també vaig ser criada amb biberó, però amb la llet moderna; llet en pols i ben mesurada, i com que el que necessitava per a prendre el biberó era una faldeta, doncs cap a casa la Iaiona. I la mare a cosir, que era modista i tenia molta feina i a casa necessitàvem molts calerons per a les despeses de la petitona.
No recordo com era la faldeta de la Iaia quan jo era petita, però prou que m'hi estava d'hores i hores sense oposar-hi cap mena de força.
Un any i mig després de néixer jo, la Santa Iaia ja tenia la segona néta a la falda; la meva germana Lourdes. Ara la feina s'havia de repartir: un biberó per a la més petita i una papilla per a mi; una asseguda al davant de l'altra a la faldeta de la Iaia. I a viure...!
Entre néta i néta va arribar a casa dels avis el promès de la tieta Assutzena, el tiet Miquel, que aviat se n'adonaria que en aquella casa hi havia una faldilleta que ens guaria tots els mals.
Us n'heu adonat com a crescut la família? Dos fills, la jove, el gendre i les nétes... L'avi marxava a fer la partideta de cartes a l'Ateneu perquè érem massa colla a casa i l'home estava ben atabalat.
La tieta es va casar amb en Miquel i després de pocs mesos varen posar a la falda de la Iaia Pepa la seva primera fills, la meva cosina Judith.
Ella se'n passaria moltes d'hores a la falda de la Iaia ja que la tieta i el tiet van decidir quedar-se a viure amb els avis i no calia anar gaire lluny per a trobar la faldeta preparada. La tieta també era modista i així va poder seguir amb la seva feina.
Apa! La Judith era molt "
ronyeta". Plorava com una magdalena i només callava quan veia la Iaia a prop seu, i feia tot el que estava al seu abast perquè la Iaia l'agafés a coll i la gronxés.
A la faldeta de la Iaia hi cabíem les tres nétes i els caps de les nostres mares perquè, és clar! Nosaltres no érem diferents a la resta de nens encara que passéssim tantes hores a casa la Iaia, i no estàvem immunitzades de cap malaltia i tot el que portava de dolent l'aire, nosaltres ho agafàvem: les galteres, el xarampió, la rosa, la tosferina, mal de coll... I com que anàvem molt ben organitzades, amb quinze dies de diferència una de l'altra ho passàvem totes tres i anàvem fent una roda, així sempre n'hi havia alguna de malalta. D'aquesta manera teníem les mares tan desesperades que només aixecaven el cap per posar-lo damunt la falda de la Iaia, que els manava que ens portessin al metge. Entre malaltia i malaltia va néixer el segon fill dels tiets, el meu cosí David, el primer homenet de la família i, és clar! Va ser rebut amb molta il·lusió per a tots nosaltres, tant avis com pares, tiets, germana i cosines.
Els nostres pares eren joves i la Iaia una bona cangur, per això la dona els animava perquè sortissin a gaudir al cinema, a sopar o al ball. I nosaltres quatre ens quedàvem ben contents amb ella.
Els quatre néts vàrem anar creixent, omplint la vida de la Iaia, fins que el destí va voler endur-se l'avi, després d'una malaltia no gaire llarga. L'avi va morir i la iaia va patir una forta sotragada. Però quan semblava que la iaia s'anava a ensorrar, va mirar a tots quatre néts i va dir: - Tinc quatre bones raons per a ser feliç i somriure a la vida.
I sabeu què va passar? Quan ja ningú s'ho esperava, va arribar la cinquena néta, la Ruth, filla també dels tiets. I des d'aquell moment una joguina nova per a tots. Perquè ja començàvem a ser una mica grandets tots plegats.
De la Ruth se'n va cuidar més la seva mare perquè la Iaia ja tenia pou feina a cuidar els altres i, en quatre dies, la vam veure gran i feta una mossa.
Quan la Iaia va poder respirar una miqueta perquè a casa ja no hi arribava cap foraster amb cap problema nou, ens portava a veure botigues al centre de Barcelona, a pujar al tobogan gegant que posaven en uns grans magatzems els dies de Nadal, ens duia al cinema, a berenar, a la Festa Major del barri, a pujar a les escales mecàniques... Ens ho passàvem d'allò més bé.
Per cap d'any, els pares i els tiets anaven a alguna sala de festes, i els cinc néts ens quedàvem amb la Iaia. A les deu de la nit, i abans que els més petits s'adormissin, ens pelava els grans de raïm i amb una tapadora d'una olla ens tocava les dotze campanades. A dos quarts d'onze ja podíem anar a dormir després d'haver acomiadat l'any amb tota la cerimònia.
Quan era la Festa Major del barri, la iaia ens portava a les entitats socials a veure pallassos, cinema, feien jocs de cucanya, berenàvem i les nostres mares hi col·laboraven fent-nos estrenar uns vestits molt macos de festa.
Aquells anys van passar molt ràpidament per a nosaltres. Sense adonar-nos-en ja érem tots grans i la Iaia encara era allà, asseguda a la seva cadira, per a poder gaudir dels nostres casaments. Li vàrem portar a casa en Joan, en Jordi, en Lluís, la Conxi i en Joan Ramon. Un o altre de nosaltres sempre anàvem a visitar-la.
La Iaia omplia molt les nostres vides, i nosaltres li vam poder omplir una mica més la seva falda quan li vàrem anar portant els besnéts: l'Alícia, la Núria, la Chantal, el Pol i l'Èrik. A tots ells els ha conegut prou bé i sempre ha tingut lloc a la seva falda per a tots plegats. La petita Sira no la va poder conèixer però tindrà la sort de sentir-ne a parlar molt de la Iaia Pepa així que espero que, imaginàriament, pugui descansar el cap a la falda de la Iaia i sentir-se protegida pel seu silenci.
Ens vam reunir un dia tots els que l'hem estimat per acomiadar-nos d'ella, després d'haver estat noranta-dos anys oferint la seva falda als seus estimats. I li vam voler dir aquestes últimes paraules que volen dir-ho tot.

ELS FILLS (escrit per la Tieta Assutzena)
Sempre amb tu, mare. Una mare com tu no es pot oblidar mai.
Recordarem la serena expressió del teu rostre, amb un petit somriure, però gran l'amor per a tots nosaltres.
Amb el teu silenci ens vas ensenyar a estimar i a perdonar i tantes altres coses més...
Te n'has anat silenciosament amb tota dignitat, tal com vas viure... però t'hem sentit mare, i et donem les gràcies i desitgem poder fer com tu: amb silenci arribar al cor.
Gràcies Mare



ELS NÉTS (escrit per la Ruth)
A tu Iaia, que sempre tant ens has cuidat, vigilat i patit per nosaltres.
A tu, de qui tant hem après, perquè tant ens has ensenyat.
A tu Iaia, amb qui en tot moment hem pogut confiar, que tant ens has ajudat i amb qui sempre i per tot hem pogut confiar.
A tu Iaia, amb el cor a la mà, et volem dir de paraula i de pensament, el molt que t'ho agraïm i que senzillament:
T'ESTIMEM


FI