3. El mestre Dadiu [3]: L’anònim

–Ai, Ortís, Ortís, em sembla que aquesta vegada ho tenim bastant fotut, li etzibà el mestre al comissari, guardant-se astutament els detalls que havia aconseguit descabdellar fins aleshores.

L’interlocutor era un home cepat, no massa alt però de constitució robusta. Rere un rostre adust, cabells cendrosos que deixaven entreveure encara el seu ros original i la mirada d’un verd profund, s’endevinava un caràcter decidit. Es tractava del comissari Patxi Ortiz que havia fet cap a Balaguer provinent de Vitòria, d’ençà que l’ascendiren al càrrec. Aquí es casà i aquí es quedà a viure. Ell i el jutge de Camarasa feia anys que es coneixien per haver col•laborat en múltiples ocasions. Val a dir que entre ambdós existia un punt de rivalitat amanida de malfiança ja que tant l’un com l’altre maldaven per l’atribució dels mèrits en la resolució dels casos.

–Messié Dadiu, tu sabes més del que dius. Que nos coneixemos, oi que sí?, replicà el comissari en un català enxampurrat. Probablement el càrrec no ajudava gaire a la total normalització, a pesar dels anys que portava vivint a Catalunya. De totes maneres, quan s’incorporava un nou agent li recomanava que s’esforcés en aprendre la llengua del país o, si més no, en entendre-la.

–Què heu descobert amb l’autopsia?, va insistir el jutge.
–Autòpsia, messié, autòpsia!
–Deixa’t de romanços i contesta, Ortís!
–No gran cosa. Segons el forense, li van sacar tota la sang per l’artèria del cuello, de forma muy professional.
–És el que m’imaginava.
–Veus com sabías més de lo que decías.
–No et facis il•lusions. Escolta, teniu notícies de la presència de xucla-sangs per les rodalies o d’alguna activitat recent a la cova de Camarasa?
–Ningú no nos ha denunciat res de res, ni de traficants ni de moviments a la cova.
–Aleshores, caldrà tenir molta cautela i, sobretot, fortalesa, amic meu, molta fortalesa.

En arribar a casa, el jutge va trobar una nota anònima sota la porta. Com si ja sabés el que deia, de continent va tancar-se a casa amb pany i forrellat.