28 esglaons (2)

Un relat de: Urepel

A etb no entenia res, com de costum. A antenatres, suposava serien mentides; i sinó, coses rares. A telecinc no ho recordo exactament. Al final vaig optar per apagar-la altra vegada. Es feu el silenci. El cassó havia parat de fumejar i vaig fer un escanner circular a la cuina. La pica semblava poder desmoronar-se en el precís moment en que algú hi afegís una simple cullereta. Damunt el marbre, al costat del fòssil; desenes d'objectes de tots tipus representaven el desordre en estat pur. Massa desordre a la vista per al meu ja desendreçat cap. Em vingué un badall intens i sonor, sorgit del més profund. D'aquells en que inconscientment aprofites per fer cruixir tots els racons del cos. Una cançoneta llunyana i familiar quasi m'ofega del sobresalt.

Vaig saltar com una molla del sofà, plantant-me d'una corredissa a l'habitació. Sota un batibull de llençols, mantes i una flassada entortolligada amb els primers, vaig trobar el telèfon mòbil. Era l'Iñaki.

- Si?... Si?
- ...Egunon Nat... - Transmeté el telèfon després d'uns segons d'incertesa. l'Iñaki em deia Nat; de Bernat. Per a paios calmats, i peculiars; calia fotre un cop d'ull a aquest abans -.
- Buenas. ¿Que dices? - vaig respondre -.
- ¿Qué ya has comido pues? - Interrogà -. ¿Estás... en el piso aún?
- No se que esperarías que comiera. Aunque si. Estoy; ahora iba a comprar algo.
- ... - Incertesa altra vegada. Estaria repassant mentalment tot el que li hauria dit? -... ¿Cómo? ¿Qué no hay nada... de comer ya? - digué atabalat i amb prou evidències de voler atabalar-me també a mi-
- Ostia Iñaki no me jodas. ¿Qué querias?
- ....Mm.. Pues nada, que estoy aquí en Leioa.... que si vas a venir. - Digué cínicament. Per cinisme ningú el guanyava. Encara que em feia dubtar. Mai vaig arribar a resoldre si era conscient de com era.
Sentia una gran llosa a punt de desplomar-se'm a les espatlles, vaig pensar que no tindria prou valor per subjectar el telèfon. La feina, s'acumulava. No havia passat ni una hora i ja tenia un munt de coses a fer. Si que li havia dit d'anar-hi... Collons. Amb la de coses que tenia a fer. Solo me faltaba eso... vull dir... Només em faltava això.
Vam quedar entesos. En una horeta o així el passaria a buscar. Ja m'estava començant a deprimir. Havia de trobar la llibreta, les claus... com al més immediat i imprescindible. Aleshores em vingué de gust el fum, passant a ser el primer de la llista. El vaig trobar. Encara no m'havia fumat el primer cigarret matutí, i me'n feia creus que no me'n hagués ni recordat. La veritat, fumo molt. Vaig prendre un cigarret, que representava una quarta part de les reserves que aviat s'esfumarien. I mai més ben dit. Començava l'estrès. On eren les claus?
Un quart d'hora més tard, ja eren les dues. Havia seguit perdent el temps d'una forma magistral. Marejant la perdiu. El sucre amb te ja no enganyava el petit monstre, i ja haurien fet la segona tongada de pinxos a un bar que solia anar els dies com avui. Havia refet la motxilla més o menys amb la desena d'objectes habituals. El mòbil estava un xic descarregat, però suposava que per avui aguantaria. La càmera, tabac, llibreta, encenedor.... que funcioni si pot ser... paper.... què més? No em deixo res?
Les claus i l'encenedor decent van ser relativament fàcils de trobar aquesta vegada. La llibreta del caixer se'm resistí una mica més. Finalment vaig recordar estaria entre les pàgines d'un llibre, i així fou. Després d'un parell d'intents fallits vaig encertar. L'habitació estava francament buida. Tenia molta cosa ja carregada al maleter del "fiesta". Però encara em quedava molta cosa a recollir.
M'havia assegurat per enèsima vegada que duia les claus a sobre. Vaig tancar al meu darrere, feliç per uns instants de perdre de vista tot aquell rebombori. Tot i així, no seria per a gaire estona. L'Ascensor finalment arribà, duent-me fins la planta baixa. El te, i la nicotina m'havien tornat una mica més actiu. O potser ni un ni l'altre. O potser ni això. Però ja m'havia passat la mala llufa. Potser tot aniria bé. Vaig baixar l'última planta a peu, fins la porta. Vaig obrir... Collons. L'anorac...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Urepel

Urepel

82 Relats

89 Comentaris

66024 Lectures

Valoració de l'autor: 9.84

Biografia:
Maresme, 21/3/81.

"Vull viure sense idealisme i sense ètica. Però no sóc lliure. Sóc incapaç de destruïr". Anaïs Nin.

"Si un home no va al ritme dels seus companys, potser sigui perquè sent un tambor diferent. Deixeu-lo que segueixi la música que sent, per lluny que sigui i tingui el ritme que tingui". Thoreau.

http://www.youtube.com/watch?v=KkF1kwwXdec