15 microcontes

1. EL SENYAL

Obrint els e-mails, amagat enmig de sis anuncis de productes miraculosos per allargar-me el penis (com cony ho deuen saber que la tinc petita?!), n'he trobat un d'inquietant. Deia:

"M'he despertat d'un sobresalt, amb una frase lapidària reverberant amb força dins el meu cap: la veïna procrea."

La cosa no passaria d'aquí si no fos per un petit detall: tinc la veïna més guapa del món, i fa mesos que penso en demanar-li per sortir. Seria la dona perfecte per acabar amb aquest període d'un any de castedat indesitjada. Però, quan me la trobo al replà, en comptes posar-me el vestit de Mr.Wonderful, em quedo plantat com un moble i amb un somriure boví com a únic signe de vida. Insòlit, perquè jo no en sóc gens de morós a l'hora de mostrar els meus sentiments. Aquest missatge, però, és el senyal que he estat esperant. La demostració que el destí em dona llum verda. Qui sap? Potser és ella i tot qui l'ha enviat. Aquesta tarda... em llenço!

* * * * * * * * * *

-Soteres, hem començat la nova campanya d' internet?
-Síssenyor! La frase ganxo s'ha enviat a un milió d'ordinadors!
-Perfecte! Com serà la continuació?
-L'enviarem demà. Diu "Per recuperar un son plàcid, tenim la solució. Kidsbusters! La píndola del dia següent més eficaç del món".


2. INDEPENDÈNCIA I CIGRONS

L'Abdullah dorm sota un arbre de la Plaça de Catalunya. Fa sis mesos que ho fa i ja s'ha convertit en casa seva. D'acord, potser no és el que havia somiat mentre caminava cap al nord sota el sol ardent de l'Atlas. Però, com a mínim, ara viu al costat d'una font. Al seu país havia de caminar deu kilòmetres cada dia per trobar un ridícul doll d'aigua d'on fer un glop. Només per això, ja va valdre la pena jugar-se la pell saltant la tanca de Melilla, a la Sergei Bubka...

Per molts, la vida de l'Abdullah seria només la versió segle XXI de l'esclavitud. Catorze hores diàries d'una feina fastigosa per poc més d'un plat de cigrons. Bé, podria ser pitjor, pensa ell. Entre els cigrons i la gana hi ha un món...

Ara, l'Abdullah vol integrar-se. Convertir-se en membre de ple dret d'aquella nació en bolquers a la que ha anat a parar. Per això, quan la manifestació passa per la plaça, no s'ho pensa. S'hi apunta i amb el seu català i-si-m'equivoco-torno-a-començar, crida amb més força que ningú "Visca Catalunya lliure". Amb la independència, confia, potser només haurà de treballar deu hores diàries pels cigrons...


3. JOAN HAS LEFT THE BUILDING...

Què fàcil resulta posar-me a parir!

Si passa res, la culpa sempre és del mateix. Que els okupes es carreguen dels festes de Gràcia amb el seu comportament incívic... cosa de l'alcalde! Que els carrers són plens de brutícia... l'Ajuntament és el responsable! Que Barcelona ha perdut aquell aire senyorial que la feia una de les millors ciutats d'Europa... pregunteu-li a en Clos!

Sí, sí. Ja m'agradaria veure-us a vosaltres al meu lloc!

Barcelona ha de ser l'enveja del món. Fins aquí, tots d'acord. Però... qui ho pagarà això? Xiulets i mirades al sostre. Truques al Ministerio i et diuen allò de "Uy, ya no tenemos competencias. Pregunte a Maragal". Travesso Sant Jaume i en Pasqual, ell! que és qui em va passar el marrón! també es fa el suec. "Posa més multes", diu."O fes uns altres Jocs (de Forums, ni parlar-ne, eh?)". Sí, ja. Tirat!

Jo no aguanto més, tu! El Carmel s'enfonsa; Gràcia es crema; l'AVE que si pel litoral o pel mig. Qui em manava a mi deixar la feina d'anestesista? Allà, com a mínim, el clients s'estan ben calladets i no protesten mai. No com aquí, que tothom és catedràtic en dret civil.

Saps què? Vaig a trucar al Carlinhos. Va quedar encantat amb el meu estil. Potser em donarà feina...


4. TÓMBOLA

La Juani ha arribat al límit. Un sol dia més servint plats combinats en aquell local de barra greixosa, taules de fòrmica escantonada i carajillos d'alcohol de cremar acabarà amb ella.

La vida ha de ser una altra cosa.

Aquest pensament li balla pel cap com una clara d'ou dins d'un bol, quan el veu entrar. El reconeix de seguida. Tantes estones perdudes entre les pàgines de l'"Hola" i nits amanides amb "Salsa rosa" havien de servir d'alguna cosa. És l'ex guàrdia civil. L'ex gendre de la tonadillera. Sense haver-lo vist mai, el coneix tant que podria escriure el seu dietari des que va fer la Primera Comunió.

Déu te la seva pròpia filosofia sobre l'equitat. A la Juani, per exemple, li ha donat un parell de pits descomunals i un cul que desafia la llei de la gravetat. I, a canvi, un cap justet... però suficient per saber el valor del que té.

La Juani es mulla els llavis molsuts, s'apuja els pits amb un copet suau dels palmells de les mans i s'acosta al client fimbrant aquelles natges impossibles. I mentre encén el seu desig, pensa en la Belén, i en quan deuen pagar per sortir a "Tómbola".


5. IDÈNTICS

En Pol i jo ens assemblàvem com dues gotes d'aigua. Però només per fora. Per dins, ell era bondadós i dotat d'una alegria entusiasta que encomanava als demés. Jo, en canvi, amagava una ràbia somorta i malaltissa, que tallava com un bisturí. La única persona que tolerava era ell. Al seu costat, la meva fúria s'amansia i tot anava com una bassa d'oli. Per algun motiu ignot li vaig caure bé i es va convertir en el meu únic amic a l'orfenat.

Un matí, la mare Eulàlia va dir-nos que una parella havia adoptat el Pol. Vindrien a buscar-lo aquell mateix dia, i teníem unes poques hores per acomiadar-nos. La monja sabia com n'erem d'amics i, com a consol, ens va deixar sortir al carrer per gaudir la darrera estona junts i ens va donar una pesseta per comprar-nos un refresc. Vam passar la tarda bevent i xerrant, fins que va ser l'hora. En arribar davant el portaló, els pares adoptius del meu amic ja eren allà, esperant-lo. Emocionat, travessà el carrer sense mirar i una moto amb side-car el va atropellar. La mare Eulàlia va córrer cap al seu cos, cridant el meu nom.

Mai la vaig treure del seu error.


6. PSICOANÀLISI

Doctor, a vegades tinc dubtes.
-Expliqui's
-Doncs... no sé... Dubtes. Com aquesta nit, per exemple. He tornat a somiar...
-En què?
-Jo era al Despatx Oval. Tenia un bolígraf a les mans i havia de signar dos papers: un decret per convertir Alaska en un centre comercial gegant, amb bolera, multicines, Mc Donald's, discoteques i un hiper, o una fotesa que es deia protocol de Kioto. Tot just acabava d'urbanitzar, quan ha entrat en Donald i m'ha dit, tot rient, que quina gràcia!, que la trajectòria d'un Tomahawk s'havia desviat i havia caigut sobre una escola a l'Irak. I que hi havia 40 morts, però, uf!, cap d'americà, tu! Encara rèiem quan la Condy ha trucat per avisar que una tempesta de nassos ens portaria problemes al sud. Però com que detesto el jazz, a mi m'agrada el country, he decidit no fer res. Ella s'ha mostrat d'acord però m'ha previngut: "segur que hi haurà un grapat de finolis que ens tocaran les pilotes amb això!". Allò m'ha fet pensar, però llavors m'ha vingut el mal de cap i m'he despertat. Vostè com ho veu?
-Tranquil. El somni és fàcilment interpretable. El bolígraf simbolitza el poder que el poble americà, en la seva saviesa li ha atorgat. Res del que faci amb ell estarà malament. La trajectòria del míssil, és la justa ira d'Amèrica contra els seus diabòlics enemics. La tempesta, simbolitza la seva croada per netejar Amèrica de negres, indigents i altres indesitjables. I els finolis, els fariseus amb els que fins i tot Crist va haver d'enfrontar-se. No s'amoïni, senyor president. Segueixi endavant i que no li tremoli el pols.
-Gràcies, doctor Chaney. Sempre em sento millor després de parlar amb vostè.


7. FELICITAT

Quan plego de la feina, l'stress em surt, literalment, per les orelles. Amb els nervis encara a flor de pell, em salto tres semàfors en taronja i, amb aquest pràctica, em guanyo els cops de clàxon irats d'uns quants conductors. Teniu raó, però, sabeu què?... Que us bombin!

Estic a punt d'agafar menjar al xinés de la cantonada, però me n'acabo desdient. Aquesta renuncia, aparentment insignificant, m'omple de tristor i em fa sentir mesquí. Per uns moments, m'escapo de la realitat sufocant que m'envolta i torno als dies en que l'Eva i jo demanàvem menjar a fora cada dia, fèiem l'amor per tot arreu i gastàvem els calés com si no s'haguessin d'acabar mai. Ara tenim altres coses, és clar, però jo trobo a faltar la nostra vida anterior. Moltíssim.

Obro la porta i, immediatament, sento els meus dos fills, de tres i cinc anys, córrer pel passadís per venir-me a rebre. "Papa, hola, papa!", xisclen com si intentessin guanyar un concurs de brams. Els abraço i, mentre intento esbrinar com els ha anat l'escola, veig l'Eva, amb una cara d'esgotament idèntica a la meva. No necessito un vident per saber quina serà la conseqüència d'aquest cansament mutu.

"Els banyes tu?", m'implora amb un fil de veu. Mentre li dic que sí amb un somriure resignat em pregunto quan de temps més podré suportar aquesta presó que jo mateix m'he construït. I la pregunta segueix a l'aire, ominosa, mentre banyo els nens i intento convèncer-me de que sóc feliç.



8. REFLEXIONS D'UN AMANT FLUIXET

Admetem-ho: al llit, sóc un desastre.

De jovenet, la sola menció de la paraula "vagina" m'obligava a canviar-me els calçotets. Els meus amics, sabedors del problema, em van posar el malnom de "59 segundos" (era un programa de televisió). La cosa va quallar i, aviat, tot l'institut m'anomenava així. "Eh, 59. Has vist la Rosa?" o "59, et busca la de mates!". Cabrons!

Amb aquesta fama, no vaig fer la meva primera conquesta fins a COU i la noia em va deixar després d'un parell de sortides, amb una mirada barreja entre l'enuig i la llàstima. En Romaguera, el burxador oficial de classe, va iniciar una campanya per canviar-me el malnom de "59" a "Parell" (per allò de les dues sortides). Per sort, no se'n va sortir.

Amb temps i dedicació, he aconseguit arribar als deu minutets. To
t un rècord. Els meus esforços no han estat erms i fa un any, em vaig casar amb la Maria, una d'aquelles dones que valoren la superació personal per sobre de tot. Ahir varem fer la primera ecografia. La ginecòloga em va mirar amb cara d'admiració i exclamà: "no havia vist mai res igual. Superman!". Em va agradar "Superman" (és millor que "59"). Passada l'eufòria, però, un tema m'angoixa: com m'ho faré per pagar un part òctuple a la Deixeus?


9. BUFAR I FER AMPOLLES

No conec de res a aquella dona que em mira fixament des de fa una hora. Però quan una donassa com aquesta, ja sabeu: escot vertiginós, pits que desafien la gravetat, malucs tel·lúrics, pintallavis roig-passío i mirada ígnia, et dedica una d'aquestes miradetes, un home com jo, dels d'abans, dels de ve-ri-tat, sent l'impuls, què dic l'impuls!, l'obligació del tot indefugible de conèixer-la... en el sentit més bíblic del mot.

Quan veig una dona com aquesta, sento que ja no sóc jo. Que esdevinc l'instrument que ha escollit una Força Superior per a que l'espècie humana acompleixi la seva més sagrada missió: perpetuar-se. Sí, és cert, a vegades, després de dur a terme aquesta missió de la que us parlo, quan torno a casa al costat de la meva dona, em sento com un escarabat. Però se'm passa de pressa i ella, en el fons, ni s'ho imagina. És tan ingènua, la pobra. Així que deixem-nos de foteses i estem pel que hem d'estar. M'hi acosto, imposto la veu tipus locutor nocturn de ràdio... i la resta serà bufar i fer ampolles!

Ostres, ja era hora que el paio mossegués l'ham. Porto una hora mirant-lo amb la mateixa cara amb la que un captaire mira l'aparador d'una pastisseria. Deixa'm comprovar-ho tot. Microcàmera? A punt. Micròfon? Llest. Jo? Preparada. Perfecte. Ara ja només falta que el borinot aquest em llenci els trastos i tindré totes les proves que reclama la meva clienta per deixar-lo en pilotes amb una demanda de divorci. Perfecte, xato. Acosta't, posa't dins del radi d'acció de càmera i micro... i la resta serà bufar i fer ampolles!


10. RESPECTE

Si una cosa odio és que em faltin al respecte.

Ells ho haurien d'haver recordat i ara no serien morts. Mireu-los. Quatre cadàvers al voltant d'una taula. Quatre gots de chianti a mig buidar. Quatre caps enfonsats dins dels seus plats de pasta i vuit mans enjoiades, teses damunt d'un mantell de quadrets blancs i vermells. En vida, aquets ninots patètics eren mafiosos dels més temuts: Reggie Sanpedro Sula, expert en extorsió de la família Bonano; Joe "El Parasol" (li deien així per les seves enormes orelles, capaces de protegir-li la closca del Sol) Piscopo, dels Gambino; Vinnie "Antologia" (es va guanyar el sobrenom pel seu increïble repertori a l'hora de donar el passaport a qui fes falta) Salieri, dels Masseria; i Sonny "L'Intransferible" (mai delegava res) Corleone.

L'objectiu d'aquell dinar era evitar que les nostres famílies anessin a la guerra després d'una incòmoda sèrie de malentesos. Tot anava sobre rodes, fins que en Joe ens va plantar un plat al davant de cadascú i amb un somriure d'una a l'altra d'aquelles enormes orelles seves, em va preguntar "Què, què me'n dius?". Me'ls vaig mirar lentament. A ell i després al plat. Vaig treure el 45 i pim-pam-pum. Els vaig fregir a trets a tots. Si vol seguir viu, un home com jo no es pot permetre aquestes faltes de respecte.

Fins l'últim pringat de Nova York sap que odio el macarrons amb formatge!


11. UNA BONA FEINA

"M'encanta la meva feina", pensa en Klaus mentre es calça les botes.

Ja impecablement vestit, fa una ullada autocomplaent al mirall, i es serveix el seu cafè matinal. A mitja tassa, decideix fer un extra. Obre un armariet, treu un ampolla de schnapps i li afegeix un bon raig. El licor cau com una bomba al seu estomac buit i, segons més tard, ja sent bullir-li la sang.

Magnífic! Està a punt per un altre dia grandiós de treball.

En Klaus és un home afortunat. Des de fa tres anys, li encanta el que fa. Abans era només un tipus gris entre la multitud. Ara que han sabut reconèixer-li els mèrits, han fet d'ell un home nou. Un líder. La seva paraula va a missa i qui la qüestiona s'endú una desagradable sorpresa. Mentre surt del barracó, en Klaus pensa que tothom hauria de tenir una feina com la seva.

Camina fins arribar a l'enorme porta, coronada amb una frase ominosa: "El treball us farà lliures". Un soldat saluda en Klaus, capità de les SS, i li franqueja el camp. Ell s'omple els pulmons d'aire i cendra i, un cop més, beneeix el dia que el van traslladar a Auschwitz.


12. SENSIBILITAT

Qui diu que els homes no tenim sensibilitat?

Jo nego aquesta afirmació, basada en el més absurd i tancat dels tòpics, i m'atreveixo a assegurar que, en un hipotètic concurs de sensibles, els mascles ens enduríem, de carrer, el primer premi.

Agafeu Stendahl, per exemple. La seva extrema sensibilitat davant la manifestació de la bellesa ha donat nom a un síndrome i tot. Si això no és ser sensible, ja em direu!

Però no cal anar tan lluny. Jo mateix, em tinc per un home sensible. A mi, el que m'emociona no és sortir el diumenge amb la taula i les cadires a menjar un arròs al camp, o pujar a la Molina a fer uns slaloms aprofitant la neu pols. NO! A mi, el que em commou de veres, és l'art. Les corbes subtils però rotundes del Pensador de Rodin. L'explosió incontenible de colors d'un Turner. La delicadesa etèria de la Paulova fent un "Grand Plié". I, per sobre de tot, la música. Els sublims arpegis de Bach, les joganeres escales d'Strauss! I, abans que qualsevol cosa, les peces que treuen partit del millor dels instruments: la veu humana. El Carmina Burana d'Orff, les òperes de Verdi o Wagner. Ah! Quantes coses pot evocar una simple melodia...!

Que quina és la meva predilecta? No en tinc dubtes. Només sentir els seus primers compassos, se'm posa la pell de gallina i el cap s'inunda d'imatges d'una plasticitat i bellesa infinites. Poesia en moviment! Tot el que us he descrit fins ara s'eclipsa sense remei davant la forma d'art que em conjuren aquestes notes. Segur que en coneixeu la tonada. Sí, home, fa així: "The chaaampions! Theeee Chaaaaampioooooons!"


13. AVORRIMENT

Estic tan avorrit!

L'univers potser no és infinit, però el temps sí que ho és. I quan un ha estat sempre aquí, creieu-me, costa trobar coses amb les que distreure's. Sí, hi ha invents que ajuden, com la tele o el dòmino. Però a la tele ja no hi fan mai res de bo i al dòmino, si ets omniscient com jo, al final guanyar ja cansa. Total, que et queden poques coses que no siguin el buit i aquest tedi insuportable. Si us poso en antecedents és perquè entengueu el que vaig a fer. Fa uns quants milions d'anys vaig trobar un cert plaer en crear planetes. Móns habitables, com aquest petit i blau en el que ara em fixo, on la vida es va obrir pas d'una manera que em va sorprendre fins i tot a mi, que en sóc el Creador. Al començament em vaig divertir creant-ne unes quantes formes, des del dinosaure més descomunal fins al darrer escamarlà llefiscós. Ara, em penso que em dedicaré a exterminar-les. D'alguna manera he de passar l'estona, no? Només em queda decidir com... I crec que ja ho tinc. Em sembla que convertiré tota l'aigua en salfumant.
Mira, encara riurem!


14. VERGONYA

Era un home com no n'havia conegut cap altre. Una gota d'aigua enmig de l'oceà. Un glop d'aire fresc que allibera un ambient resclosit. Un amant nocturn que guanya el teu balcó escalant l'heura del jardí.

Resumint: m'hi vaig enamorar com una boja.

Aviat vaig descobrir que no era el que en podríem dir un gentlemen. Però la seva manca de sofisticació la compensava amb escreix gràcies a una perícia inigualable en allò que el poeta anomenà "jocs de llit". Fossin quins fossin aquests, ell guanyava sempre, us ho asseguro. Així que vaig decidir obviar la seva falta de glamour, el seu gust discutible per vestir i una conversa perillosament centrada en el (per mi ignot) món del futbol i vaig basar la nostra relació en el que realment importa: el sexe. Ho sé, era un comportament del tot incorrecte. Però jo mai no havia tingut set orgasmes seguits...

Aquell comportament, ara ho veig, mereixia un càstig.

Tot se'n va anar en orris quan me'l vaig trobar al sortir del buffete, esperant-me al carrer. Amb aquell horrible cotxe tunnejat del que ell n'estava tan orgullós traient fum pel tub d'escapament i la música chunda-chunda als descomunals altaveus.

"Qui és l'hortera que et mira amb ulls de vedella degollada?" - van preguntar els meus companys aguantant-se el riure.

Vaig veure el desencís en els seu rostre un instant abans de donar-li l'esquena per sempre i respondre amb les galtes lleugerament enrojolades:

- No ho se. No l'he vist en ma vida.


15. LA GRAN EVASIÓ

"Si us plau, ves ràpid, que arribarem tard!" - et criden des de l'altre cantó de la porta.

Sents com un calfred de pànic fa slalom per la teva espinada.

Al jardí, quatre-cents convidats (quatre-cents!!) esperen tot buidant copes i més copes de Dom-Perignon. Han vingut per veure com et cases amb la Raquel, aquesta criatura de cutis perfumat, diumenges al club de campo, classes d'equitació i tes de les cinc remenats amb cullereta de plata, que qualsevol altre home mataria per esposar.

Però tu no, oi?

Tu, que ets del Poble sec i estàs fet de bimbollos, partidets a la plaça i tardes de diumenge al cine del barri, ja no suportes aquest ambient encotillat que t'ofega més i tot que el diantre de coll emmidonat que t'acabes de cordar. I tornes a pensar en la Puri, la bonica i gens artificial caixera del Mercadona de la cantonada, que et va felicitar amb ulls tristos i somriure de mentida quan li vas dir que et casaves...

Sense rumiar-t'hi, obres la finestra i saltes. Mentre escapes del remor ominós dels convidats, penses que el pare de la Raquel et voldrà fer pagar el convit. Que t'enviï una citació judicial!