Yasmine

Un relat de: trumfa

D'un temps ençà la Yasmine no somriu.
Es passa els dies ran de mar veient com els vaixells salpen de port i els segueix amb la vista fins que es perden en l'horitzó. Somia què hi deu haver més enllà del mar en les altres terres que alguna vegada havia vist per la televisió. Recorda tota la gent que ha conegut fins fa poc, multitud de persones de l'altra banda d'aquest mar i d'altres mars, gent d'arreu del món. Es passava el dia atenent-los, que si canviar un bitllet d'avió, que si demanar un taxi, encarregar un sopar a Le Brog, parlar amb l'encarregat de la cuina de la fàbrica perquè no els faltés mai un té ni unes pastes o sandvitxos...
Fins i tot s'havia mig enamorat d'un d'aquells clients, un alemany molt simpàtic que sempre li feia bromes. Ell no ho sabia, car ella mai no gosaria dir-li, és clar. Però ara no se'l pot treure del cap i pensa com serien les coses si a lo millor ell se la hagués endut a la seva terra. De vegades passa per el lloc on treballava fins pa poc a la hora que arriba el conductor amb els forasters. Té la esperança de tornar-lo a veure. Sap del cert que una setmana de cada mes l'alemany la passa en aquella fàbrica. Però quan li falten pocs metres per arribar les cames se li aturen. Què pensaria l'home si la veiés així, bé, de fet no la reconeixeria, quina vergonya... i pensa "que tonta que sóc..."
Sovint quan està fitant el mar pensa en els dies en que es pintava els ulls i els llavis, i les ungles i duia aquells vestits tan macos de colors, especialment el vermell, li encantava aquell vestit vermell. Conjuntat amb el mocador de cap també vermell. Com li agradava aquell vestit, era perfecte, tot arrapat al cos ressaltant els pits turgents i la cintura perfecte i un xic bugader a la altura de les natges així li dissimulava el cul. I llarg fins a terra, que li permetia dur sabates de taló sense que es veiés. Se sentia com una princesa quan duia aquell vestit.
Encara recorda quan sortien de la fàbrica amb la Sara els dies que la Sara duia el vestit verd i ella el vermell. Es passaven tota la estona fins que arribava el bus somrient a tort i a dret a totes les mirades masculines d'admiració i femenines d'enveja, ressentiment, pena....
Ara dins del seu vestit negre no pot somriure, ni li cal, de fet, ni té motius ni ningú a qui somriure.
D'ara endavant només podrà mostrar el somriure dins de casa, ah que petit s'ha fet el món de cop i volta. Com a molt quan el marit sigui a treballar podrà convidar a prendre el té a la Sara. I mica en mica aniran renunciant al futur propi i parlaran del futur dels seus homes i del passat d'elles. Vint-i-cinc anys i ja només els hi queda el passat...
De vegades s'acaricia el ventre i pensa en el seu fill, perquè serà un nen, és clar, li fa tanta il·lusió al seu pare que sigui un nen... En el fons ella sap que si no surt nen li tocarà fer-se un fart de parir fins que surti el mascle, les coses són com són, i que a la fi el pare a la cartera i al mòbil no hi portarà cap foto d'ella ni de cap filla, només la foto del fill mascle... quina merda...
I aquest fill mascle serà el que quan sigui gran li manarà on ha de seure, qué pot o no menjar. I I quan viatgin serà ell qui s'encarregarà de tot, tan li fot que ella parli quatre llengües i hagi gestionat infinitat de càterings, viatges i esdeveniments multitudinaris. Des d'ara i fins al final ho haurà de veure tot des de darrera de la reixa. Collons, ara se n'adona: està a punt de parir el que serà el seu esclavitzador.
I potser arribarà el dia que el marit es cansarà d'ella i agafarà una altra esposa. S'ho pensa bé i fins i tot li fa gràcia. Al menys tindrà algú amb qui poder parlar i no li caldrà jaure tan sovint amb aquell mascle que mai li ha fet el pes... si al menys es treiés la suor del damunt... és que cada vegada que sent aquella abraçada d'ós ple de suor i l'alé podrit de mastegar tabac se li bloqueja la respiració.
I quan a la fi el vaixell es perd en l'horitzó la Yasmine refà el camí cap a casa... no hi ha cap pressa...de fet no té cap pressa per arribar a casa. Així per el camí encara es pot anar deixant portar per la melangia... l'únic sentiment que li resta per sentir-se viva dins d'aquest cos emburkallat.

Comentaris

  • La història de masses dones.[Ofensiu]
    Fada del bosc | 10-08-2010 | Valoració: 10

    Per el meu parer, un text molt ben elaborat. La història de la Yasmine, com la de tantes dones esclavitzades tan sols per el fet d'haver nascut dona.

  • Sobre ARC i el Concurs ARC de Contes Infantils 2010[Ofensiu]


    Hola,

    Primer de tot disculpa, si us plau, aquesta intromissió dins el teu espai de Comentaris a RC. El motiu d'aquest post és presentar-te l'Associació de Relataires en Català (ARC). Per això et convidem a visitar la nostra web (enllaç directe) i a que ens enviïs un correu electrònic si tens alguna consulta a fer (associacio.relataires@gmail.com).

    Per altra banda, també voldríem informar-te sobre el Concurs ARC de Contes Infantils 2010 (enllaç directe) i animar-te a fer-te soci i participar-hi.

    Gràcies,

    ARC


Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: