Diari d'un atleta

Un relat de: trumfa

Dijous 20 de març del 2008

Aprofitant aquestes mini vacances de Setmana Santa he pintat el meu racó de recolliment. Ahir vaig acabar. Ha quedat d'allò més bé. El mig espai que queda en front d'on ara escric de color pistatxo i el darrera d'un color salmonat. Per trencar la monotonia dels colors de tant en tant, tampoc exagerant, unes mans de color taronja sobre el fons pistatxo i unes mans de color gris verdós sobre el fons salmó. N'estic ben content de com ha quedat.
I es per això que avui m'he llevat ple d'energia i aprofitant que tinc el matí de Dijous Sant lliure vaig a fer una ardidesa. Si senyor, me'n vaig a fer una caminada. I vivint a on visc, és obligatori fer la volta a l'estany.
Em refereixo a l'estany de Banyoles, que no he sabut mai si es estany o llac. De fet força anys enrere (temps de 600) vaig presenciar un fet que va ser transcendental en la meva vida. Un foraster s'adreçà a un senyor ja gran del poble per demanar com s'anava al llac. La resposta em va colpir: "no en tenim pas d'això en aquest poble". En aquest punt un servidor aleshores marrec va intervenir per conciliar els noms amb les coses. El cas es que l'ancià del poble realment no coneixia el mot "llac". Penseu que eren els temps de les amotos (a muntanya en deien els amotos).
Bé, el cas es que em vaig carregar d'eufòria, em vaig posar calçat esportiu, em vaig endollar els auriculars al mòbil per escoltar a en Bassas (que voleu que us digui, sóc més de ràdio que d'mp3).
Com que de casa a l'estany hi ha un quilòmetre (ni més ni menys) vaig decidir que calia fer l'aproximació en auto que diria en Zanini. Lo del quilòmetre és clavat. Quan ens feien estudiar a que corresponia la mida d'un metre podien haver dit perfectament que era la mil·lèsima part del camí de casa a l'estany. Exactament si de la porta de casa feu un quilòmetre i un metre tindreu els peus en remull. Anys enrere us hauria arribat al melic però avui per avui no passaria dels bessons.
I començo a caminar. I a descobrir camins i espècies florals que no havia vist mai. També escolto com a fons de la veu d'en Bassas uns sons que jo recordava haver sentit només en les zones humides dels països tropicals.
I en això que jo sempre m'havia pensat que per trobar gent calia anar a la zona del triangle un dissabte a la tarda o a la Rambla a qualsevol moment, però no se m'havia acudit trobar-me amb tanta fauna circulant vora el llac.
Primer de tot em vaig creuar amb una parella de més edat que jo mateix, cosa que em va il·lusionar en veure'ls tan sencers després d'aquella caminada. Tot seguit veig aparèixer dos cotxets de nadons, l'un conduit per la suposada mare i l'altre pel suposat avi (aquest ja feia cara d'estar més tocat per l'esforç).
Ja devia portar una quarta part (2 Kms) i ja estava en zona asfaltada quan vaig sentir unes rodes que s'acostaven, només estaven darrera del proper revolt, i que no podia associar a cap mena d'estri amb rodes conegut (per mi, es clar). Per un moment aquell fregadís em va fer pensar en el soroll que fan les rodes de contacte quan surten de la pista gelada i circulen en asfalt sec, però el cas és que no se sentia cap soroll motoritzat. I de cop i volta surten del revolt dues noies de proporcions perfectes completament vestides de vermell i que anaven amb patins al més pur estil californià. No us estranyi si algun dia apareix alguna propaganda a la tele amb aquesta imatge.
I quan encara m'estava refent de la sorpresa i veia en la distància els dos dimonis, escolto darrera meu un soroll rítmic i molt potent: "xap, xap, xap...". El soroll s'anava acostant implacable fins que em va avançar. Era en Sschwarzeneger o alguna cosa semblant que anava corrent com un esperitat. Quina bèstia. Els ocells deixaven de cantar per allà on passava el monstre. I amb això ja només em devien quedar uns 6 Kms que van ser els més plàcids, gent en bicicleta, grups de senyores passejant, lo clàssic. I quan ja vaig arribar a veure el cotxe que m'esperava per confortar-me, torno a sentir el xap, xap, xap...darrera meu. I ves per on, em torna a avançar el mateix Terminator d'abans. El Superman havia fet dues voltes gairebé en el temps en que jo en feia mitja.
En aquest punt vaig tenir una baixada de moral definitiva (si fa no fa d'uns deu minuts).
I des d'aquell dia he repetit l'experiència unes quantes vegades tot intentant baixar la marca personal. De la 1h 20' del primer dia ara estic en 1h 5'. No vull sentir rialles, que per fer 8 Kms en 1h 5' cal forçar la màquina. Se me'n refot que aquella màquina de matar ho faci en 20'.

Comentaris

  • A Unaquimera[Ofensiu]
    trumfa | 26-06-2008

    Hola: com volies que no te'l dediqués si n'has estat la co-autora?
    Ja saps que estava passant per un moment de depressió pre-traumàtica i em vas ajudar molt a superar-la. Espera't quan vingui la depressió post-traumàtica...
    Conyes a banda, como es deia en el meu espai-temps juvenil (fa la tira), estava molt apalancat i em vas fer reaccionar.
    Te'n estic molt agraït.
    Que vagi tot molt bé.
    Trumfa

  • Diari d'un repte personal[Ofensiu]
    Unaquimera | 25-06-2008 | Valoració: 10

    Dedicat a mi? Eiii!!! No et pots imaginar l'alegria que em dónes!!!
    I quin relat, noi, m'has dedicat... Bo de debò!
    He esperat fins tenir prou temps per llegir-ho i rellegir-ho amb tranquil·litat: porto uns dies una mica apressats, però per fi! he fet el forat que es mereix el teu text. Parlem-ne.

    Evidentment, és una obra d'humor que, tal com ja he deixat escrit moltes vegades abans d'ara, crec que és el teu fort, amb aquells puntets d'ironia fina deixats caure rítmicament, com a molletes de pa per trobar el camí...
    També amb un caire autobiogràfic, ben personalitzat pel narrador, tan humà i tan proper que es guanya ràpidament les simpaties incondicionals de la lectora; aquest comparteix el paper de relator amb el de protagonista de la història, que de pur agradable resulta breu i em deixa, com de costum ja en els teus relats, amb ganes de més!

    Estic encantada de tornar-te a llegir, et dono mil gràcies pel teu detallàs i t'aviso de què aviat tornaré, ja que he vist que en tens un altre de publicat.

    T'envio, també, una abraçada de les fortes, fortes, encara que ens faci suar una miqueta,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: