El Cau 1

UN CANVI A LA MEVA VIDA

Encara ara recordo el dia que vam arribar amb els meus pares a aquesta nova terra. El darrer tram el fèiem en un autobús tronat i fet pols. Anava resseguint el camí que feia 6 vegades cada dia evitant sempre d'ensopegar amb els mateixos sots que el M.O.P.U. tenia cura d'anar mantenint.
( Aquest és un gran misteri de la vida. Sempre que el M.O.P.U. passava a tapar sots, l'endemà tornaven a aparèixer. Algun follet amb ganes de conya, suposo.)
Per a mi la experiència m'agafava molt de sorpresa. Gairebé no havia tingut temps de sortir del meu poble i ara em trobava fent en un dia més quilometres dels que havia fet en tota ma vida. Però els meus pensaments no anaven fixant-se en el camí ni en els arbres tan rars que anaven vorejant-lo. En aquells moments tenia un nus a la gola que en va venir dos dies abans tot preparant les maletes i no m'havia deixat fins ara. Els meus pares m'havien dit que anàvem a un altre poble per poder viure millor. Aquesta idea em tranquil·litzava però alhora escoltava les enraonies dels meus co-vilatans que em deien que la gent d'aquest nou poble eren molt diferents de nosaltres i evidentment pitjors.
Ara ja m'he fet gran i sé que tot el món és igual però quan tens 14 anys i vas a viure a 1000 Kms. lluny fa molt mal que et vinguin amb ximpleries perquè t'ho empasses tot.
Val a dir que en aquell moment estava feta un manyoc de nervis, més si tenim en compte que m'havien dit que al nou poble es parlava diferent i que no entendria la seva gent.
A mida que anàvem desfent el camí que ens duria a la nova vida, jo també anava matant inconscientment els records que m'unien a la antiga. Els meus pares m'anaven reconfortant dient-me que no em preocupés, que no érem els primers a fer aquell camí i que tots els seus coneguts que l'havien fet n'estaven contents. A mi només em preocupava pensar en les meves amigues que per sort o per desgràcia romandrien en el poble pobres però al menys juntes.
A la fi varem arribar al destí, el poble gran que ens esperava amatent com la mare que espera el seu fill neguitosa mentre aquest està fent el galifardeu.
En pocs dies vaig aprendre que no érem en un poble gran sinó en una ciutat petita tal com ho veien els seus vilatans.
Recordo com la sra. Leonor que va ser qui ens va venir a rebre ja que havíem de ser els seus nous llogaters feia uns esforços terribles per parlar en la nostra llengua i a mi em va semblar que si allò era la seva parla diferent m'habituaria molt aviat.
De fet vaig tenir la gran sort de tenir cosins a prop i que varem arribar tot just acabar el curs escolar en el poble. El cas es que vaig tenir un parell de mesos per fer-me amb les eines bàsiques de la llengua.
En arribar al col·legi la cosa va canviar un xic ja que allà hi havia gent de pura cepa que feien servir unes paraules que els meus cosins no empraven mai, tot i que de ben segur que les havien sentit. Recordo paraules que em van agradar molt com per exemple estirabot, estaquirot, fato, farro, farcell, estassa verders, rampí i un fotimer més. I sobretot expressions que encara ara faig servir tot i estar demodés: tap de bassa, mosquit d'aixeta, salta marges, setciències, llepaculs. I no parlem d'aquelles que si n'hi falta una llossada, que si sembla una bleda assolellada, que si es una escalfabraguetes... Gairebé totes tenien el seu paral·lelisme en castellà. Fins que mes endavant vaig sentir lo de estar apollardada o enfigat depenen del cas. Ja em direu si no son explicatives. cert apollardada segons a on també es diu ensigalada. M'ho vaig haver de sentir al Maresme.
I pensar que el meu mestre del poble d'origen em deia que el nou idioma que aprendria no passava de ser un dialecte del nostre....Però si no s'assemblava en res, al menys el que es parlava en aquest poble. Segurament que a la capital devia ser diferent.
El cas és que de mica en mica tot es va anar fent més planer i al cap de dos mesos ja m'estimava més aquella petita vila que els ciutadans que n'eren nats. Jo m'havia hagut d'esforçar molt per entendre aquella gent i ara que ho havia fet em sentia en el fons superior a ells que els hi havia estat tot tan fàcil. També podia copsar l'orgull de la meva mare quan anàvem a comprar les dues juntes i veia que jo m'hi entenia perfectament. Sempre he pensat que en el fons els pares tenien por a alguna mena de rebuig i patien especialment per la seva nena. Que il·lusos que eren, per qui havien de patir era per ells.
Pel que feia a mi, imagineu-vos, una nova importació rosseta de tretze anys i que no estava gens malament, mal m'està el dir-ho, quin problema havia de tenir? Treure'm els galifardeus del damunt, aquest era cada vegada més el meu principal problema.

EL COLE:

No estava pas del tot malament aquell col·legi. El que em va sobtar més va ser la seva grandària i la quantitat de estudiants que es bellugaven com formi guetes. Aquesta va ser la impressió que vaig tenir el primer dia que em vaig quedar a classe a la hora del pati. No va ser per plaer, sinó perquè la "mandritis"vagueria es va apoderar de mi a la hora de fer els deures. I la classe següent era la de castellà, tota una guerra i jo no volia resultar ferida. D'aquesta manera va ser com em vaig quedar a la classe mentre tothom era a baix, tres pisos mes avall, jugant.. Per un moment vaig guaitar des de la finestra i vaig observar tot aquell moviment de gent en el pati, les escales, els mestres que vigilaven la mainada mentre la feien petar... Llavors em vaig adonar de en quin merder m'havia ficat.
El més extraordinari per a mi era que teníem diferents professors, un per a cada assignatura i que tot i que teníem una classe en propietat, diguem-ne, segons quines assignatures les fèiem en classes especials. Tal era el cas de la física i química que jo entenia bé perquè tampoc era qüestió d'anar tot el sant dia amb els estris del laboratori amunt i avall . El que mai vaig arribar a entendre era perquè les classes de francès, història i religió també ens feien anar a un lloc diferent. També eren ganes d'embolicar la troca. Però, en fi, un s'acostuma a tot i al final aquella mecànica semblava fins i tot coherent.
Per a una nana que sempre havia anat a un col·legi de poble petit a on un mateix mestre feia totes les assignatures, em semblava haver arribat a la capital del món.
Els mestres que em van tocar, es un dir tot i que algun se'n moria de ganes em penso, no eren pas pitjors que el meu mestre del poble. La diferència és que com que en teníem tants, calia conèixer la personalitat de cadascun per no vessar-la.
De fet val a dir que suposo que fruit de la especialització de cadascun d'ells, en aquest cole apretaven fort. Vist des de la òptica actual, veig que mai em va emocionar especialment el fet d'estudiar, però el que sí m'agradava era trobar-me amb tanta gent. De fet el que sempre m'ha agradat ha estat xerrar i aquest col·legi era glòria. Tenies un fotimer d'orelles i boques disposades a bescanviar informació. Informació vital, és clar, d'aquelles xerrades en depenia el futur de la humanitat encara que la professora de francès s'encaparrés a no voler-ho entendre i m'enviés al passadís dia si dia també.
Recordo especialment la classe de francès perquè la professora tenia aquest costum de desempallegar-se de tothom que li fes la competència. Allà només podia xerrar ella. I el passadís es convertia cada dia en lloc de reunió (no sé per que però sempre érem els mateixos). Si fos ara, que de qualsevol grupet d'eixelebrats en fan un club selecte, podríem crear el Club del Passadís.
Les matemàtiques eren la cosa més seria de totes. Sobretot perquè el professor venia amb un aire de dignitat un pèl anacrònic. Recordo com si fos ara que duia sempre un barret i una maletí i anava d'allò més tibat. El dia que amenaçava pluja ja era espectacular, amb el barret, el maletí i el paraigua semblava talment un dandi. Quantes vegades no em vaig imaginar a en Sherlock Holmes amb el seu físic i el Sr. Watson amb el del profe de castellà...
Aquest era un altre cantar. No sé si venia de casta militar però bé que ho semblava. Sempre fumava puros i només de veure com duia el puro,que si molt de canto, que si lleugerament abaixat, o bé si les ulleres les duia més caigudes del normal, podíem deduir si seria un dia anticiclònic o tindríem xàfec per estona. Amb aquest les moces no teníem massa problema, mai passava de la agressió verbal, que sí rubia tenias que ser, claro, todas las rubias sois tontas......
També te pebrots, el professor que entenia millor car no emprava mai el català no era que m'afalagués massa la veritat. De fet no lli recordo un sol mot amable dedicat a mi. Val a dir que a molta gent que recordo els hi deu passar el mateix. Si no li feies la pilota o tenies un bon mamellam, no te'n sorties. I com que mai he sigut ni una cosa ni he disposat de l'altre, doncs res, a romandre en l'anonimat.
En el cas dels nois el tema es complicava perquè havia baixat més d'un mastegot. I no era pas dels qui tenien la ma tova, que més que professor semblava que fos ferrer, un madelman amb puro i panxa.


VULL SORTIR SOLETA:

Quan vam arribar era ple estiu i jo no coneixia ningú. Els tres primers diumenges vaig sortir amb el meu cosí, el Tomàs, però de seguida vaig notar que li era un entrebanc. Per una banda tenia que estar tot el dia emparant-me dels seus amigots que eren una colla de pops i per altra banda li espantava totes les possibles preses. Així que vaig agafar el bou per les banyes i al quart diumenge li vaig demanar que em deixés anar per lliure. Com que li vaig fer el paperàs de la nena autosuficient i responsable (és una cosa natural en les moces enganyar els nois, perdona Tomàs), i com que a ell ja li anava bé treure's aquell destorb del damunt al final hi va accedir.
Aquell diumenge no vaig parlar amb ningú, només em vaig dedicar a passejar per veure a quins llocs es reunia la gent i quina fauna hi havia en cada lloc.
En arribar a casa amb el Tomàs com sempre,
ell mateix els hi va explicar que ja podia anar soleta i que així em sentiria millor. Els hi va fotre el rotllo de que ja ens veuríem al cinema i que be podia fer de carrabina a distància. No calia patir.
Tornant a arrufar el nas com sempre el meu pare hi va accedir no sense recordar-me la lletania que si els llops i les ovelles, que si les carden per la llana, o que si porten jersei de llana les carden, o que si primer se l'han de treure per cardar, en fi que no sabia jo que el meu pare manobre també era pastor.
Per la seva banda la meva mare sempre intentant evitar els conflictes abans que es produeixin em va alliçonar sobre els secrets de la vida que ella coneixia (res de l'altre món, per cert), però que li varen permetre tenir la consciència tranquil·la.
A casa meva em van presentar el gran dilema. No podràs arribar més tard de les nou mentre no tinguis catorze anys. I així anaven passant els dies veient com els nois interessants anaven a la discoteca i jo m'havia de conformar amb el cinema. Desprès de les setmanes darrera del Tomàs, em vaig infiltrar en una colla de nanes que curiosament totes érem forasteres del poble. De fet tots els pares d'elles eren de pobles veïns que havien anat a viure al poble gran per que hi havia tres fàbriques. O sigui que no era pas el mateix que jo que venia de molt lluny, tenia la majoria de parents molt lluny i a casa es parlava diferent que a casa d'elles. Val a dir que mai vaig tenir cap problema per això i que quan elles venien a casa es portaven d'allò més bé. Tot i la farruqueria de mon pare que no va deixar anar un mot en català fins que li vaig fer el primer nét, sempre hi va haver un clima d'entesa.
La meva mare si que feia l'esforç i no feia pas errades gaire més grans que la gent del país. Però si que es notava amb l'accent que no era d'aquí ni de bon tros. Però tothom li reconeixia l'esforç. Especialment jo. Em feia molt feliç sentir-me acceptada per aquell gent i que la meva família ho fos també.
Si m'hi vaig infiltrar fàcilment suposo que va ser perquè elles només eren dues i a on s'és vist, una colla de dues? No es poden establir jerarquies si només son dues persones. Amb tres ja la cosa canvia. Hi pot haver secrets mes secrets per una que per l'altre, en fi tot pren un altre caire més divertit. Les vaig conèixer per mitjà de'n Tomàs mentre fèiem el Schweepes amb menta al Cau. No es que tinguessin massa amistat però si una certa coneixença. De seguida vaig capir el meu paper en aquella història: una d'elles estava bojament fixada per un dels pops amics del Tomàs i van veure en mi una porta oberta a la peixateria. Per la meva banda a mi també m'interessava tenir gent amb qui confiar. Vaja que va ser una comunió d'interessos.
Fet i fotut l'essència humana sempre es belluga per interessos, de vegades confessables i d'altres no tant. Tanmateix amb el pas dels anys encara fem alguna trobada de forma més o menys regular. Suposo que deu ser per sentir-nos integrades en aquest món de bojos en que s'ha convertit aquesta bola aixafada que no para de donar voltes. Amb el pas dels anys de vegades tens la sensació de que tota aquesta història de guerres, misèries i desastres en general no va amb tu i ets sents ofegada. Una trobada amb les velles amigues ho pot solucionar. Un bon fart de riure, diuen que mig món se'n fot de l'altre mig i ja tenim les bateries carregades per una temporadeta.
I de peli cula en peli cula vaig arribar als catorze. El Verd m'esperava, amb el permís dels porters, es clar. He de reconèixer la lleialtat de les meves amigues que van esperar fins que els meus pares em donessin permís per anar a la disco per anar-hi elles. A elles no els hi calia el permís perquè havien viscut sempre en aquest poble i els nats al poble no entenien que la mainada no proves d'entrar a tot arreu.
Era com una mena de ritus d'iniciació. Si aconseguies entrar al Verd havies d'arribar a casa amb el cap cop dient ei pares, no us enfadeu però he anat a la disco. I els pares havien de respondre: bé noi/noia ara ja ho has fet. Fes compte amb el mam i amb els nois/noies que son uns porcs/truges. Aquesta era la història que s'anava repetint. Tots dos participants fent cara de compungits, però l'endemà els nois/noies eren els herois del cole i els pares comentaven orgullosos a la feina, sabeu? El meu nano/nana ahir ja va anar al Verd. I els companys de feina que tenien nanos que encara no hi anaven repetien: que faci compte amb els nois/noies que són uns porcs/truges.
De fet les meves amigues crec que també m'esperaven per pur egoisme. Sabien que els hi podria servir d'esquer i també que si algun cul havia de quedar marcat seria el meu. Elles no sabien que algunes coses es porten a la sang i que jo, només en veure'ls-hi la cara als paios ja tenia clar si tenien els dits nerviosos o no i també sabia cap on a dirigir el contraatac. Si hi havia els seus amigots, cosa que passava sovint, car es volien fer el milhomes, una plantofada tallava la història en sec. Si anava solet, una engrapada testicular els sorprenia d'allò més. Mai no s'ho esperaven que la nena fineta reaccionés així. Però no es podia fer si hi havia testimonis perquè la societat masclista de la època hagués marcat a la agressora. Calia tenir sempre el territori controlat.
I si ho havia fet amb gràcia, posant la mà amb delicadesa, com qui no fa cap mal, un petit moc. Amb això ja entenia que la setmana vinent, no se'ls podia pas donar per la menjadora al instant, podríem sentar les bases per un futur apropament bilateral. Vaja, que en el fons ens havia agradat.


CAP A LA PROFE:

Una vegada acabat l'ensenyament obligatori, recordo que vam ser la primera promoció que ens van donar el Graduado Escolar, havíem de triar entre anar al Insti, a la Profe o directament a treballar.
A mi la idea d'estudiar no m'agradava gens, la veritat, m'hagués estimat més qualsevol altre ocupació de caire manual perquè sempre he pensat que tinc les mans millor que no pas el cap. Ja m'ho deia el meu pare que era com un bistec poc cuit, bonic per fora i cru per dins.
Però a casa meva van començar que ni parlar-ne de treballar, que si era molt jove, que si no tenien cap més fill i volien el millor per a mi, en fi que no em va quedar més remei que tornar als llibres estimats.
Això sí, em vaig decidir per la Profe. I per la branca d'administratiu, és clar, ja que l'altre opció era elèctrics i no em feia massa el pes tot i que al cap d'un temps vaig tenir una intensa relació amb aquesta matèria.
A diferència del darrer curs de la Primària, aquell era un edifici petit en que hi convivíem només dues classes de cada matèria, es a dir quatre classes en total. Això devia fer al voltant d'una vuitantena d'estudiants, quatre gats comparats amb el curs anterior.
També tenia la seva gràcia perquè et podies saber la vida i miracles de tots i cadascun. També estava bé perquè ara que ja començava a conèixer a tota la penya de Banyoles, apareixia gent de Cornellà, Besalú i fins i tot d'Argelaguer. Cap problema perquè al cap de dos dies ja érem un bloc consistent. O si no que li ho preguntin al conserge.
Quantes vegades no vam anar a fer el pinso al cinema Gloria, a la Cùria Reial o a can Quei?
Els professors també eren molt interessants, especialment una senyora que ens feia classe de política. Eren els darrers anys de la vida del dictador, i tothom tenia la vista posada en Europa, el nostre camí a seguir, però aquella senyora s'aferrava, crec que més per obligació que per convicció, a una idea caduca. De fet tampoc insistia massa en el seu temari. Bàsic ament ens va fer història de la política, també ens explicava la formació dels parlaments democràtics, les diferents menes de monarquia, en fi, anar preparant el terreny per el futur que ens queia al damunt...
En aquest marc de coses, el principal canvi que varem notar va ser la llibertat que se'n s donava. Ara podíem sortir al carrer a la hora del pati, per anar a comprar croissants a la fleca del davant del cole o fins i tot al segon any ens atrevíem a córrer a fer el quinto al Cau mentre se'ns enganxaven els Bee Gee's a les orelles. Si no sabeu qui són, proveu de trobar algun disc i que no pari de sonar durant tot el dia mig any seguit. Això eren els Bee Gee's, uns pesats.
I a cole vinga assentaments i balanços i inventaris i amortitzacions de capital i xorrades. I les cartes, que sí memoràndums, currículums vitae, demanda d'informació, que com s'havien de doblegar els folis dins del sobre. Ei, algú ha vist alguna vegada una carta doblegada com ensenyaven a Administratiu? Jo sí, una vegada en vaig tenir una a les mans doblegada d'aquella manera i em feia llàstima haver d'obrir-la, de tant bé com quedava...
Bé, el cas era anar passant que com diuen per aquí qui dies passa anys empeny.
I així, com qui no vol la cosa a empentes i rodolons vam passar els dos anys de la FP1 que era tot el que es podia fer a caseta, després ja s'havia d'anar a Girona, a la capital.

ANEM A EIVISSA:

El segon any d'estar en la profe i com a viatge de fi de curs els de segon d'ambdues matèries vam planejar fer-la grossa. Es tractava d'anar a Eivissa, en aquell temps lloc de culte per lo del hipisme i tal. El problema era que la idea era anar-hi sense professors. De fet la idea va sortir dels cervell enrampats dels elèctrics, però es clar, a on podien anar sense mosses?
Com que a l'estat es vivia un clima de canvi per tots els aconteixements polítics, nosaltres també volíem canviar els costums instituts. Mai abans s'havia plantejat un medi de transport que no fos l'autocar i ni molt menys mai ningú havia gosat marxar sense algun professor.
De tot el claustre crec que nomes teníem un professor a favor de la iniciativa i la resta si be no s'hi varen oposar frontal ment, si que en el millor dels casos ho trobaven estrafolari, forassenyat. No devien saber que el camí de la saviesa cal buscar-lo un tot sol.
Qui tenia clar que ni parlar-ne era el director. Ens va amenaçar amb fer els exàmens de fi
de curs la setmana que fóssim fora. Era un fenomen de fatxenderia. No se la acabava.
El més estrany va ser que no hi va haver una oposició gaire ferrenya en el terreny paternal. La majoria ho veien estrany però no van fer escarafalls. Només uns pocs pares, els de les famílies tradicionals de tota la vida, van dir que sense la supervisió d'algun adult ni parlar-ne del tema. Així que es va arribar a una situació de compromís: no venia cap professor però ens acompanyaven quatre adults, el germà gran d'un estudiant, la germana gran d'una altra, una amiga d'aquesta darrera i una Sra. molt coneguda i estimada al poble. I tots contents.
Per la meva part, els meus pares tampoc van dir mai que no obertament. Com que ja feia molt que en parlàvem, ells ja havien fet també rondes de converses amb diferents pares i van optar per la ambigüitat, cosa que cada dia que passava m'afavoria perquè no hi havia dia que no en parles a casa, per aconseguir que al final ho veiessin normal. Suposo que el meu pare, influit per els altres pares amics seus, devia voler evitar de fer el pagès i m'hi van deixar anar no sense repetir-me la lletania acostumada de perills i precaucions.
I amb això que va arribar el dia somiat. Per a tots nosaltres aquell seria el primer viatge en avió i també el primer en vaixell ja que varem fer un combinat (anar en avió, tornar en barco).
Lo del avió va ser brutal. Recordo perfectament aquella acceleració en enlairar-se, m'imagino que ara la acceleració deu ser la mateixa però el cos se m'ha envellit i no la sento. De fet el viatge era d'aquells supercurts, vint minutets en l'aire i apa , a terra altre cop.
I vinga cap al hotel. Tot i que el tinc com difuminat en la memòria, si recordo que l'hotel tenia un bar a la entrada, una piscina que no vam trigar en fer-nos nostre i un mini-golf. El primer mini-golf que veiem en la vida. Quines partides glorioses que hi vam disputar.
Però lo més emocionant va ser el dia que vam anar a Eivissa capital a veure les paradetes de quincalla dels hippies. Recordo que allò ho veiem com un paradís. També recordo perfectament la emoció que sentíem dins d'un pub que tenia una palmera al interior i a on sonava el Wish you where here dels Pink Floyd mentre, entre Dunhill i 555, ens fotíem una Voll-Damm que hi cantaven els àngels.
També vam fer alguna que altre excursió per els llocs típics de la illa amb l'immenjable pic-nic típic dels hotels. Em vaig prometre que mai més tornaria a menjar d'aquelles bossetes i fins ara ho he aconseguit.
Potser he menjat coses pitjors, records a BD, però no he repetit de la bosseta.
Com que vam marxar sense cap plànning del que faríem el cert es que vam passar moltes hores perdudes tortament jugant a la piscina o al mini-golf o banyant-nos a la platja que era a tocar.
Però en fi, la experiència va canviar les nostres vides, o al menys la nostra percepció de la vida. Hi havia un altre estil, una altra manera d'entendre-ho tot plegat. Més tard ens n'adonaríem que n'hi ha infinitat de maneres de viure la vida.
Realment en arribar a casa, la resta d'amics que no havien vingut perquè treballaven o anaven a d'altres coles, ens miraven com si fóssim portadors de la saviesa suprema i els hi poguéssim dir a on habita l'ànima. Innocents, si les poques neurones funcionals que teníem les vam deixar al port de l' illa.
I vam tornar cap a caseta en el vaixell. Bon viatge per cert, tot i que anàvem a coberta, es a dir sense cama rot ja que el pressupost no estava per floritures. Però el viatge per la Mediterrània acostuma a ser molt tranquil. També el pas dels anys em va ensenyar que vol dir un viatge mogut de veritat.
Així va ser com vam arribar a casa, reconfortats per el primer viatge a Orient de la nostra vida i amb una ensaïmada sota el braç, com està manat. Realment va ser més un viatge de l'esperit que no del cos. La idea era afrontar experiències noves i deu n'hi do si n'hi van haver.


PROU D'AQUEST COLOR:


Aquell darrer curs a la profe havia passat sense pena ni glòria (de fet tots els cursos anteriors també havien anat si fa no fa). Vaig comprendre que els mestres sí que eren una raça especial. Tots ells, catalans, andalusos, xinesos….,capficats a fer-me capir tant si com no els intríngulis de l'àlgebra, la trigonometria i no parlem del segle d'or de les lletres.
Ves per on sortosament aquell martiri es va acabar i vaig plantejar als meus pares la frase que portava al cap des de feia tres anys: "Vull deixar d'estudiar".
Aquesta va ser la sentència que a casa esperaven des de feia molt temps però que haurien volgut poder ajornar indefinidament. Els meus progenitors prou varen implorar, suplicar, que no hi havia res a fer. Estava decidida a deixar els estudis. Tant me feia que això fes trontollar la convivència harmoniosa de la meva família o de la Commonwealth. De fet a les famílies una mica de canya de tant en tant tampoc és tant greu.
En aquell moment jo no podia entendre com era que la gent que més m'hauria d'estimar es sentia ferida per aquella decisió. Em varen intentar alliçonar de totes les maneres possibles, dient-me que ara no tenien problema de diners doncs hi havia feina sobrada al poble, que per anar a treballar sempre si és a temps……Però jo ja no podia suportar més el fet de pensar en un altre curs escoltant aquella lletania de sinus, cosinus i altres històries rares que no havien fet falta mai a casa per comprar un bistec o mitja dotzena d'ous. Jo tampoc aspirava a res mes que menjar dignament cada dia, i a sobre donava per suposat que amb el meu tipet i el meu culet, molt seria que no enredés algun ricatxo. Mai em va preocupar el fet que vista de cares sempre he estat de Les Planes, el meu somriure fatal ho havia de solucionar.
Quan havíem arribat a una via morta en el debat sobre el meu futur va aparèixer el meu oncle Fermí. Ell va ser qui ens va fer venir a la nova ciutat i em va donar un cop de mà. Amb la seves paraules dolces i reconfortants va convèncer als meus pares que si ara ells eren feliços treballant aquí perqué no podria ser-ho jo també? I els va fer creure que posar-me impediments només faria que ens sentíssim infeliços ells i jo.
Sort tinc del meu oncle que és un xic filòsof, el punyetero.


QUI NO VULGUI ESTUDIAR, A TREBALLAR.


A partir d'ara començava una nova vida per a mi. Gràcies una altra vegada al meu oncle que tenia més contactes a la ciutat em varen trobar una feina de dependenta en una botiga. Allò sí que em feia feliç. Bé sabia jo que a les fàbriques feien pencar, la meva mares hi treballava i també alguna amiga que havia plegat del cole als catorze. Cert que el sou tampoc era el mateix, ni de bon tros, però en tenia prou per anar fent la viu-viu.
Tot i que el tema era elèctric i no hi entenia un borrall, teníem un llistat amb el preu de tots els aparells i poc o molt ja sabia per a que servien. El mes difícil era vendre petit material, com ara endolls, interruptors, abraçaderes, que no teníem cap preu enlloc. La solució era que s'emportessin el material i que ja el vindrien a pagar un altra dia. En arribar al vespre li preguntava el preu al jefe i llestos. Tothom funcionava d'aquesta manera, va emportat-ho i ja ho trobarem. Si fa no fa com ara.
Les que tenien mes feina però eren les veïnes. Fixeu-vos, una botiga de material elèctric i el porta una nena rosseta amb minifaldilles. Valga'm Déu del sostre (frase famosa que vaig aprendre per aquell temps també).
Al cap d'una setmana ja vaig veure que la feina no era massa complicada, tampoc és que vingués massa gent, certament. Jo crec que aquella botiga era com una manera de fer algun caler extra per al meu jefe. No crec que mai es prengués seriosament que allò pogués produir beneficis interessants.
La meva tasca consistia en tenir el local completament net i arreglat, si venia algú a comprar una torradora li havia de vendre, per descomptat i sobretot calia atendre les trucades dels clients del meu jefe lampista. Com que eren ell i un nano només, se'ls hi acumulava la feina. I no vegis, en trucava cada un de més emprenyat.... Suposo que li anava be tenir una mossa per atendre el telefon perquè vulguis que no segons quines paraulotes no es gosaven dir a una noia. En fi que feia una mica de filtre i regulador de tensions, mai tant oportú.
Però a mi m'agradava prou. Gairebé mai no venia ni trucava ningú al matí i jo tenia temps sobrat per escombrar, fregar, treure un xic la pols i anar a buscar el croissant a ca la flequera. De passada aprofitàvem per fer bugada si ella no tenia gent. També hi havia un parell de veïnes que tot i que al principi no em veien amb bons ulls, al final venien cada dia, primer per xafardejar sobre els meus orígens. De quina casa ets, nena? Quan es van acostumar a la meva presència al seu barri, em venien a veure a diari per explicar-me les novetats de la comarca, no us pensesiu pas que es conformessin en arrasar el barri, no. I jo, pobre de mi havia d'anar dient si senyor una vegada si i l'altra també quan comentaven que en Pitu de can Pela llobes s'allitava amb la Conxita de can Bossafluixa. Com pot ser que no sàpigues de qui estem parlant? Si tothom els coneix. I jo els primer dies intentava recordar-los-hi que venia d'un poble llunyà, que feia nomes tres anys i escaig que havia arribat i que ni els coneixia ni em sonaven de res aquells noms. Al cap de d'un mes ja vaig desistir de fer cap observació sobre el tema i em vaig conformar amb el sí senyor.
Alguna vegada em van arribar a parlar d'algú que havia anat a col·legi amb mi i sempre ho feien dient-me el nom de la casa. Jo no coneixia ningú pel nom de la casa, de fet no recordo haver sentit mai a cole ningú parlant d'altri anomenant-lo per el motiu. Exactament només recordo un personatge que emprava el motiu per referir-se a ell mateix. Era en Xicu de can Matamoros. En Xicu era un parell d'anys més gran que jo però venia al mateix curs perquè era repetidor per partida doble. De fet ja m'agradava que rebés totes les patacades perquè era u
n fatxenda. Sovint fent referència al seu motiu ens deia que el seu fill no seria el noi de can Matamoros, sinó el fill de can Mata xarnegos. Pura simpatia, el vailet. Cada vegada que deia això ho feia de manera ostentosa per que jo o el fill d'un guàrdia civil que venia a la mateixa classe ho sentíssim perfectament.
Tot i que de cares enfora fèiem el cor fort junt amb ela resta de companys que també el rebutjaven, sempre em va dol re aquella sensació de no ser volguda, ni que fos només per aquell fantasma. Afortunadament després del cole el vaig veure ben poques vegades i de cop i volta va desaparèixer. Diuen que es va donar a la mala vida, que se'l veia tot el dia pel barri xino de la capital, i que a la fi se'n va anar amb una d'aquelles noies a viure lluny de tothom qui el pogués conèixer. En fi que li vagi bé.


ELS LOCALS DE BEURATGES.


Quan encara no podíem anar a la disco i com que el cinema acabava si fa no fa a dos quarts de vuit, encara ens quedava un xic de temps per veure a on es reunia cada tipus de fauna de la ciutat.
Hi havia un lloc anomenat "La peta gònades" a on es trovaba la gent pija o aspirants a ser-ho. Tenia dos nivells visibles entre ells i estava prou ben resolt tot el tema, tant de decoració com de música, com de bon rotllo entre la gent.
Un altre local es feia dir "El bar de'n Quim". Aquest ja tenia música més selectiva, un piano per els blues-men locals, i un cert ambient tipus entre underground, hippye, tirant a llibertari. El cert es que en aquell temps ningú tenia les idees massa clares. Se'ns barrejava Woodstock amb Canet i l'absenta amb el Jack Daniels. No diré que res d'això sigui dolent, però es volia fer seguir tot i no hi ha fetge que ho aguanti.
Ni pulmons (negres, permeteu-me l'homenatge) que varem passar dels Celtas (cortos, tornem-hi) i el Lola als 555, Rothmans i altres mariconades angleses així com també els americans Marlboro i Winston. Tot això ben trinxadet i amb una mica d'userda i anar-hi anant.
Ui, que m'embalo. El problema d'aquest local és que de sempre agrada una mica de marxa però també s'ha de reposar de tant en tant. Pregunteu-li si o a la gran Jonis o a en Jimmy (com podem viure sense ells ….).
Un altre local de moda estava al bell mig entre el de les gònades i el de'n Quim. Era el Barres que tenia una porta tipus Far-West que feia feredat cap al tard. El problema era que la porta tenia dues meitats en forma de semicercle i cadascuna d'elles tant s'obria cap aquí com cap allà. Aquest local era molt famós per els seus planxats (versió pròpia dels bikinis) que anys més tard es podrien haver dit xats (època del top-less) i ara es podrien anomenar cony directament.

I ara anem a parar al local del meu cor: El Cau.
Aquest local estava situat estratègicament, de manera que quedava molt a prop de la discoteca Verd, de la parada de taxis i de la Plaça Major. Tant és així que un hom hi podia veure un dimecres de mercat tot de pagesos esmorzant-hi (feia furor la botifarra oberta pel mig).
Qualsevol dia al migdia s'hi podia veure la flor i nata de les meuques del bar "els roures" que venien en taxi (ei, tocaven pela les ties).
Els dissabtes per la tarda s'hi acostumava a reunir una gent jove més fidel per fer els set i mig al pis de dalt.
Els diumenges hi venia de tot, la gent que volia berenar suada fins al melic de tant dansar al Verd, parelletes de nuvis que ja passaven de danses i només volien berenar, la gent que sortia del cinema (sí, en aquell poble hi havia cinema, long time ago, i no un, sinó dos). I m'han dit gent nats al lloc que n'havien vist fins a quatre en funcionament simultani.
Però el plat fort d'aquest bar era els dies feiners al vespre. S'hi reunia una clientela fixa, de totes menes i condicions (evidentment no hi havia cap potentat) però sí fills de botiguers i treballadors de tota mena. Paletes, fusters, mecànics, botiguers i botigueres, electricistes, camioners,…


EL CAU:

Aquest era un petit bar. Petit sobretot en el sentit de que l'accés es feia per una porta no massa gran i tenia molt poca façana al carrer. De fet aquesta devia ser la raó del nom. Tenia un accés discret però una vegada dins el local s'enfonsava ben bé uns 7 o 8 metres. Potser era aquest el motiu que es fes estimar tant. Cada vegada que hi entraves era com anar a fer d'Indiana Jones, entraves per la porteta de la cambra secreta i accedies als tresors amagats.
Quan entraves et trobaves la barra a la dreta i no la perdies fins arribar al final del local. Una bona colla de taburets de fusta servien per seure el personal. Sempre es feia més d'una rotllana de gent que es posava a tocar la paret de la esquerra de manera que quedava un pas molt minso entre els de la barra i els de la paret. Aquesta situació es donava especialment els diumenges a la tarda quan la gent que anava al Verd venia a berenar o sopar.
Especialment interessant era a l'estiu quan s'ajuntava la calor d'aquells cossos joves amb la temperatura pròpia de l'època i allò resultava poc menys que insofrible.
Per que us en feu una lleugera idea, allò era com fer un viatge pel Carib en autobús regular, sense aire condicionat, envoltat d'humans, gallines, conills, tots suant la cansalada i ben apretadets fent en un dia el trajecte que en cotxe normal es fa en tres horetes.
La manca d'aparells d'aire condicionat en aquells temps era norma i així es feien patents tota mena d'olors, oloretes i pudoretes des de perfums més o menys aconseguits fins a fortors insuportables. Recordo que hi havia uns ventiladors repartits estratègicament per el local que lluitaven aferrissadament fer més passable la estona.
El bar també tenia al fons de la barra una porteta que donava a una petita sala que era la cuina. De fet la funció d'aquella peça era més de rebost ja que era on hi tenien cabuda els aliments més propers a ser consumits: un pernil, uns quants fuets, botifarres, el pa, llaunes diverses....En aquest apartat hi havia una nevereta per mantenir els aliments frescos i una petita taula a on es preparava el pa dels entrepans.
Just després d'aquesta sala i ja dins de la barra hi havia un raconet on hi havia la planxa de fer la carn.
Exactament davant d'on hi havia la planxa s'hi trobava una escala mig de cargol que menava al pis superior on hi havia els lavabos i també hi tenia cabuda una altra barra molt més estil "pub". Aquesta sala estava tota formada per petites taules. Tot i mantenir la forma allargassada del pis inferior, aquesta sala era molt més acollidora ja que la barra era més petiteta i hi havia una certa intimitat entre cada taula. Si bé en un principi la idea era acollir les parelletes que volien un lloc mes discret, el cert és que al final va esdevenir el lloc perfecte per fer partides de cartes o per trobar-se tota la gent més afecta al local.
La barra d'aquest pis va funcionar de manera seguida poc temps i al final es va limitar als diumenges a la tarda per intentar digerir la massiva afluència de gent que venia afamada de la disco.