Puto casc

Un relat de: trumfa

Després de posar-se les botes, en Martí agafa el casc. No se'l posa encara per que sap que una vegada se'l hagi posat ja no podrà parar de suar, quina calor que hi fa allà dins d'aquella closca. I també per que encara ha de travessar tot el carrer a on viu i arribar a la plaça per trobar-se amb la resta de companys. I pensa que caminar pel carrer amb el casc posat semblarà d'idiotes...i amb la de penya que hi ha pels carrers avui.
Obre la porta i enfila el carrer que mena a la plaça. Només de sortir ja escolta la música que s'escampa pels carrers. Avui és dia de festa i cal que es noti. Al final del carrer pot veure com en Pere i en Jeroni ja han arribat i s'estan asseguts en les bótes posades en vertical al voltant de la taula de fusta de la taverna.
Quan és a punt d'arribar-hi ha d'esquivar una tifa equina i un basalt, mira que anar a ploure precisament avui... I és que caminar per aquests carrers de llambordes amb aquella merda de botes i especialment quan plou és un pal. I és que cada vegada que plou es crea una capa relliscosa entre l'aigua, els excrements, la palla...que converteix el plaer d'anar a fer la birra en un esport de risc. Mentre esquiva els residus del terra va pensant que en lloc d'aquella porqueria de botes més li valdria que s'hagués endut les de moto cross i haver enfilat la seva estimada KTM 450 SXF al remolc. I fotre el camp del poble per un parell de dies. Ja en començava a estar cansat de sentir tot el dia els trobadors, i de veure reis, princeses, cortesans, putes, bruixes, recaptadors...
I tota aquella colla de babaus que s'ho miren amb les seves càmeres al coll, que si Niconys, Canyons, Sonics, tos ells carregats com rucs amb el reguitzell de vidres, bateries, targetes de memòria, total per fer un parell de fotos a uns rucs estranyats o a uns malabaristes del Rosselló.
Quan està a mig Santhilari de la segona cervesa, quin robatori, un diner i mig per una canya, entrelluca la seva dama que arriba a la taverna. Demana la darrera ronda i repassen la jugada amb els companys, no sigui que la fotin al pal tot i tenir-ho tot tan ben preparat. Després de tota una setmana assajant qui ha de caure i a on han d'apuntar les llances a veure si ara es fotran mal.
Enfilen cap al tancat i pugen als cavalls. Arriba la hora maleïda de posar-se el casc. Tots els ulls de la mainada estan pendents d'ell, en Martí, el pobre fuster que avui ha de carregar-se el cavaller del casc negre. I així aconseguir els favors de la/es dama/es, que penso jo que tantes dames d'honor bé devien sevir per alguna cosa.

Comentaris

  • Disfresses [Ofensiu]
    Unaquimera | 16-04-2009

    Relat social? Si, evidentment... però d'humor, també!
    Feia temps que no reia amb aquests humor teu tan peculiar, ... i avui que l'he retrobat, m'ho he passat d'allò més bé, jajaja!
    Has trigat, però ha valgut la pena esperar...

    Imagino que molts nois i noies de Montblanc, per posar un cas, es deuen sentir així quan al poble es celebra la Setmana de l'Edat Mitjana o les Festes de Sant Jordi: el teu text resulta mooolt versemblant!

    T'envio una abraçada autèntica, sense disfressar-la de res més que d'afecte,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: