Violat pel Sistema

La naturalesa em porta a aprendre i descobrir coses noves. I acabo descobrint que no hi ha res per aprendre, ja que ningú s'interessa per ensenyar-m'ho. Vull estimar, però no conec l'amor. Vull respectar, però no em respecten. Vull ajudar, però no tinc res per oferir. Sé que hi ha coses que van malament i que poden millorar, però em tracten de boig o estrany. Paso entremig de cares de confusió i de mirades suplicant comprensió i gestos d'afecte, però, rebent cops constantment, com puc entendre què se sent en una carícia, un petó o una abraçada?

Expliquen que la família estima, i la família no sap què és estimar. Expliquen que els professors ensenyen i els professors no saben com ensenyar. Expliquen que hi ha gent per conèixer i la majoria acaben causant dolor. M'ofereixen un coneixement per ser més madur i preparat, i acabo per conéixer tan sols el valor dels diners i tot allò que puc adquirir. Si res d'això em fa sentir millor, en què puc confiar?

Em limiten les paraules, les accions i els pensaments. Vull parlar, i no trobo el vocabulari. Penso una explicació, i no m'entenen. Busco la resposta, i l'única vàlida és que les coses són més senzilles que tot això, que estic equivocat i que tinc alterada la percepció de la realitat. Aquells que m'han de curar em posen més malalt, malgrat que sóc jo qui té salut. Aquells que m'han d'ajudar a trobar el camí el construeixen per mi, malgrat que el camí ja existeix.

Necessito so i sento soroll. Necessito llum i veig penombra. Necessito equilibri i camino per pendents i precipicis. Necessito amor i venen a mi aquells que no m'estimen. Necessito bellesa i veig brutícia. Necessito coneixement i tothom em sembla ignorant. Necessito resoldre problemes i resulta que el problema sóc jo. Necessito persones i trobo homes i dones. Necessito humans i trobo màquines. Necessito vida, però és massa barata per permetre-me-la.

Sóc un home i el Sistema ha violat la meva ment. Potser m'haig de sentir afortunat que només sigui així.