L'ordre

La vida no consisteix en posar ordre perquè sí, sinó posar ordre allà on no n'hi ha. Es tracta de tenir el control de la situació: un control propi, individual; fer-se l'amo de la situació, dirigir-la segons la voluntat de cadascú. No hi ha la possibilitat de compartir-lo, és un control egoista. Això provoca intolerància vers qualsevol que pugui posar ordre en aquell mateix moment. La seva existència passa a ser insignificant.

No es tracta de mantenir l'ordre existent, sinó renovar-lo. Si fos suficient mantenint-lo, possibilitaria l'acceptació de tot aquell que contribuís en favor seu, però no és així com s'arriba a la satisfacció. Per tal d'aportar ordre allà on no n'hi ha; per tal de refer l'ordre trencat, de recuperar l'ordre perdut, és inevitable algú que el desfaci. És obligatori estar en contacte amb algú que pugui destruir allò que dona sentit a la vida, per tal de poder arreglar-se de nou.

L'ordre perenne és una il·lusió, un desig inabastable. És aquest anhel, però, el que permet gaudir d'instants de felicitat, just abans que una bufetada apagui el somriure. Gràcies a la bufetada sorgirà l'oportunitat de gaudir de nou d'un moment de felicitat. El mecanisme interior es posarà en funcionament per retornar l'ordre a aquella situació desagradable i violenta, tot esperant el pròxim cop.

Aquest cercle viciós no es correspon amb el concepte d'ordre i, a més, dóna sentit a aquells que viuen amb la necessitat d'impedir-lo. La lògica conduiria a pensar que la dinàmica es trenca deixant d'imposar un ordre, permetent que el desordre segueixi el seu curs, sense donar-hi major importància. Allò que aporta estabilitat és el que, sense haver d'influir-hi, no causa cap perjudici. És aquest el camí que allunya de la necessitat de retornar el desordre i dóna l'oportunitat de contemplar a aquells que encara el busquen; el camí que permet una relació lliure amb aquells que també han renunciat a aquesta utopia.

La llum de l'ànima sembla més dèbil, però no crida l'atenció d'aquells "forats negres" de l'entorn, deixant així la via lliure a l'univers interior. La porta queda oberta només per a aquells que no cerquen ni llum ni foscor, tan sols la penombra de l'esperit.

Que el somriure no els encegui la vista.