Rampell d'odi i ràbia

Estava parlant per telèfon, en una de les plantes superiors d'un hotel. No sé ben bé què hi feia, allà, ni tampoc a quina ciutat em trobava, però la qüestió és que bromejava amb un amic sobre temes, de ben segur, intranscendents. De tant en tant deixava anar alguna riallada i, per aquest motiu, guaitava a banda i banda del passadís, per si de cas algú em veia en aquella situació, al meu entendre, ridícula. I en una ocasió, així va ser. Una dona atractiva era prop meu, mirant-me amb cara de sorpresa. Deuria haver sortit de l'ascensor feia un instant. El seu rostre em resultava familiar. L'havia vist en alguna pel·lícula o sèrie de televisió, i també a la portada d'alguna revista.
Quan vaig acabar la conversa telefònica, la dona se'm va acostar i em va preguntar:
- Ets català, oi? T'estava sentint parlar pel mòbil.
- Sí, ho sóc. -No sabia què dir en aquell moment. La seva presència m'havia posat nerviós. La primera idea que se'm va ocòrrer va ser donar una explicació per algun comentari que ella hagués pogut sentir, encara que no fos necessari-. Estava xerrant de tonteries amb un amic.
- M'ha semblat que deies que hi ha una botiga d'antiguitats prop d'aquí.
- Sí, és dos carrers més amunt. És l'única cosa interessant que hem comentat a la trucada.
- Hi has estat?
- Abans de venir cap aquí.
- Podries explicar-me quines coses hi has vist? M'interessaria saber quina classe d'objectes hi vènen.
Tot seguit em va convidar a entrar a la seva habitació i a seure en una cadira de disseny propera al balcó. No podia negar que m'atreia poderosament la seva simpatia i bellesa, malgrat estar rotundament en desacord amb algunes facetes de la seva vida i la seva feina. Vam estar una estona parlant, tot recordant les peces de valor que havia observat en aquella botiga d'antiguitats.
- Bé, i això és tot. Crec que no hi havia res més d'important -vaig dir per acabar.
- En tinc prou amb això. Gràcies, has estat molt amable dedicant-me aquest temps.
- No té importància. Ha estat una estona agradable. Ets molt simpàtica.
No sé per què vaig dir-li allò. Potser la sensació de benestar que em produïa aquella situació em va dur a lloar-la per intentar que no s'acabés tan aviat, encara que em semblava absurd el que estava fent.
- Gràcies, però no vull que pensis que t'he fet venir per segons què. No et confonguis, no sóc d'aquestes -va dir ella amb uns certs aires de superioritat.
Aleshores va brollar dintre meu sobtadament una sensació de rancor, fins i tot d'odi, cap a ella, que en el fons havia estat ocult tot aquest temps, tapat per l'encís del seu suposat encant.
- D'aquestes, quines? -vaig preguntar-li, tot aprofitant l'avinentesa que m'havia brindat la casualitat.
Ella va quedar-se uns instants immòbil. Aquella pregunta l'havia sorprès. Al final, però, va contestar.
- Les que van pels llocs pensant que són qui sap què, i s'emporten al llit el primer massís que arrepleguen.
- ...I després diuen a les revistes que porten una vida saludable i entregada al seu treball?
- Sí.
- ...I que són unes grans persones, quan és mentida?
- També.
- Les que mostren el seu cos cada dos per tres i després pretenen que se les reconegui pels seus mèrits professionals?
Ella es va quedar callada, llavors. Jo, no.
- Intentes que et valorin per la teva simpatia i la teva forma de ser, però el que interessa de tu és el cos. La gent que et contracta ho fa per despertar un desig sexual en els homes i enveges en les dones.
No ets guapa. Estàs bona, que és diferent. No ets guapa perquè la imatge que dónes tan sols porta a veure't com a objecte sexual. Surts constantment maquillada ensenyant els pits i les cuixes.
Guapa ho és una noia de la pastisseria on vaig a comprar, que em pregunta com ha anat la setmana amb un somriure sincer i una mirada amable mentre li cau un dels seus cabells rinxolats que tenia aguantat a l'orella i es posa una mica vermella al dir-me que no sap si té prou canvi.
La teva motivació principal són la fama i els diners. Sempre estàs pendent de la teva imatge i mai estàs satisfeta. Et fas operacions per cridar més l'atenció i que et donin papers en produccions més importants, però els diners que guanyes els tornes a gastar en més operacions.
Ara em podries dir que n'hi ha moltes que fan igual, i que si tu no hi fossis, n'hi haurien d'altres. Però encara que pugui ser veritat, això no serveix d'excusa. Tens la teva part de responsabilitat. Encara que no siguis tu qui s'encarregui de que les coses funcionin així, participes en el joc, podent-ho evitar.
M'importa poc que siguis d'aquesta manera, ets una sola persona. El que em molesta és que per culpa teva i les que fan com tu, hi hagi noies que creguin que per ser boniques han d'ensenyar el cos i maquillar-se. I que siguin infelices perquè no es valoren els seus sentiments, i que es sentin incòmodes amb el seu físic.
Es va produir un silenci tens que em va semblar llarguíssim. Finalment, adonant-me del seu rostre entristit i apagat, vaig pronunciar una última frase per calmar els remordiments que m'havien aparegut en aquell moment.
- Disculpa... Si t'he ofès... És que estic fart d'aquest tema.
- No... -va mormolar ella.
Vaig sospirar. Encara que jo l'hagués provocat, aquella situació em feia sentir malament.
- Bé... Me'n vaig -li vaig dir alhora que m'aixecava de la cadira.
Vaig caminar lentament cap a la porta, la vaig obrir amb suavitat i, al sortir al passadís, la vaig tancar de la mateixa forma.
Mentre caminava escales avall, pensava com s'estaria sentint. En el fons, desitjava que aquelles paraules li haguessin provocat una reacció. Que s'hagués posat a plorar i a reflexionar sobre la seva vida. Però no estava convençut que fos així.