En la foscor i la solitud

En la foscor i la solitud de l'habitació
recordo amb nostàlgia aquell moment
en què transmetia la llum i l'energia
que possibilitaria un gran coneixement.

Aleshores repel·lia qualsevol atracció,
incapaç d'explicar un sol acudit;
preferia deixar-te per anar tot sol
però després et somiava per la nit.

No podia oferir cap més somriure
ni ser el líder de forma inconscient;
per poder abraçar-te algun dia
havia de seguir el camí del sofriment.

He arribat a comprendre l'harmonia còsmica,
he conegut Déu al final de l'univers,
he suportat cada reacció instintiva,
però et necessito per experimentar els plaers.

Amb el silenci que m'aporta el buit interior,
mantenint l'equilibri per no caure en la desesperança,
demano la teva presència en el meu cor
perquè sóc jo qui vol ser feliç d'una vegada.