La salutació

Ella va aparèixer per la porta. La seva llum resplendia com mai abans ho havia fet. Per fi podia veure-la realment. Veure el color dels seus ulls, la llargada del seu cabell, el tamany dels seus llavis; i disfrutar de la seva bellesa. Era preciosa.
Quan es va asseure al meu costat em vaig deixar endur pel ritme que marcaven els batecs del meu cor.
-Hola -vaig saludar-la.
El sol fet de ser allà, els dos junts, ja era molt important. Significava el final d'una etapa. Deixàvem enrera tots aquells moments en que no sabíem com érem, què volíem, què havíem de fer... Les nostres mirades coincidien en un mateix espai, ja no eren fantasies ni imaginacions. Podia agafar-li la mà o fer-li una carícia de veritat. Notava que es sentia còmode al meu costat, que ja no recordava els mals moments passats. I jo tampoc. Havia valgut la pena arribar fins aquí tan sols per viure aquell moment.
-Hola -em va tornar la salutació amb un somriure meravellós.
Els dos sentíem i pensàvem el mateix. Només volíem el millor l'un per l'altre. Volíem estimar i ser estimats per primera vegada. Parlar i ser escoltats. Que ningú ens repliqués el nostre comportament o la nostre forma d'entendre les coses. Desitjàvem ser nosaltres mateixos i créixer com a persones.
Hagués pogut aprofitar l'ocasió per maleir les persones que ens havien fet mal i recordar aquells moments en que estàvem tancats dins una caixa minúscula de la qual només ens feien sortir per aprofitar-se de nosaltres, encara que fos l'única possibilitat que teníem de sentir-nos a prop. Però no hagués servit de res entrar dins aquest joc. Allò s'havia acabat.
Havia arribat el moment de comprovar si tot el que havíem imaginat durant tants anys es podia fer realitat. Si tot allò que havíem somiat i havíem escrit, com a única via per ser feliços, era vertader. Si aquell món que ens envoltava era capaç de concebre el nostre amor.