Veïna Antònia

Segons semblen apuntar tots els primers indicis ocu-lars, és força probable que el senyor Miquel Munt hagi arribat al taller amb ganes de gresca de la bona. Feia massa dies que la caixeta de Durex sensibility, que tenia amagada al segon calaix de la taula del seu despatx, no sofria cap baixa; potser ni caldria dir que aquesta puntual eventualitat aliena, tan libidinosa i salaç alhora, es palpava en l'ambient. L'home, per combatre les insípides torbacions emocionals que li comportava l'abstinència, se solia fer el milhomes da-vant dels seus subordinats. Sovint ens acusava, amb un desfici graponer difícil d'igualar, que un tel discret, però insidiós i perseverant de letargia general, ens feia una mica més toixos a tots plegats. Donat que aquell manso era un cràpula de forquilla i ganivet, un excés de semen retingut a l'escrot el feia esdevenir, sense cap mena de concessions i malgrat la nostra distensió professional, un pinyol vermell dels que volen fer-se sentir. Malgrat que fins els manuals de salut mental més avançats en facin esment, no he volgut entendre mai la relació directa que hi pot haver entre el bon humor i una espaterrant empolsinada sexual. Potser n'hauria de tenir prou a constatar, dia rere dia, l'entrada del senyor Miquel a la fàbrica. Vés per on! Com són les coses, manoi! Només amb el seu primer "bon dia", ben aviat hom s'adona si unes hores abans, l'home, ha tingut cursa de braus amb irrigació per aspersió inclosa o mitja dotzena de Cd's del Bach més jovencell i esbojarrat donant la tabarra tota la punyetera nit.
Avui l'amo ha entrat ben decidit, corcuitós, a la feina sense gairebé encomanar-se a Déu ni al diable. Tot i això, quan ha passat al costat de la Cíntia no s'ha estat de clavar-li una fugaç engrapada a les natges embotides dins d'uns texans tan cenyidíssims que devien patir d'allò de no dir. Sembla ser que la noia ha interpretat la contrasenya de l'atàvic personatge amb extrema precisió; qui sap si ajudat pels seus noranta anys viscuts, el meu avi Carles, sempre s'havia mantingut ferm en el convenciment que aquesta mena de pessigades no depenen tant del succintes que siguin, com dels favors que vulguis obtenir del pessigaire. Tant és així que, al cap d'escassos segons, aquella suculenta minyona, encotillada per l'ortopèdia consumista d'uns pantalons de fireta, s'ha fet fonedissa als ulls picardiosos dels seus companys de secció. Esdevé fàcil de deduir que tothom està més que convençut que, l'únic obstacle que la separa d'un august sobresou, són els vint-i-dos esglaons de gres de Nul·les que hi ha entre la nau industrial, on se sirga de valent, i el niu de ploma tova des d'on l'administren i gestionen, des de fa tants anys i panys. Personalment, sense deixar de passar el drap de la pantalla per l'ordinador 3B, he pogut escoltar el peculiar grinyol que fan les rodetes metàl·liques en lliscar per damunt de les guies d'un calaix (del calaix!) de l'escriptori del senyor Munt. Com aquell qui no vol la cosa, al cap de ben poca estona, un parell de profilàctics hauran passat, ferits de mort, a millor vida (... i això de millor vida bo i suposant que no els importi amatonar-se, com a darrer capítol de la seva curta, però intensa història, abans de dinyar-la definitivament).
És força fàcil d'entendre que jo no he tornat al meu lloc de treball fins que el senyor Miquel m'ho ha demanat d'una manera explícita. Si l'estipendi extra que pot rebre la Cíntia consisteix a bellugar-se com una serpent per sota de les taules del despatx, la meva gratificació, no pactada per conveni col·lectiu ni registrada en cap assentament comptable seriós, es fonamenta en el fet d'exercir de llec i de sord d'un mode sempitern: toca com toca!... En aquest cas concret, els diversos papers de l'auca fa massa anys que estan distribuïts a consciència. De ben segur que per al senyor Munt sempre hauré estat un pobre noi a qui un dia va treure de la misèria; potser fins i tot, manta vegada he exercit, sense ni tan sols assabentar-me'n, del fill mascle que no ha arribat a tenir mai. L'home sap que sóc del tot incapaç de trair la seva confiança, aquest deu ser el veritable motiu pel qual la meva presència no l'incomoda pas gens, fins i tot, quan s'han de tractar temes punyents o compromesos que requereixen una certa confidencialitat. Així doncs, tal i com podeu imaginar-vos, amics lectors, cap dels noms propis o situacions geogràfiques que puguin aparèixer en el decurs d'aquesta narració corresponen a la realitat. L'únic factor que té un fonament autèntic i versemblant és el dels esparsos quadres escènics que aniran traient el nas en els propers paràgrafs. Pel que pugui ser però, resulta un exercici encoratjador i fins divertit prendre'ns la reincidència de la disposició argumental com un simple joc teatral. Un esplaiament, això sí, que cal agafar amb pinces, amb prudència, amb subtilesa i amb total benvolença; com si es tractés, talment, d'una d'aquelles faules costumistes de passa que t'he vist, a les quals és tan afeccionada la gent que, com el senyor Munt, ostenta algunes prebendes socials i alguns privilegis o prerrogatives que vol mantenir, per damunt de tot i al preu que sigui.
Fins passades les onze del matí, l'amo no m'ha fet pujar, altra volta, al seu despatx. El combat particular que ha mantingut amb la Cíntia avui s'ha allargat una mica més del que sol ser habitual. Honestament, penso que aquest home, algunes vegades, arrisca massa: a la seva edat, aquesta mena de batzegades de baix ventre, no solen pas portar res de bo. Les meves primeres sospites eren certes: hi devia haver molta gana retardada! Per la llarga estona que ha durat l'escaramussa passional, dedueixo que no han deixat ni els rosegons per a la pròxima campanya. La noia ha sortit de l'oficina, com si tal cosa, amb un plec de papers dins d'una enorme carpeta de dibuix tècnic. Malgrat que ambdós, en passar l'un al costat de l'altre, hem sentit el corrent d'aire que generava la fricció de les nostres respectives àuries vitals, gairebé no ens hem ni creuat les mirades. D'altra banda, les nostres actituds personals eren ben lògiques i serenes: ni ella ni jo teníem cap mena d'intenció de garbellar l'aigua, a l'hora d'apropar posicions. Per fas o per nefàs, tots dos gaudim de la consideració del Gerent de l'empresa, sense que aquesta feliç coincidència comporti res de particular ni d'extraordinari, ni destorba cap dels nostres plans dissenyats, amb anterioritat, fora del taller. Tot i cercar els mateixos objectius finals, és evident que, més bé o més malament, cadascú té la seva manera pròpia d'encalçar-los.
D'ençà que vaig entrar d'aprenent, el senyor Munt i jo treballem a escassos metres l'un de l'altre. Ell, encomana la inexplicable fredor de la proximitat. Desconec les floretes que deu deixar quan els generosos atributs que posseeix la Cíntia se li posen a tret; el que sí que puc afirmar és que amb la resta de la gent, per sistema, l'home és més sec que una base de pizza manufacturada a Mali, amb farina del mill. Tan bo que arriba a ser amb la matemàtica i la gestió empresarial i, en canvi, en l'art de l'oratòria és incapaç d'enllaçar un subjecte amb un predicat sense rumiar-se, mitja hora, quin verb li pot fer de nexe... Amb el panís que arriba a moure al cap de l'any!... Honestament, penso que ja s'ho podia fer mirar, ja, per un bon especialista en la matèria discursiva!
A tres quarts menys cinc minuts d'una del migdia, l'amo ha fet pujar al despatx l'operari linotipista Jordi Vilaró Ordeig de Valldaura. Sense moure gaire forrolla, tan discretament com les espardenyes d'una ballarina autista, m'he retirat a la sala annexa on tenim l'arxiu de clients, amb la intenció de dotar l'escena d'una aparent dosi d'intimitat. (En espanyol diuen que de casta le viene al galgo, potser no sóc un gos llebrer modèlic, a vegades però, ho pretenc amb una versemblança tan ampul·losa que fins acaba per trair-me). Si per una banda, l'educació que vaig rebre de menut al Col·legi dels Germans Maristes és la que m'ha aconsellat fer-me invisible a ulls dels dos interlocutors, per l'altra, els caràcters mendelians del meu oncle patern Cristòfor Muixins, i que dec portar impresos en algun llogarret del meu mapa cromosòmic, han fet que deixés la porta de l'arxiu mig oberta per poder-los escoltar, sense ser vist.
La inesperada proposta del senyor Miquel és extraordinàriament saborosa, màxim quan aquesta prové d'un home que, com a norma, les engega con els pets dels burros. D'entrada, si jo hagués estat en la pell del Jordi, haguera pensat que el patró se'm rifava davant dels meus propis nassos. La constatable gasiveria de la firma mai no s'havia excedit en deu rals a l'hora de premiar els empleats i, en poc més de cinc minuts, un jai xaruc i arrossinat és capaç de doblar el sou a un treballador com aquell que res... I el que fa més gràcia de tot plegat és el motiu que l'ha portat a fer-ho sense ni tan sols mercadejar amb el producte: el Jordi Vilaró Ordeig de Valldaura ha heretat una casa de pagès a Sagàs del Berguedà. En fer saber al senyor Miquel que, de dilluns a dijous, no té cap mena de recel de deixar-li les claus i que pot disposar d'ella lliurement, sense cap mena de limitacions, en vint segons escassos, la cotització de l'empleat ha pujat com els globus dels germans Montgolfier. Només li faltava això a aquest vell sàtir, xacrós i rebentacalces: que pugui fer de les seves amb el beneplàcit i el contuberni d'algú que, a partir de demà mateix, passarà a cobrar el doble del que cobra ara. D'això sí que se'n diu bescanviar l'anar passant i adorant per llepar-se els bigotis. Abans de deixar-se endur pel desànim amb què la immensa majoria de la gent s'enfronta a la taleia quotidiana, al Jordi Vilaró, se li havia aparegut una sol·lícita i prodigiosa fada en forma d'ancià llicenciós carregat de doblers i d'avinagrada vèrbola.
No és per res en especial però, a hores d'ara, ja tenim tres persones satisfetes, tres eines de tall condicionades d'una sola esmolada: el Jord
i, la Cíntia i el propi senyor Miquel. De fet, les coses com siguin, ha de donar una sensació de permanent pseudorgàsmia, de circumstancial envaniment, poder anar escampant, a tort i a dret, tanta, tanta, tanta alegria pertot.
Sense temps de pair allò que acabava de sentir, i com que la conversa seguia essent ben viva i escumosa dins del despatx, jo he continuat remenant uns llegendaris fitxers de clients, sense rostre, plens de polsim, de ferum i d'històric resclum, que m'importaven més aviat poc. (Admeto que la meva còrpora, carent de pudor i bones maneres, sempre viu pendent de la necessitat d'adquirir nous coneixements pel que fa a la vida dels altres; probablement, la meva marcada vessant d'escorniflaire irreductible troba un referent similar, dins d'una imaginària taula d'equivalència, amb el tabaquisme; addicció amb què conviu una altra mena de bestiar, molt més ben acceptat que no pas jo: és simple qüestió de prioritats). Així, doncs, les meves oïdes estaven més centrades en el que podia escoltar-se a la cambra del costat que no pas en les nombroses remeses pendents de cobrament, que tenia just al meu davant. La lluita contra la morositat dels clients desconeguts no era la meva comesa principal: alimentar la meva ingènita tafaneria, en canvi, sí.
L'amo s'ha passejat per tota l'estança amb la mà repenjada damunt del muscle esquerra del Jordi Vilaró Ordeig de Valldaura. L'empleat ha seguit les passes del senyor Miquel amb una fidelitat de ca: gosaria afirmar que amb una sonsònia que gairebé insultava el bon gust. Els decrèpits peus del patriarca han esdevingut el metrònom més precís que l'operari promocionat ha hagut de seguir per rendibilitzar, al màxim, els privilegis pecuniaris que acabava d'obtenir d'una sola tacada. Allò que d'entrada podia semblar una quimèrica elucubració de quatre enzes ressentits, en un tres i no res, esdevenia una evidència tangible: l'indomable cap de la fava del senyor Miquel havia fet possible que d'un pet se n'haguessin fet cent esquerdes... i tothom a callar!
Just a la segona vegada de passar per davant d'un enorme bodegó penjat a la paret, han aturat la rutinària i balandrejant excursió. El propietari de l'oli ha començat a cantar les excel·lències pictòriques de l'obra que tenien davant dels seus respectius morros. No crec que amb cap mena d'intenció soterrada, el senyor Miquel ha tornat a rememorar el dia que va comprar-lo a un marxant de la ciutat d'Anvers. A mi, aquella història me l'havia contada, pel cap baix, tres-centes vegades sencera i, un miler llarg, resumida i segmentada en una dotzena de parts de tres o quatre minuts cadascuna. En una ocasió, immers en l'apassionament amb què se solia explicar, em va detallar que la compra del quadre anava condicionada a l'adquisició d'una dotzena de diamants que el comerciant flamenc tenia molta pressa de volatilitzar per aquests verals… i no precisament per cap afinitat patriòtica de Catalunya amb el seu credo particular, sinó per raons estrictament personals, entre les quals caldria destacar la confidencialitat i el decòrum amb què els catalans solem abastar els temes seriosos. El tracte comercial, que ambdós van tancar ben aviat, esdevingué una gran transacció simbiòtica i alhora ben oportuna: casualment, el senyor Miquel havia de desempallegar-se d'algun calerot fosc que li cremava a les mans. Sense rumiar-s'ho pas gaire, va optar per portar a terme aquesta mena d'operació tan poc diàfana i totalment insolidària amb l'erari públic. Malgrat tots els peròs que hom hi vulgui afegir, sospito que, més que els dotze carbonis al·lotròpics de pare desconegut, que ben aviat van penjar del coll de la Cíntia, el que li tenia robat el cor de debò era la pasterada d'olis sobreposats que embrutien aquella malaguanyada tela. Puc donar fe que cada vespre, abans de tancar per darrera vegada la porta del despatx, s'hi embadalia un parell de minuts llargs, contemplant-la; talment com un infant amb cartilla de racionament davant d'un ou de Pasqua. Amb aquella visió tan extasiadorament nutritiva, la boca de l'home expulsava una torrentada de salivera només comparable a la dels poltres de circ rebels quan se'ls nega el terròs de sucre, per no haver completat bé un exercici. De fet, aquella natura morta tenia la seva raó de ser; l'aiguabarreig de pomes golden, de peres llimoneres, de figues de moro, el parell de perdius, el senglar, l'escopeta d'Eibar i els trenta-tres cartutxos de perdigons escampats per allí damunt, restaven empresonats en un llustrós marc ultrabarroc que feia la mida justa per dissimular una enorme capa d'humitat de la paret. Malaguanyats diners que va esmerçar-hi, el pobre pallús! Fins una vegada li vaig sentir a dir, a la seva insaciable devoradora de Durex sensibility, que per tenir penjada aquella enorme merderada multicolor, era preferible deixar via lliure al gruix de bacteris i fongs putrescents que el quadre procurava dissimular. Segons la Cíntia, el verdet que s'havia anat fent rere d'aquella andròmina emmarcada podia arribar a ser una pintura força més figurativa que la que exportava, a casa nostra, l'engalipador belga que havia ensarronat el senyor Munt. Allò que, malgrat que sigui la tiradora de proves més ben valorada de la seva empresa, el senyor Miquel s'estarà bé prou d'explicar a la Cíntia és que mentre continuï tenint algun centimet que sigui de mal col·locar, l'amistat amb el marxant d'art continuarà existint i essent, com fins ara és: ferma, seriosa i sobretot discreta. De moment, si més no, i mal que sigui de rebot, ja podem afegir un nou personatge (aquesta vegada de parla no catalana) a la llista dels satisfets...
A la palpable felicitat de la Cíntia, del Jordi, del galerista flamenc i del propi senyor Miquel, encara hi podia adherir el nom d'un nou membre a la llista dels afavorits. Em prenc la llicència de pensar que la xocolata encara era prou espessa com per poder-hi sucar un cinquè melindro, sense temor a desequilibrar la balança financera de l'empresa. Sembla ser que aquells dies, i en un clima ple d'eufòria i de bones intencions, l'Andreu Bellmunt encara no havia acabat d'esmorzar i... una xarrupada de bona xocolata sempre ve de gust! Així doncs, per un caprici de la matemàtica, aquest cinquè membre i nouvingut al clan va passar a ser, en el temps just de coure's un ou dur, la quinta essència de la societat dels eufòrics de Cotofil, SL.
Com que el canut del senyor Miquel encara té prou força com per permetre's unes certes llicències de pressupost, fa temps que va trobar, en la persona de l'Andreu, un aprenent d'artista a qui apadrinar. En aquesta ocasió, l'amo tampoc no intentava pescar a l'encesa. És força comentat i esdevé un secret a mitja veu que, algunes vegades, la gent que va molt forta d'armilla tranquil·litza llurs insomnis fent de mecenes, plorant per la tele o creant fundacions sense ànim de lucre. El fortuït descobriment d'aquest nou luxe literari el va fer una treballadora de la pròpia casa. Fa cosa d'un parell d'anys, la Carolina Verra (un terrible escurçó amb potes, que tenia al seu favor un enorme paner i en la seva contra un cervell tan malvat com el d'una tènia intestinal) va fer arribar al senyor Miquel un paper que contenia mitja dotzena de poesies d'un gust artístic més que discutible. Aquella femella, amb una faiçó de contrabaix, que feia honor al seu cognom, va argüir davant de l'amo que aquelles animalades havien estat escrites, en hores de feina (i això li ho va fer notar, de manera molt especial), per aquell sagal, pigadet i d'orelles de pàmpol, que feia tres dies escassos que havien llogat a l'oficina de treball temporal amb la qual tenien establert un conveni de col·laboració. En un principi va semblar que el senyor Miquel agrairia la subtil traïció d'aquella llausangera que sempre acabava abans el pa que la gana. Com si d'un ritual màgic es tractés, l'home va obrir el primer calaix de la seva taula amb la intenció de treure'n quelcom i va endinsar-hi la mà esquerra. Tot d'una, i amb la senyorívola discreció que sols el dit menudell pot dispensar, va enretirar l'omnipresent caixeta dels Durex sensibility que, evidentment, era l'únic objecte incòmode que li podia impedir continuar furgant a l'interior del moble amb total llibertat. Immediatament, va extreure'n una arrel de regalèssia que ja estava mig rosegada per una de les dues puntes. Amb un marcat regust de murrieria senil, va mostrar i acostar aquella mena de pinzell picassià als llavis de la Carolina. Acte seguit, i sense ni deixar-la respirar, va ventar-li un solemníssim "moltes gràcies per l'encertada observació, la tindré ben present: si es servida, senyoreta". Hom afirma que aquesta sentència tan fulminant i desoladora va deixar-la com el bou sense turmes que, a partir d'aquell dia, sempre més ha estat. L'home, per altra banda, va donar per tancat l'enutjós assumpte de l'aprenent de trobador, amb un KO tècnic, just als primers 10 segons del primer assalt, cosa que els entesos en boxa és força improbable que es creguin.
Amb el temps, aquell camàlic a qui es va intentar fer el llit per felibre improductiu i pixa-reixes, es convertí en el braç intel·lectual de la família Munt. Encara avui, no hi ha esdeveniment social que tingui lloc en el si de la branca Munt-Marquès per al qual l'Andreu no hagi preparat quatre paraules d'una esponjositat a prova de pedanteries baladreres i obsoletes. Per altra banda, la benevolència del senyor Miquel queda ben palesa en el fet que, cada vegada que precisa dels serveis d'aquest rimaire impenitent, fins les insistents magarrufes de la Cíntia passen a un segon terme. L'Andreu és un pillet d'alta volada. Amb la banal excusa de cercar la inspiració allà on li sembla que pot estar amagada, i sempre sota els auspicis de Cotofil SL, el trobador d'Aiguamúrcia ha voltat (saltironejant per damunt de les fronteres, de les orografies complicades, de monuments carismàtics i dels oceans més poetitzables) de la Seca a la Meca, passant per les valls d'Andorra. Jo mateix, manta
vegada, li he fet les pertinents reserves d'avió i d'hotel. Hagi fet els quilòmetres que hagi fet, l'Andreu sempre ha tornat al Born amb el numen agafat per la cua. Molt probablement, per al senyor Miquel, l'Andreu Bellmunt deu venir a ser allò que, la generació nascuda amb posterioritat als anys setanta, en diuen un autèntic crac.
Són tres quarts de tres de la tarda. L'inconfusible timbre de la veu del senyor Miquel m'ha fet abandonar el meu amagatall, el meu petit oracle dedicat a l'arxivística i la batxilleria més sibil·lina. L'home ha reclamat la meva presència, bo i renyant-me perquè dedicava un excés d'hores a l'empresa. M'ha dit que la resta de la plantilla ja feia mitja hora llarga que havien anat a dinar. Amb poc més d'una vintena de paraules m'ha fet saber que, donada la complexa conjuntura econòmica que travessa Cotofil SL, li és totalment impossible pagar-me ni cinc cèntims més en hores extres. Que tot i això, i com que sap que enguany tinc algunes estonetes escadusseres d'excedent i que he acumulat un seguit de mèrits que cal avaluar amb certa atenció, m'ho tindrà en compte el dia que es replantegi la necessitat de reconduir l'organigrama professional de tots els treballadors de la casa. Entretant, el senyor Miquel m'ha suggerit que demà i demà passat puc, si em sembla bé, aprofitar i llevar-me mitja hora més tard i que, aquests dos dies, no tingui cap mena de neguit interior per arribar puntual a la feina; l'amo m'ha demanat que, si més no, m'ho prengui com un petit detall envers la meva persona. Resultaria prou fàcil de constatar que allò que ha estovat els rudes sentiments de l'home són el dos saquets de dormir de làtex acolorit que, farcits d'una esponerosa convicció i voluntat de ser, fan la migdiada al fons de la seva paperera particular. Tot d'una, el meu discretíssim magí s'ha vist desbordat amb la tornada de la celebrada cançó d'un enyorat alcoià il·lustre, anomenat Ovidi. Abans de tancar la porta del seu politípic despatx li he ventat un poc convincent, rutinari i, sobretot, sobretot tangencial: "gràcies, senyor!"