Vamurta-04

La desfeta dels qui intentaren tornar a la ciutat el va alertar. Era evident que seria un suïcidi travessar les línies del setge murrià, malgrat que aquest no s'hagués tancat, encara. Els tres tradis que el separaven dels murs eren recorreguts constantment per patrulles d'uns vint o trenta murrians, i a camp obert era del tot impossible no ser caçat. Les potes que impulsaven aquelles bèsties eren fetes per recórrer les extenses planes d'Ibam o per escapar dels incisius d'un gran depredador. Calia esperar l'arribada de les ombres. Potser per un home sol era més fàcil infiltrar-se que no pas a un companyia sencera, amb tota la ferralla ressonant a cada pas.

Calia esperar. Entre els dolors que l'esbotzaven i el seu llarg cansament recordà els darrers deu mesos de lluita sense treva, un combat que el Consell dels Onze havia contemplat com un nou episodi en la eterna lluita per la terra entre homes i murrians. Ningú no creia en una derrota i menys encara en tres grans batalles perdudes i la fi, ja temuda, del comtat. Ningú havia previst aquella reorganització dels exèrcits murrians com tampoc s'havia informat sobre les noves armes que abatien amb gran certesa carn, fusta i pedra. "Com conills ens cacen", va pensar. Allò era la fi d'un món. La fi del seu orgullós món, tan segur del seu pas sobre la terra. Ara només restava salvar els símbols que poguessin fer brollar un nou ressorgiment lluny d'aquelles terres perdudes.
El seu pare ja els havia combatut feia més de trenta anys. Res podia aturar les càrregues frontals de les falanges. Aquells guerrers d'infanteria cuirassats de cap a peus. Era evident que tots els espies al servei del Comtat, o s'havien limitat a cobrar per informar sobre foteses o havien estat reclutats pels propis murrians per enviar informes tranquil·litzadors sobre la inactivitat enemiga. Tot havia estat molt ràpid, totes les batalles idèntiques les unes a les altres en diferents escenaris. Els dos exèrcits es localitzen, prenen posicions, la infanteria pesada carregant pel centre a la vegada que la lleugera ataca pels flancs recolzats per arquers i ballesters. L'enemic es replega com un esponja aprofitant la seva gran mobilitat, sotmetent-los a una pluja de foc, dards i llances, fins trencar-los les files, fins convertir-los en una massa flonja, tova, desprotegida. Aleshores, quan les tropes comtals segueixen sense ordre el replegament murrià, els hi llencen al damunt els genets d'Alak, muntats en cérvols de combat, armats amb fines llances de ferro. Aquells petits murrians de muntanya, que a terra només servien per seguir rastres, dalts els cérvols esdevenien esfereïdors, llançant crits aguts que perforaven els oïdes dels soldats fins atemorir-los. Després de la penetració dels genets, la infanteria murriana avançava en bloc netejant el camp de batalla de les unitats comtals que encara es mantenien organitzades.

La gola li cremava, era incapaç d'empassar una mica de saliva. La boca resseca concentrava tota la seva atenció, malgrat l'alleujament produït per la suavitat del vent. L'instint el feu baixar mig ajupit d'aquell turó nefast. Tornà a l'esplanada on havia estat ferit, on els homes grisos havien estat morts sense poder lluitar com ells sabien. Va remenar entre els cadàvers, ja amb signes de rigidesa, tremolós, fins que sota d'un guerrer va trobar una bossa de pell d'ovella. La va sacsejar, hi havia una mica d'aigua. Amb cura la va obrir, va beure a poc a poc, gota a gota, assegut enmig d'aquell camp de mort. Va poder moure la llengua, la va fer arrossegar pel paladar, després entre les dents. Es va sentir una mica viu, viu. Devia perdre la consciència per un fort cop al cap, el casc li hauria salvat la vida, va mirar al seu voltant. Va tancar els ulls respirant molt profundament, quatre llàgrimes penjaven de les seves parpelles enmig d'un silenci pesat. No va voler aturar-les tal com era el deure de tot soldat. Era tard. Va engrapar un llança curta de terra. Fent-la servir de bastó va poder tornar a enfilar-se al turó, on va creure que podria veure arribar a temps algun grup d'exploradors del enemic. S'hi va estirar a dalt, prop dels cossos de tres soldats caiguts. Des d'allí, perdut als ulls del món, podria observar les maniobres del enemic mentre queia el dia. Va percebre de nou la lleu brisa del capvespre fregant-li el rostre encrostat de terra, suor i sang seca.