LA RECERCA DEL PARE..................(Vam-20)

Un relat de: Igor Kutuzov

L'hereu dormia aliè a la desgràcia. A la seva cambra els porticons eren tancats. Dos majordoms vetllaven el seu llarg descans amb l'ordre de no permetre que Serlan sortís del llit. Als carrers de la ciutat les notícies de l'assalt s'havien escampat entre els habitants i refugiats, creant una enorme incertesa. Les baixes dels defensors es comptaven per centenars i molts havien vist arribar fileres de carros transportant ferits agonitzant fins a la Casa de Cures, on hi faltaven llits. La sortida de la Falange Roja aquell matí havia estat el senyal per a molts. Les avingudes que duien fins al mar s'anaren omplint de famílies i farcells que en desembocar al port cobrien a poc a poc l'empedrat dels molls. Salparen les primeres naus dels mercaders. Alguns fins i tot, marxaven per terra formant petites caravanes, aprofitant que la presència enemiga al nord de Vamurta es limitava a escamots d'observació.

Entre la gentada que es desplaçava amunt i avall pels abans deserts carrers de la capital, Sara tornava a casa seva carregada amb els queviures que havia aconseguit comprar en una de les poques parades del mercat que, aquell matí, havien estat muntades. Tres pomes petites sense color, un pa dur i un tall prim de cansalada que havia pogut adquirir gràcies a la llarga amistat entre el venedor i la seva família. Duia la carn embolicada en una fulla de col, com el regal que era, sabent que la seva mare rebria aquell present gairebé com una ofrena. A mesura que s'acostava al seu barri s'hi veia menys gent. Observà que eren molts els que encara eren a casa, poc decidits a abandonar les seves llars o sense recursos per pagar les tarifes que imposaven els mercaders per tenir dret a embarcar-se. Va empènyer la porta del carrer i entrà a la planta baixa on vivien. A casa trobà la seva mare concentrada en el seu llibre dels dies, que escrivia fent lliscar la ploma sobre el paper amb cura, com si cosís amb fil d'or. La casa era recollida, al costat de la porta hi havia tres grans paquets lligats amb cordill i el cofre blanc esmaltat.

La mare li somrigué, asseguda darrera la taula on escrivia. Sara s'apropà i desembolicà els seus tresors.
- Caram, cansalada, això sí que és haver fet una troballa - digué, amb veu pausada.
- El senyor de la parada m'ha dit que et digués que se'n recorda molt de tu - contestà Sara sense cap deix de picardia.
- Molt bé, molt bé. Saps què farem? Prepararem un entrepà amb aquest rodó que has portat. Hi posarem la cansalada i uns pebrots que he cuit aquest matí. Omplirem la carbassa de vi i a la tarda anirem a trobar el pare.
- El pare? - Sara va córrer a abraçar la mare i així es quedà una estona, amb el cap recolzat sobre els seu pit.
Escalfà el pa al forn de fang excavat a terra. Després la mare li manà jugar una estona al carrer mentre cuinava la carn. "No marxis lluny i no t'hi estiguessis massa estona". Obrí el pa per la meitat i en feu dues llesques més que mullà amb oli. Després hi posà els pebrots vermells, una mica cremats, ben estesos sobre la molla i la cansalada que havia cuit a la petita llar de foc de l'estança principal de la casa. Embolicà els entrepans i seguí escrivint fins que Sara tornà.
- Filla - digué -, quan hagis menjat l'entrepà, marxem a trobar el pare.
La nena es cruspí el dinar sense pauses, afamegada per les restriccions que patia Vamurta des de que els murrians ocuparen els horts de la ciutat. L'aliment diari era pa i farines, que la mare picava en un morter i després bullia amb algun tomàquet sec o cebes que guardaven al rebost, tancat i sec al costat de la cuina. S'hi havia un tall de carn a Vamurta, aquest era pels defensors de la ciutat.
- Mare tu no menges?
- He menjat mentre eres fora. Quan acabis, tens una poma.

Quan el sol de Vamurta iniciava el descens, sortiren al carrer. Pujaren pels carrers pavimentats en direcció a on fins feia poc s'alçava, imponent, la Torre d' Orient. Prop de l'àrea on s'havien produït els enfrontaments més violents, trobaren les cases barrades, els porticons tancats i les finestres baixes tapiades amb taulons i fustes. No s'hi veia ningú, tret de grups de soldats que estiraven carros carregats de carn seca, llegums i barrils de vi, des dels magatzems comtals fins on era la tropa. Semblava que la pesta s'havia estès per aquells carrers, tristos i desèrtics, on no s'escoltava el plor de cap infant.
Arribaren a l'esplanada. La mare estava nerviosa en veure tot aquell exèrcit d'aspecte horrible, bruts, coberts de pols i terra seca, les barbes deixades. Les guerreres duien els cabells encrostats, despentinades, l'esgotament i la por dibuixant una expressió trencada en la que els ulls no miraven enlloc. La tropa s'estava per terra, molts mig beguts, en rotllanes aquí i allí, excepte els vigies apostats dalt els murs. En veure-les arribar, la mare de Sara lluent, polida, amb un vestit d'un blau apagat cenyit al cos, alguns homes callaren de cop. Un dels soldats d'una de les rotllanes properes s'aixecà de cop.
- S'hi n'hi ha món! Jo sabria com dur-te al cel - exclamà avançant cap a ella amb els braços oberts. Una guerrera, en un ràpid moviment de tisora, li segà totes dues cames fent-lo caure a pes, enmig de les grotesques rialles dels presents.
- S'hi ha món que sé com fer-te tocar de peus a terra! Porc! - digué la soldat.

Mare i filla caminaren entre els grups de soldats preguntant pel seu home. Els soldats se les miraven, responent que no el coneixien o no en sabien res d'ell. Vingué a trobar-les un dels caps del exèrcit, o això els semblà malgrat la porqueria que el cobria, que es presentà com Capità Àlvar.
- Sí, senyora, conec prou bé el seu marit - digué Àlvar -. Va ser ferit, no sé si de gravetat. Se'l van endur a la Casa de Cures.
Sara va obrir molt els ulls. Va notar com la mà de la seva mare es glaçava i estrenyia la seva amb força. Quan eren a punt de marxar escoltaren les paraules d'aquell capità "desitjo que el trobeu en bon estat. Aquí en necessitem més com ell."

Caminaven molt de pressa, un sol pensament les dominava fins el punt que els carrers i avingudes els semblaren un escenari fictici, per on transitaven. Travessaren l'Avinguda de la Victòria sense veure els vianants que anaven d'un costat a l'altre capficats, atemorits, els llimoners de la via havien perdut els seus fruits, arrencats per la necessitat. Després d'haver creuat la ciutat es trobaren davant un edifici de dos plantes obert als quatre vents, de pedra tallada, amb grans finestrals a la planta baixa. Passaren per sota el llindar de la porta principal que les portà fins a un altre món.
Una sala de grans dimensions s'obrí davant la seva mirada, on s'arrengleraven fileres de llits formant una mena de passadissos il·luminats pel joc de clarors i ombres de la llum que queia a través de les finestres de la façana oest. Una densa ferum a carn malalta flotava sobre els malalts que intentaven descansar sobre llits rudimentaris, construïts amb fustes bastes. Els matalassos, fets amb una xarxa de cordes i palla, eren xops de suor. Al fons de la sala s'hi veien taules de potes encastades al paviment, d'un marbre enfosquit per la sang que s'hi havia vessat. Sobre les taules jeien homes rodejats de mestres i aprenents de cirurgià, inclinats sobre els cossos, que amb aire cansat feien anar el instrumental. Eren les taules de treball on els soldats lliuraven l'últim dels combats. Els crits dels que eren operats, els crits dels que tremolaven als llits es succeïen, s'alternaven amb altres veus esmorteïdes, pregàries, i el ressò de les passes dels aprenents que no podien arribar a tants ferits.
La mare de Sara defellí, un fort mareig la desequilibrà. Es tapà la boca amb totes dues mans. Sara la sostenia. Sortiren corrents al carrer, deixant que la llum baixa del sol les acaronés amb dits calents. L'aire net les asserenà.
- Per tots els déus que vetllen per nosaltres - mormolà -, Sara. Entrem altre cop.

Comentaris

  • Gràcies per llegir-me[Ofensiu]
    Grocdefoc | 03-12-2009

    Gràcies per llegirme Igor.
    I jo continuo admirada davant les vostreshistòries tan ben narrades.
    A reveure,

  • Eva Fabrés | 29-01-2009

    Hola, gràcies per firmar-me

  • Kutuzov[Ofensiu]
    Igor Kutuzov | 29-01-2009

    Xavier, gràcies pel comentari. Els aspectes tècnics son els pilars que sostenen la prosa i la poesia.
    Efectivament, Kutuzov (Qutúsov es pronunicia) fa ser un dels herois que va fer que Napoleó deixés a la immensitat de l'estepa russa els joves, els millors, del seu pais.
    Però en el meu cas mirava a l'artífex de la defensa en profunditat de Kursk, que va buidar de panzers l'Alemanya de la fi de la guerra.
    Fins aviat!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Igor Kutuzov

Igor Kutuzov

19 Relats

72 Comentaris

20490 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:
Tinc dos blogs, un de poesia en català: "POEMES AL PATI". (http://poesia4patis.blogspot.com/)

i un altre en castellà "ANTIGUA VAMURTA" (http://epicavamurta.blogspot.com/), on hi ha contes, relats, cine, poesia, etc.

Per contactar:
igorvamurta@gmail.com